Escrits amb els dits

Llegir els clàssics, i quan em refereixo als clàssics vull dir als autors reculats, els grecs i els llatins, és un exercici que provoca una cura d’humilitat intel·lectual a qualsevol que prova de formular idees i un bany de resignació a tots aquells que intentem analitzar la realitat de manera més o menys profunda. Ens hi posem com ens hi posem, descobrirem que, comptat i debatut, totes les reflexions que podem arribar a fer, ja han estat fetes. Hi podem posar més floritura, contextualitzar-ho i adaptar-ho als nostres temps i introduir-hi algun matís de brillantor, i fins i tot empitjorar-ho. Però sobre les principals coses d’aquesta vida, poca cosa podem aportar-hi més enllà de continuar topant una i una altra i encara una vegada més amb les mateixes pedres. Van passant generacions i no tan sols no aprenem res d’errors pretèrits sinó que creiem avançar per camins inexplorats quan, en realitat, els que ens han precedit els han fresat una i una altra vegada perquè, amb el pas dels anys, la bardissa ho torni a cobrir tot.
Ara no us posaré pas cap rastellera de frases cèlebres de Ciceró, o de Plini, o d’Ovidi i d’Heròdot, perquè semblaria pedant, més tenint en compte que el nom d’Homer, per exemple, a la majoria ens fa pensar en el pare de la família Simpson.
Tanmateix, no estaria malament que, de tant en tant, entréssim en una llibreria i ens embutxaquéssim alguna d’aquestes traduccions dels clàssics antics que van sortint al mercat. Per exemple, aprofitant que estem en plena campanya electoral, m’ha arribat a les mans l’edició que l’editorial Adesiara ha fet sobre una obra impressionant de Plutarc, un grec de ciutadania romana que va viure a cavall dels segles primer i segon de la nostra era. El llibre recull els Consells sobre política i va acompanyat del text breu A un governant incompetent. El discurs de Plutarc es mostra com un mirall de la política de fa gairebé dos mil anys que, canviant les sandàlies per mocassins i les togues per corbates, ens permet identificar sense gaires dificultats els grans defectes i les comptades virtuts dels manaies actuals. Amb un to alliçonador i exemples de la seva contemporaneïtat, l’autor va aconsellant un neòfit en la cosa pública per introduir-lo en l’art de la política. Sembla mentida com hi pot haver algunes sentències o anàlisis que mantenen una frescor tan immutable. Un exemple: «Els qui es dediquen a la política no solament han de donar compte de les coses que diuen i fan en públic, sinó que també es fa safareig dels seus sopars, de les seves aventures sexuals i del seu matrimoni, d’allò que fa de broma i del que fa seriosament.» Aquest text el signaria avui mateix qualsevol politòleg, sense llevar-ne ni una coma. I el que us cito a continuació, molts polítics l’haurien de signar sota jurament abans de llançar-se a l’arena: «A la base de l’activitat política hi ha d’haver una determinació basada en el bon judici i el raonament, i no pas en un rampell provocat per un buit afany de glòria o un cert gust per la confrontació, o pel fet de no tenir res més a què dedicar-se.» Quanta raó enterrada sota el pes de la realitat de tants anys d’història. (Publicat a presència el 13 de novembre de 2011)

