21 octubre 2011 per Carles Ribera
Que a can ETA hagin dit que pleguen és una gran notícia per al País Basc i per al món civilitzat en general. Dubtar d’això només es pot fer des del maniqueisme intransigent o de l’odi incurable que pot generar l’estratègia del tot o res. Vist de Catalunya, podem tenir motius d’alegria, o no tant. Hem estat tradicionalment víctimes del filobasquisme recalcitrant de bona part del nacionalisme català, sovint enlluernat romànticament per una lluita que no només ens era estranya sinó que, per damunt de tot, ens ha resultat contraproduent. No sé si serem a temps de refer-nos de tot el mal que ens ha causat el conflicte basc i el terrorisme d’ETA, començant pels morts que han deixat a la nostra terra i continuant pels danys polítics col·laterals indiscutibles. Podem entendre, i compartir, la raó moral de poble basc i la complexitat per escatir qui són els bons i qui, els dolents; podem dir que no pas tots els bascos han donat suport al terrorisme. Però no podem pas negar que si el País Basc disposa de la situació de privilegi que té és perquè mentre els catalans anàvem amb el lliri a la mà, una part dels bascos hi duien la pistola.
A Catalunya és mentida que sempre hàgim estat gent de pau. Ens hi hem tornat, i bé que hem fet, farts de rebre. Però ni així ens n’hem sortit. Hem estat víctimes durant quatre dècades de tot allò que Madrid no ha estat capaç de fer amb el País Basc perquè no gosava. Hem esdevingut sobreeixidor de la ràbia hispànica. Hem hagut de viure amb la pistola d’ETA al clatell i la de l’Estat espanyol a la cara. I la nostra a la templa, desgraciadament. Amb la retirada d’ETA, doncs, desapareix un dels nostres enemics. Ara només ens en queda un, que es diu Espanya. O dos, si ens comptem a nosaltres mateixos. Ànim. (Publicat a El Punt Avui el 21 d’octubre de 2011)
Publicat a A la tres, País patit | Etiquetes A la tres, País patit | Comentaris tancats a ETA, enemiga dels catalans
17 octubre 2011 per Carles Ribera
El viratge estratègic que estan executant aquests últims dies, respectivament, el senyor Duran i el senyor Zaragoza (ai, vull dir la senyora Chacón) sembla una reacció desesperada davant la ineluctable victòria per majoria absoluta del popularíssim don Mariano, a la tercera serà la vençuda, i quina vençuda, ja ens podem ben calçar. Sembla que la desconfiança que tenen a can CiU i a can PSOE (ai, vull dir PSC) en les pròpies possibilitats els porten a aplicar un pla B quan encara pràcticament tenien el pla A per desenfundar. Així, els sobiranistes catalans ja ensenyen la cuixa a un nacionalisme espanyol que tot fa preveure que ni se’l figurarà si no és per entrar fins a la cuina a Catalunya. Entrar al govern a canvi del pacte fiscal, amb tots els respectes, és llançar al primer revolt la pastanaga convergent del concert econòmic que ens havia de tenir entretinguts empenyent uns quants anys a còpia d’anar passant els dies. I els socialistes? Tornen a posar cua i banyes al PP i fan anar l’encenser amb el sofre de la propaganda tremendista habitual quan l’única proposta programàtica de què disposen és el clau roent d’intentar convèncer la gent de les maldats dels altres, no gaire diferents de les seves, per cert.
Buf. Ja em podeu dir pessimista, aixafaguitarres o derrotista, però jo veig el PP no només amb majoria absoluta a les espanyes sinó guanyant les eleccions a Catalunya encara que sigui per poc. Poc seria molt. Poc seria massa. Poc seria tot. L’independentisme guanya a les enquestes mentre l’Espanya més integrista ho fa a les urnes. Això ja no és tenir l’enemic a casa. És donar-li les claus i quedar-nos tancats a dins. (Publicat a El Punt Avui el 17 d’octubre de 2011)
Publicat a A la tres, País patit | Etiquetes A la tres, País patit | Comentaris tancats a Qui té por de don Mariano
14 octubre 2011 per Carles Ribera
Ara us explicaré un cas com un cabàs. Resulta que ahir a la tarda obro el correu electrònic i a la safata d’entrada hi veig un comunicat de la representació a l’Estat de la Comissió Europea. La nota ve encapçalada pel titular següent (tradueixo de l’espanyol): “La Unió Europea NO prohibeix als nens inflar globus.” Amb el NO remarcat.
No és cap acudit. La cosa és més seriosa del que sembla. Resulta que han sortit publicades algunes informacions en perversos mitjans de comunicació continentals en les quals s’afirma que la nova directiva comunitària sobre la seguretat de les joguines prohibiria bufar globus a la mainada. Als menors de vuit anys, per ser més precisos. Caram. Quines coses. Doncs resulta que no és cert. O, per ser més precisos, no és absolutament fidel a la realitat. Amb la contundència que dóna tenir la força de tota una Unió Europea al darrere, la nota oficial aclareix que la directiva en qüestió, de nom IP/11/908, recomana que els menors que inflin globus ho facin en presència d’un adult, no fos cas que prenguin mal.
