Escrits amb els dits

En el món sobiranista no-governamental hi ha un cert rebombori i una gran enfiladissa emocional pel fet que CiU hagi permès que la vicepresidència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, la Corpo per als amics, caigui en mans d’un senyor del Partido Popular, el PP per als amics i per als que no hi som amics. Catalunya s’enfonsa, sembla. En fan un gra massa, em sembla, els respectables telepatriotes.
Em compto entre els que s’estimarien més que el PP quedés esborrat del mapa electoral a Catalunya. Però caldria reflexionar sobre si s’està dimensionant en excés la transcendència de cedir la vicepresidència de la Corporació a la dreta espanyolista. Gràcia no en fa. I la normalitat que argumenta el Molt Honorable seria que no calgués regalar aquesta cadira al botxí.
Ara bé, la televisió i la ràdio de tots han demostrat una capacitat de resistència encomiable. Hem de pensar que van aguantar la legislatura passada amb un delegat de zona del PSOE com a president del país, i una Corpo amb un grapat d’ocupants situats pel PSC d’aquell senyor que sosté que cal eradicar la “crosta nacionalista” de TV3.
Ara, estem en perill? El PP no caldrà que faci grans esforços per arraconar encara més el català. Mirem, per exemple, els programes estrella. Polònia, Crackòvia o l’APM. Paguem entre tots una televisió per escoltar imitacions de Rajoy, Sergio Ramos o reproduint tothora Telecinco o Intereconomía. Eines de normalització? Algú hauria d’admetre que, en bona part, l’exemple del model lingüístic televisiu que voldrien els que recorren la immersió al Suprem, ja el tenim. En prime time. (Publicat a El Punt Avui el 23 de març de 2012)

En el món del periodisme madrileny no s’acaba pas tot amb els senyors d’El Mundo i de l’ABC i d’Intereconomia o Telemadrid, autèntiques eines d’intoxicació anticatalana que fa anys que ens dediquen una atenció que, modestament, no mereixem, pobres catalans que només desitgem, de manera discreta, poder anar fent la viu-viu en aquest nostre racó de planeta blau.
Hi ha altres mitjans de comunicació espanyols que comencen a veure-hi més clar. En els últims dies n’hem tingut un parell d’exemples. En el terreny esportiu. Un territori aparentment banal en el qual, malgrat tot, es disputen algunes de les conteses més aferrissades dels sentiments identitaris.
El primer cas, a la Cuatro, el dia que Messi va fer cinc gols. La cosa es mereixia un recull d’imatges de portades de diaris esportius. El van fer. I, curiosament, la portada d’El 9 esportiu era en la tria de premsa internacional. Lapsus? Segur. Però alguns automatismes cerebrals han canviat. El segon exemple, el del diari Marca. Poc suspecte de catalanisme. El dia que l’exfutbolista francès Eric Cantona afirmava que la selecció catalana també hauria guanyat el mundial, al rotatiu madrileny van plantejar un hipotètic enfrontament Catalunya-Espanya, preguntant-se qui guanyaria. Era una simulació, d’acord. Però el sol fet que entrin en el joc ja vol dir coses.
Encara no estan madurs, però es van fent a la idea. No estan prou madurs perquè si ho estiguessin haurien vist que en l’enfrontament que van proposar hauria guanyat Catalunya, segur. Per alineació indeguda de dos futbolistes bascos amb Espanya.