Portada del llibre

Els que teniu el costum d’aturar-vos quan arribeu a aquesta plana de la revista sabeu perfectament que no és pas la primera vegada que aprofito aquest tros de paper que em cedeix amablement el director  per parlar-vos de novel·les de lladres i serenos, per les quals, sense ser-ne un fanàtic (procuro no ser fanàtic de res) sento una gran predilecció. Una tirada especial cap al gènere negre, què voleu que hi faci. Les novel·les policíaques em proporcionen unes magnífiques vetllades lectores d’aquestes que allunyen la ment de cabòries i maldecaps i reomplen el cervell amb intrigues enrevessades, trames complexes i retrats socials i psicològics moltes vegades d’autèntica antologia. Hi ha de tot, em direu, i alguna novel·leta detectivesca es podria ben bé haver quedat al disc dur de l’ordinador del seu autor o la seva autora. Com en tot, n’hi ha de millors i n’hi ha de pitjors. N’hi ha de bons i n’hi ha de dolents.
N’hi ha un grapat que són imprescindibles. Com que la llista de preferències ja us l’he fet alguna altra vegada, ara em centraré en un autor sobre el qual em sembla que no us hem comentat mai res. El trobo senzillament grandiós. Magistral. Potent. Dels millors. Ara us en diré el nom, tot i que us aviso que en aquest cas el nom no us servirà de gaire res, perquè és un pseudònim. Es diu Benjamin Black. Bé, es fa dir Benjamin Black. És irlandès, això no és inventat, i utilitza aquest alter ego només per signar l’extraordinària sèrie negra protagonitzada pel senyor Quirke, un forense alcohòlic, maldestre i sentimental que acaba resolent uns casos els quals la majoria del vegades el colpeixen personalment. Descrit així, Quirke sembla respondre al clixé arquetípic de l’antiheroi de gènere. Realment és així. Benjamin Black no pretén ni innovar, ni sorprendre. Simplement, deixa el seu to habitual de novel·lista introspectiu, profund i líric, per recrear-se amb un exercici d’estil, un divertimento que pot semblar menys transcendent però que, un cop endinsat en les tèrboles històries que explica, aporta uns retrats psicològics densos i uns escenaris cinematogràfics que no deceben gens. Fent novel·la negra només per entretenir-se i variar una mica el registre, el senyor Benjamin Black ha construït una sèrie que se situa entre les millors, amb títols com El secret de Christine Falls, L’altre nom de Laura i la que acaba de sortir al mercat, A la recerca de l’April, totes tres publicades per l’editorial Bromera.
Ai. Ja gairebé me’n descuidava. Per si no sou seguidors d’aquest autor, Benjamin Black és en realitat John Banville (Wexford, 1945), un dels grans autors vius d’una de les literatures de grans autors vius i morts com és la irlandesa, una de les branques més poderoses de les lletres angleses. Responsable de llibres colpidors com El mar, o Els infinits, que també us recomano vivament. Mentrestant, endinseu-vos per aquest Dublín boirós i humit dels anys cinquanta, imaginat en un blanc i negre on el fregadís de gavardines i dringadissa de vasos de licor es combina amb els efectes perniciosos del pes de la moral catòlica més estricta d’una societat reclosa. (Publicat a Presència el 30 d’octubre de 2011)

edueixo que no esteu pas gens neguitosos esperant que arribi l’hora del debat dels candidats catalans aquest vespre a TV3. Jo tampoc. I això que, a diferència del cara a cara entre Rubalcaba i Rajoy, al nostre país hi ha un frec a frec interessant pel primer lloc entre el PSC, CiU i fins i tot el PP, poca broma. I també cal estar al cas de la cursa desficiada d’Esquerra per sobreviure al 20-N sense perdre-hi Bosch i esquelles.
Tanmateix, tot fa pensar que el debat serà una mena de guirigall insubstancial amb un plus d’enxerinament derivat d’alguns elements d’última hora introduïts per esvalotar una mica el galliner i fer ambient. Com ara el lamentable vídeo del PSC (un altre cop d’efecte magistral de Zaragoza per aconseguir que es parli dels socialistes encara que sigui malament), o les amenaçadores declaracions del PP sobre el futur de la televisió pública catalana. Tot plegat temes menors, disputes superficials, controvèrsies versallesques per marejar la perdiu catalana abans que caigui irremissiblement a la cassola de l’Espanya depredadora.
Poden barallar-se tant com vulguin, senyors candidats, amb més o menys grapa i enginy. Però, comptat i debatut, els problemes d’aquest país es concreten en un sol tema: decidir si volem continuar o no en un estat que ens roba i que vol liquidar la nostra llengua. La resta són minúcies. Si ens refiem de les últimes xifres de dèficit fiscal anual, l’única cosa rellevant de tot el debat ja la sabem ara: durant els noranta minuts que durarà la retransmissió, Espanya ens haurà saquejat gairebé tres milions d’euros. I nosaltres, mentrestant, amorrats a la pantalla escoltant vaguetats. (Publicat a El Punt Avui l’11 de novembre de 2011)

Espanya s’ha tret la careta. Som molts que ja fa temps que teníem clissat el rostre sinistre d’aquesta nació barroera, opressora i opressiva que només és capaç de viure contra els pobles que sap que té la capacitat d’esclafar. Una nació que exerceix el plaer dels covards: fer patir els dèbils i riure les gràcies als forts. Això és Espanya. Espanya és això i no li queda res més al món que jugar amb Catalunya, ase dels cops oficial, per demostrar la seva pretesa grandesa i rememorar una mica, a petita escala, el record de glòries passades.
Amb el pas dels anys, bona part de la ciutadania catalana que semblava conformada, resignada o fins i tot còmoda vivint en aquest règim presidiari de llibertat vigilada, ha anat descobrint què s’amaga realment darrere del concepte d’espanyolitat. Què s’hi amaga més enllà del saqueig fiscal i de la deriva lingüística genocida. S’hi amaga una actitud moral, un sistema de valors. Una manera de ser col·lectiva que és profundament tòxica.
Espanya fa el paper de fanfarró del barri cada cop de manera més indissimulada. Amb institucions com el Tribunal Constitucional i la classe judicial en pes, amb polítics entre pèrfids i caragirats com Zapatero, Rubalcaba o Rajoy, i amb bufons de la cort com el senyor Peces-Barba que, amb la seva prepotència jacobina, deu xalar com un verro veient com a sobre hi ha catalans que s’ofenen amb les seves paraules en comptes de dir, sí senyor, nosaltres també pensem que millor hauria estat bescanviar-nos per Portugal. Aquesta actitud miserable de disparar bilis contra Catalunya considerant-la una propietat i sabent que els sortirà de franc és l’Espanya real, l’única Espanya possible per més cops de cap que pactistes, possibilistes i funambulistes s’entestin a ventar contra la paret de la realitat.
No hi ha res a fer. No hi ha cap solució que no passi per marxar. Ara encara hi som a temps. Podem fer-ho d’una manera escrupolosament democràtica i relativament pacífica. Per més baladrers que siguin, els espanyols saben que a la Unió Europea està força mal vist treure els tancs al carrer per apuntar els mateixos europeus. Encara som a temps de marxar però no ens en queda gaire. Perquè l’ofensiva que ens espera a partir del dia 20 de novembre entrant, i la intoxicació tavernària que ens caurà a sobre, amb peixos barbuts o afaitats, i amb la fauna més diversa bramulant insídies, fabricant mentides i alimentant odis i conflictes on no n’hi ha, no tindrà aturador.
Des de Catalunya no podem desactivar l’espiral de deliri totalitari en què ha entrat Espanya (si és que mai n’ha arribat a sortir), però encara som a temps d’impedir, almenys, que el feixisme disfressat amb pell de xai (perquè no pot qualificar-se d’altra manera) faci forat a casa nostra. El que ens ve a sobre no és cosa de quatre anys. És el tot o res. És l’hora de la veritat. I no ens serveix apostar per tallafocs que està vist, contrastat i demostrat que són fets de la mateixa fusta. Si ens queda alguna engruna d’instint de supervivència, el dia vint no podem tornar a regalar el vot al nostre botxí. Perquè ja som al corredor de la mort. (Article publicat a Presència el 6 de novembre de 2011)

El compte enrere per a les eleccions del 20 de novembre ha començat amb unes perspectives més obertes que mai a Catalunya, un fet diferencial indiscutible respecte del panorama espanyol, en què pocs dubten que el PP tornarà al poder després de dues legislatures a l’oposició.
Amb Mariano Rajoy encarrilat cap a La Moncloa, per tant, la contesa pren una rellevància especial en clau catalana. Més enllà del pes en el Congrés dels quaranta-set diputats que s’escullen al nostre país, en clau interna hi ha en joc dirimir la legitimitat per plantar cara als previsibles vents en contra que bufaran des de Madrid.