A la secció d’Economia del diari d’avui hi podeu llegir un bon reportatge sobre el món cooperatiu com a alternativa a la crisi que està fent tancar moltes empreses de tall tradicional i/o deixa al carrer milers de treballadors de caràcter assalariat. Les cooperatives, i també el treball autònom, no sé si seran el futur de les classes mitjanes catalanes. Però són una bona solució de present, bàsicament perquè hi ha poques alternatives a banda d’estacar-se com sigui a feines de futur incert o aferrar-se contra vent i retallades a una plaça de funcionari. En els últims temps, a més, estan naixent algunes fórmules extremament imaginatives d’autoocupació que resolen els problemes clàssics d’engegar un negoci. El més destacat, l’anomenat coworking, un sistema d’espais comuns ocupats per professionals sense vinculació entre ells que comparteixen sostre i infraestructura bàsica, cosa que els genera un estalvi considerable en despesa fixa com el lloguer, el mobiliari o els serveis bàsics.
Ja es veu: el mercat laboral està fotut però hi ha gent que es mou. Per gust, per força, o per una combinació d’ambdues motivacions. Anem de cap a un nou model econòmic en què un cert campi qui pugui ocupacional s’acabarà imposant. Un món on caldrà molta rapidesa de reflexos i un manteniment al dia de coneixements i habilitats. Més exigent i menys amable. Això no és necessàriament dolent. Sempre que hi hagi xarxa. Podem viure en una economia més incerta, més inclement, sempre que tinguem la certesa que l’estat del benestar no abaixa la guàrdia. En endavant, ningú no ens regalarà res. Però ningú no ens ho pot treure tot. (Publicat a El Punt Avui el 19 de març de 2012)

Fa vint-i-cinc anys per aquest temps estava matriculat al primer curs d’una carrera que deien que proporcionava feina segura. Una consideració que, en aquells temps, representava un motiu indefectible a l’hora de decidir-se a clavar els colzes en un o altre ram del coneixement. Vint-i-cinc anys després, la conclusió és que ni hi vaig clavar els colzes, ni vaig acabar aquella carrera, ni la carrera que vaig acabar finalitzant em va servir per trobar feina perquè de feina ja n’havia trobat entremig en un ram que no tenia res a veure amb cap dels estudis que havia fet, tot i que fer-los m’ha acabat ajudant molt per allò que es diu que el saber no ocupa lloc, i això que quan jo estudiava ocupava lloc perquè els coneixements encara no es podien cercar a internet. Ara n’hi ha molts que tampoc, però la gent no s’ho pensa.
Complicat, però senzill, el missatge general que es pot treure del cas particular que he exposat: enfocar els estudis des d’un punt de vista purament utilitari no és pas garantia de trobar feina. Un quart de segle després, a més, el mercat laboral està tan deprimit que es pot dubtar raonablement que hi hagi cap branca de formació superior amb col·locació segura. Per això, quan algú em pregunta cap a on ha de tirar, a part de recomanar-li que, sobretot, sobretot, sobretot, no es dediqui al periodisme si vol ser un home o una dona de profit, estudiï bàsicament allò que li agradi.
Posats a no trobar feina, almenys que s’ho passi bé estudiant. Una altra cosa és que el sistema públic hagi de fomentar les universitats amb estudiants sense sortida professional clara. Aquí és on, en època de vaques flaques, entra en contradicció la disponibilitat de recursos i la lliure elecció. Entra en contradicció perquè en època de vaques grasses la màniga va ser tan ampla que moltes universitats van convertir-se, per una banda, en una extensió dels jardins d’infància per guardar el personal i, per l’altra, van promoure la duplicitat d’estudis arreu del territori perquè ningú no pogués dir que s’havia de desplaçar gaire lluny per graduar-se en ciències de la procreació del cuc de seda o fer un postgrau en meteorologia de Saturn. Ja veieu que fins ara, bromes a banda, no he posat d’exemple cap titulació en concret no fos cas que de cop i volta en aquest món comencessin a faltar doctors en plastilina i jo als plastinòlegs els hagués dit que no són altra cosa que aspirants a pelacanyes.
Però la reordenació del sistema universitari hauria de començar a atacar, en el marc d’allò que uns en diuen racionalització i uns altres retallades (i que són retallades, la qual cosa no vol dir que algunes no puguin ser racionals), l’endreç de les titulacions en un país que és tan petit que des de cada campanar universitari es veu el campanar universitari veí. I ja em perdonarà Lluís Llach si li manllevo l’estrofa i me la faig venir bé. Universitat pública per a tothom, però tenint en compte que la paguem tots i que qui en gaudeixi ha d’aprofitar-ho. Per més que, ho haig d’admetre, si m’apliquessin aquesta màxima, potser a mi també m’haurien esbandit. (Publicat a Presència el 18 de març de 2012)

Portada del diari ABC

Ara resulta que els nostres veïns espanyols no només no mostren símptomes de cansament de robar-nos fiscalment, ofegar-nos lingüísticament i humiliar-nos de totes les maneres hagudes i per haver, sinó que, quines penques, per postres diuen que a Catalunya som un problema. Els mitjans de comunicació madrilenys, amb més o menys barroeria però sense gairebé cap excepció, ni una, ja fa temps que tergiversen, manipulen i enganyen la seva opinió pública amb una distorsió de la realitat catalana que no només és indignant sinó que resulta altament perillosa perquè va dipositant un sediment ideològic catalanòfob i ens fabrica una imatge de boc expiatori, d’ase dels cops, que alimenta l’odi entre la població espanyola fins a límits perillosos per a la convivència.
Que entre Espanya i Catalunya no hi ha entesa possible ha quedat clar fins i tot als pactistes. És irreversible. Una altra cosa és com acabarà la controvèrsia. Perquè entre el nacionalisme espanyol i el català hi ha una diferència decisiva: la visió de l’altre. A molts dels que volem la independència ha arribat un punt que se’ns en fot com són o deixen de ser els espanyols. Ens és absolutament igual. Simplement volem marxar. Que no ens emprenyin. Que ens deixin fer. Ens hem curat del victimisme tradicional a cops de realitat. Culpar l’enemic exterior és inútil. Odiar-lo, infructuós. Volem ser els responsables dels nostres problemes. I prou. El nacionalisme veí, en canvi, ens necessita com a enemics. En depèn el seu concepte de nació. Aquest és el problema. I gros, perquè tenen tota la força. Menys una: el dret a dir ‘marxem’. I a veure què passa. (Article publicat a El Punt Avui el 15 de març de 2012)

Portada del llibre

 En literatura, com en la vida, no hi ha res més difícil que fer riure sense caure en la banalització o la superficialitat. I encara resulta més difícil utilitzar l’humor per tractar assumptes seriosos i transcendents. Sempre es pot recórrer a la ironia, una opció estilística que allunya un pèl els textos de l’accessibilitat, de la comprensió general, ja que requereix més esforç per captar el matís i la intenció.
Bohumil Hrabal (Brno, 1914 – Praga, 1997) és un dels autors europeus que millor han sabut dominar el to tragicòmic popular, per mitjà de les històries d’uns personatges d’innocència càndida, de virginitat moral, als quals la realitat de la vida els cau al damunt com un piano de cua.
Un xic quixotesc, un pèl rabelaisià (una mica chaplinesc, si també s’hi val la comparació cinematogràfica) Hrabal planteja un món contemplat des de la malaptesa de l’home ignorant de les convencions, de l’individu de ment virginal però amb la picardia innata de la despreocupació ètica; de l’ignorant amoral dels codis, formes i rituals que topa amb la incomprensió de les estructures mentals de la majoria de la societat.
A Jo he servit el rei d’Anglaterra, un cambrer de Praga insignificant (de talla i de vàlua professional) evoluciona al ritme dels tempestuosos temps centreeuropeus que el portaran dels feliços anys previs al nazisme a la invasió dels sudets, la Segona Guerra Mundial, la breu etapa de postguerra i, finalment, al règim comunista.
A través de l’existència rocambolesca de Jan Dité (exposada en un llarguíssim monòleg en primera persona) passem del poc al tot i tornem al mínim en un periple vital que porta el protagonista a voler-ho tot, a tenir-ho tot, a perdre-ho tot i, finalment, a no desitjar res, no pas per la via de la resignació sinó, més aviat, per la de la revelació. Jan Dité resulta, en definitiva, un individu juganer amb el destí, despreocupat, amb un gram d’hedonisme i un punt de temeritat que acaba arribant a la conclusió que l’“home vàlid i autèntic és únicament aquell que sap retirar-se i viure en l’anonimat, que sap despullar-se de les falses identitats”.
En una acurada traducció al català de Monika Zgustova (amiga i biògrafa de Hrabal) basada en la primera edició txeca de la novel·la, Jo he servit el rei d’Anglaterra resulta una actualització fresca d’un clàssic universal que es llegeix com va ser escrit, d’una tirada, i que deixa un regust de cervesa txeca, lleugera al primer tast però amb aquell punt amargant. Alta literatura sota una atractiva aparença de frugalitat. (Publicat a la revista Cultura el 15 de març de 2012)