En aquest context, caldrà veure fins a quin punt el cicle electoral descendent iniciat ara fa un any pel PSC és prou acusat per caure gaire per sota de la vintena d’actes, a distància del rècord dels vint-i-cinc diputats del 2008, clau, a més, per a la victòria de Zapatero.
El que més es juga en aquests comicis, perquè és el que més expectatives a l’alça ha generat, és CiU i el seu candidat Josep Antoni Duran i Lleida. Partint dels deu diputats actuals, la coalició que governa des de fa un any a Catalunya s’ha marcat com a objectiu imposar-se a les generals per poder guanyar força en un hipotètic estira-i-arronsa sobiranista amb el nou executiu estatal. Una fita que no és només en mans d’una formació que ja comença a acusar el desgast de la tisorada, sinó que dependrà del fet que el transvasament de vot en clau espanyola entre el PSC i el PP sigui prou important en nombre.
En aquest context, fins i tot els populars catalans, que confien en l’onada blava que previsiblement s’estendrà per la resta de l’Estat, no descarten pugnar pel primer lloc a Catalunya, una cosa impensable fins fa poc, però avui una hipòtesi que no es pot descartar.
En una cursa paral·lela, Esquerra s’hi juga, literalment, el ser o no ser a Madrid, i ICV, mantenir la representació sense patir. Amb la pugna PSOE-PP resolta, a Catalunya les generals són unes eleccions més catalanes que mai.

Una de les incògnites decisives en clau catalana d’aquestes eleccions és saber com es mantindrà la correlació entre les forces d’obediència catalana i les espanyolistes, fins ara clarament favorables als partits estatals. Dels quaranta-set diputats que hi ha en joc a Catalunya, el PSC-PSOE (25) i el PP (8) en van sumar 33 el 2008, molt per sobre dels 14 de CiU (10), ERC (3) i ICV (1). Tot i el previsible canvi del repartiment d’escons que sortirà de les urnes el dia 20 de novembre, caldrà veure si aquesta diferència de 33 a 14 en favor del vot en clau espanyola es manté, o el sobiranisme, que avança a les enquestes de manera creixent, és capaç de fer el salt a la política real, i més en un context com unes eleccions espanyoles. És indubtable que qüestions com ara el concert econòmic i la defensa de la llengua es poden defensar de manera molt diferent si la majoria de parlamentaris catalans tenen veu pròpia o obediència espanyola. (publicat a El Punt Avui el 4 de novembre de 2011)

Han estat uns anys amb alts i baixos, amb somriures i llàgrimes, amb esperances i frustracions, amb dies bons, dies dolents i dies insuportables. Com en totes les relacions de parella. Al principi, només molt al principi, semblava que això nostre podia funcionar. Ja fa més de tres dècades del primer cop que vam donar-nos el vot de confiança. Ens hem fet grans i hem madurat, i aquelles esperances dipositades en la nostra relació s’han anat embordeint. Suposo que ho deus haver notat, però això ja no és el que era. Allò que va
començar com un estira-i-arronsa més o menys cordial, que va continuar en una situació de disputes puntuals per temes menors, pel dia a dia, ha anat pujant de to i les coses han arribat a un nivell de tensió insuportable.
Tu i jo no ens entenem i, cosa que és pitjor, no ens volem entendre. La situació ha arribat a un límit de deteriorament que, francament, no és que no vulguem, és que ja no hi ha entesa possible. Hem trencat massa ponts, hem dinamitat la confiança. Som començar com un estira-i-arronsa més o menys cordial, que va continuar en una situació de disputes puntuals per temes menors, pel dia a dia, ha anat pujant de to i les coses han arribat a un nivell de tensió insuportable. Tu, perquè consideres que només val la teva voluntat i sempre vols tenir la raó i aplicar-la i tenir l’última paraula. Jo, perquè ja n’estic fins als nassos d’ajupir el cap i de rebre el teu menyspreu, els teus insults i que a sobre em fotis la mesada i te la gastis en les teves coses sense cap respecte per l’esforç que faig per al sosteniment de la llar. Deixem-ho aquí. El dia 20 de novembre passarem per les urnes per última vegada, perquè no sigui dit que fem les coses a la brava. Però has de saber, Espanya, que ja en tinc ben bé prou. S’ha acabat el bròquil. Ben cordialment, s’acomiada de tu Catalunya.