En el seu magnífic Diccionario del Cine Fernando Trueba recorda una anècdota atribuïda a Alfred Hitchcock segons la qual el mestre, obsedit perquè quan dormia somiava grans arguments i quan es despertava al matí no en recordava cap, va decidir posar una llibreteta i un llapis al costat de la tauleta de nit per anotar els somnis abans que s’esvaïssin. L’endemà, convençut que havia somiat un gran guió, va mirar què havia apuntat i, amb sorpresa, va descobrir que només hi havia una frase amb tres paraules: «Boy meets girl». Un noi que coneix una noia (o una persona que en coneix una altra, per donar més joc) és, doncs, la fórmula magistral de la història del cinema. Ha funcionat sempre i continuarà funcionant, potser perquè també és la fórmula magistral de la vida mateixa, i l’última prova la tenim en la remarcable última guanyadora d’un grapat d’Oscar dels bons, la producció francesa The artist.
Ep, ja sé que la història de l’home madur que coneix una joveneta no és el ganxo principal, però sí que és innegable que tot allò que es construeix en el film gira a l’entorn d’aquest argument universal i intemporal. The artist és un film interessant malgrat que no aporta res de nou a la història del cinema. O, precisament, perquè sense aportar res de nou fa una imponent tasca de reciclatge de la màgia del cel·luloide. L’atmosfera clàssica del blanc i negre en un món de llums i de colors com l’actual, l’audàcia del cinema mut en un temps que tothom piula; o unes interpretacions magistrals tenint en compte que abans del sonor calien unes actuacions molt més marcades, expressives, per tal que una imatge valgués més que les mil paraules que no es podien dir. Tampoc no és nova la reflexió de fons de la pel·lícula, doncs, com bé recordava Imma Merino fa uns dies a El Punt Avui, el film de Michel Hazanavicius torna a explicar tot allò que amb molta més cruesa havia brodat l’any 1950 Billy Wilder a Sunset Boulevard. Amb l’avantatge cronològic que el paper d’estrella del cinema mut decadent el va poder protagonitzar Gloria Swanson, un mite decadent autèntic.
The artist no ens explica res de nou, doncs, però ens ho embolica tan bé que resulta un refrescant entreteniment per a amants del bon cinema i per a generacions joves que haurien de córrer ara mateix a rescatar Sunset Boulevard i mirar-la de dalt a baix per comparar. Ah! I, de passada (i ara els cinèfils llepafils em mataran), que busquin una altra joia en blanc i negre vintage de l’any 1982, Dead Men Don’t Wear Plaid, una cinta coneguda aquí com a Cliente muerto no paga que va passar sense pena ni glòria. El vilipendiat Steve Martin hi fa el paper de la seva vida en un guió trepidant de patchwork cinèfil on s’encadenen escenes noves amb velles seqüències del cinema negre i que porten Martin a compartir pantalla amb secundaris com, poca broma, Barbara Stanwyck, Ray Milland, Ava Gardner, Humphrey Bogart, Cary Grant, Ingrid Bergman, Veronica Lake, Bette Davis, Lana Turner, Kirk Douglas, Fred MacMurray, James Cagney o Charles Laughton, la majoria morts feia anys. Heu llegit un sol article i ja teniu tres pel·lícules per veure. Què espereu! (Publicat a la revista Presència l’11 de març de 2012)

L’efervescència independentista fa una dècada ben bona que centra la política a casa nostra. Cada vegada amb més força. Però amb concreció política dispersa, confrontació partidista caïnita i un domini paralitzant de l’estratègia del tants caps tants barrets en què els catalans hem excel·lit històricament. S’han constituït plataformes, congressos, processos, moviments, crides. S’han organitzat manifestacions, minifestacions i referèndums. I s’han votat partits sobiranistes que, o bé han estat incapaços de gestionar-se ni a ells mateixos, o bé un cop obtinguda una majoria estan paralitzats, almenys portes enfora, bé per la por escènica, bé per la crisi econòmica galopant, o bé per una mica de totes dues coses.

Demà a Barcelona es constitueix l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) com a culminació d’un procés de canalització del sentiment independentista cívic al marge de la política de partits. Demà no és el final del procés, sinó el principi d’un camí que hauria de ser el bo, si més no perquè a aquest país cada cop li queda menys temps per fresar cap altre camí que no sigui el del cementiri de nacions.

Tanmateix, cal ser realistes per no oblidar que tot procés d’independència és essencialment polític. Tard o d’hora (val més d’hora, abans no sigui massa tard) quedarà en mans dels partits. Però una cosa és deixar-ho a les seves mans i que ens ho facin, que s’ho facin, i una altra aconseguir que tinguin l’alè de tot un poble al clatell. Els partits ja s’espavilaran per dur-nos a la independència, especialment si veuen que se senten acompanyats quan facin un pas, o empesos quan no gosin fer-lo. (Publicat a El Punt Avui el 9 de març de 2012)

Franco Vegliani, sense moure’s de lloc, va tenir una vida, una llengua, dos estats i fins a tres nacionalitats simultànies, l’austríaca, la italiana i la iugoslava. Una història no pas particular sinó comuna als habitants italianòfons de la zona costanera que comença a Trieste i acaba a Fiume (la Rijeka croata) amb tota la costa dàlmata pigallada d’illes minúscules que històricament han passat per mans venecianes, austríaques, franceses, italianes, iugoslaves i croates.
Una terra fronterera que va fer que Vegliani nasqués a l’imperi austrohongarès el 1915 i esdevingués ciutadà italià abans d’acabar la dècada com a resultat de les partions posteriors a la Primera Guerra Mundial. Contingències geoestratègiques provocades per la inestabilitat de les fronteres que aquest escriptor i periodista va voler plasmar en un relat d’un lirisme potent i alhora desenganyat, en el qual es descriuen els sentiments contraposats dels habitants d’aquelles “terres de nacions barrejades, en una frontera confusa.”
La novel·la relata les tribulacions d’un soldat de l’exercit italià que, en un permís de convalescència en una petita illa, recupera la història d’un oficial que, més de vint anys enrere, va morir defensant un decadent imperi austrohongarès on els súbdits de llengua italiana, com ell, eren suspectes de traïció. En un joc de miralls entre present i passat, el protagonista reflexiona sobre conceptes volàtils com ara la diferència entre estats i nacions (“l’Àustria de la qual l’Emidio va intentar desertar, no era una pàtria”) o la llengua com a adscripció col·lectiva en “aquella frontera: més inestable que cap altra i més oberta que les altres a les friccions i a les barreges de les nacions”.
Enmig de les contradiccions del jove i la història recuperada arran de la descoberta dels vells diaris de l’oficial de la contesa anterior, sobresurt la figura del vell Simeone, antic funcionari imperial que s’ha mantingut com a disciplinat servidor de tots els règims i estats que han anat ocupant la seva illa, renunciant a cap fidelitat més enllà d’una constatació crua i resignada: “La meva fidelitat, o almenys el que jo anomeno així, no té pas el poder d’aturar la Història.”
La frontera planteja, en definitiva, un debat profund, entre la necessitat de compromís amb la pàtria al marge (o per sobre) de conjuntures polítiques o l’absurditat de les fronteres estatals, i la renúncia al sentiment nacional que converteix qui s’abandona en “l’home indiferent, el jutge desapassionat i penetrant, l’amarg i impertorbable intèrpret dels esdeveniments nous i vells”. (Publicat a la revista Cultura de El Punt Avui)