Portada del llibre

Els que ens dediquem a escriure encara que sigui un material de consum immediat i distància curta com és l’articulisme de premsa, tenim el costum insà de llegir-ho tot, sigui breu, llarg, prim o gruixut, amb una visió comparativa malaltissa. La majoria hi sortim perdent, per més pagats de nosaltres mateixos que siguem, per més autoestima que alimentem i per més cregut que ens ho puguem arribar a tenir. I per més falsa modèstia que exsudem. Sempre trobem algú que ho fa millor que nosaltres. De vegades, fins i tot, trobem algú que ho fa pitjor.
Posar una paraula i després una altra i construir un missatge intel·ligible sobre un paper, o a l’altra banda del vidre d’una pantalla, és moderadament senzill si un ha rebut una educació bàsica solvent, hi posa interès i persevera amb constància i dedicació durant una bona colla d’anys de manera disciplinada i sistemàtica. O bé, o també, si en depèn la manutenció i supervivència en aquesta vall de llàgrimes. La necessitat sempre aporta un plus de prestància a qualsevol tasca, per més difícil que es presenti.
A partir d’aquí, comença el llarg trajecte cap al talent. Un recorregut que només uns quants són capaços de fer sense quedar ressagats pel camí o asseguts en un marge, rendits o depassats per una empresa que supera les seves capacitats. N’hi ha que el talent el porten de fàbrica. N’hi ha que progressen amb celeritat i l’assoleixen en vida. N’hi ha que són reconeguts després de morts. N’hi ha que se senten incompresos però persisteixen precisament amb la fàtua creença que seran reconeguts després de morts. Aquests últims són els pitjors. Els més incapaços de prendre consciència de la seva pròpia nul·litat. N’hi ha, també, que construeixen un estil treballosament amb el pas dels anys i de les pàgines escrites.
Tots, però, sense excepció, mirem de reüll tota la producció escrita que ens envolta. Classifiquem els referents segons si ens generen més o menys enveja, que és la manera de processar l’admiració entre els que treballem en un mateix sector.
Tota aquesta peroració és per dir-vos que acabo de tenir un atac d’enveja llegint un llibre. Es diu HHhH i el signa un tal Laurent Binet. És la seva primera obra. Ha guanyat el Goncourt per a debutants amb un trepidant relat sobre l’anomenada Operació Antropoide, destinada a assassinar el terrible dirigent nazi Reinhard Heydrich. Una història a mig camí de l’assaig i la novel·la, tot i que potser hi ha molts assajos que passen per novel·les simplement perquè estan ben escrits. Binet desenvolupa la trama mostrant-nos alhora tot el procés de recerca, les seves reflexions metodològiques i els dubtes creatius, en un interessantíssim work in progress que resulta brillant. No us en puc dir res més perquè estic arribant al final d’un article que hauria sortit millor si hagués equilibrat més l’espai destinat a les disquisicions preliminars i el reservat al tema a tractar. Un exemple pràctic del típic articulista que encara té marge de millora. Tanmateix, confio que, amb el que us he dit de HHhH, us hagin vingut prou ganes de llegir-lo. Si més no per saber què coi significa aquest títol tan estrany. (Publicat a Presència el 23 d’octubre de 2011)