Caram, caram.
Necessitava prendre aire abans de continuar. No pas perquè vulgui posar-me a botir res, sinó perquè em revolta la capacitat d’esmerçar el temps amb foteses que tenen algunes institucions. No nego pas que algun plançó pugui ennuegar-se fatalment en una festa d’aniversari. Però amb l’aigua que baixa, si el temps que inverteixen els legisladors europeus a regular la bufera infantil i altres collonades l’haguessin destinat a vetllar el globus financer que ens ha esclatat, potser no tindríem l’economia sense alè com tenim ara. (Article publicat a El Punt Avui el 14 d’octubre)
Publicat a A la tres, Ni tu, ni vos | Etiquetes A la tres, Nitunivós | Comentaris tancats a La UE ens toca els globus
2 octubre 2011 per Carles Ribera
Hi ha lectors tan exhaustius que fins i tot s’entretenen repassant el Boletín Oficial del Estado (BOE), una publicació claferta d’assumptes de gran interès però més pesada de llegir que els articles de Juan Manuel de Prada, per posar només un cas de ploma plúmbia de les lletres hispàniques, que són moltes i molt hispàniques. Deia que hi ha lectors tan exhaustius, doncs, que fins i tot llegeixen el BOE. És el cas d’un company que m’ha fet arribar una licitació pública curiosa: la Fábrica Nacional de Moneda i Timbre convoca un procediment obert per al subministrament i distribució domiciliària dels lots de Nadal per a empleats. L’anunci especifica que el repartiment s’haurà de fer només a la Comunitat de Madrid i la província de Burgos. S’hi afegeix que el valor estimat del contracte serà de 638.375 euros per dos anys i que el nombre de paneres que caldrà subministrar i distribuir, serà de 1.825 unitats anuals. Un càlcul ràpid ens porta a la conclusió que cada lot sortirà per uns 175 euros.
Unes senyores paneres. No especifica en cap moment quin tipus de productes ha de contenir, tot i que barats no sembla que ho siguin, ni tampoc de primera necessitat, perquè cal suposar que els senyors de la moneda i el timbre no passen pas gana. Tampoc no m’he entretingut, ni al meu informador tampoc ni li ho demanaré pas, a repassar tot el BOE per veure quant es gasta en total l’administració de l’Estat en regals de Nadal als empleats públics, ni tampoc si aquest costum també està consolidat també a Catalunya en l’administració nacional i municipal, per bé que em consta que en molts ajuntaments les retallades en aquest sentit han estat dràstiques.
Arribats a aquest punt, a banda d’exposar el cas i manifestar una certa sorpresa se suposa que també hauria de prendre posició, que per això esteu llegint un article d’opinió i no pas fent el sudoku, i sostenir de manera vehement que ja està bé d’aquest malbaratament de recursos públics. Ah! I aprofitar per tocar una mica més el botet als funcionaris i enfilar-me com una carbassera i repartir a tort i a dret un bon grapat d’imprecacions.
No ho faré pas. No ho faré perquè el negoci dels lots de Nadal ocupa molts treballadors. I encara em passaria com a aquell redactor del diari anarquista Solidaridad Obrera, que un dia de juliol de 1936 va llançar una diatriba incendiària demanant l’abolició dels barrets a Catalunya, qualificant-los d’indumentària burgesa. L’endemà tenia la plaça de Sant Jaume plena de sindicalistes i empleats de les fàbriques de barrets reclamant una rectificació i, posats a demanar, exigint el cap del pobre periodista no pas precisament per emprovar-li un barret. Un cas similar al que, més recentment, ha passar a un desafortunat opinaire que va comparar els polítics hipòcrites amb els venedors de concessionaris de vehicles, la qual cosa li ha reportat la queixa indignada, i carregada de raó, per part d’un antic venedor de cotxes. El periodista ja ha demanat disculpes. Ho sé segur perquè l’article, que alguns recordareu d’haver llegit fa només un parell de setmanes aquí mateix, el signava un servidor. (Article publicat a Presència el 2 d’octubre de 2011)
Publicat a País patit, Presència | Etiquetes País patit, Presència | Comentaris tancats a Moneda i timbre
30 setembre 2011 per Carles Ribera
Només amb una barra com la que té el rei d’Espanya es pot afirmar que al país (el seu, i de retruc el nostre) encara li queden molts sacrificis per deixar enrere la crisi econòmica, i després quedar tan tranquil. Que aquest senyor no té el més mínim sentit del ridícul polític ni de la responsabilitat històrica (i si mai l’ha tinguda l’ha perduda fa temps) ja ho sabíem des que va dir-nos que el castellà és una llengua que no ha estat mai imposada, una barrabassada que no tan sols no li ha reportat cap problema amb els catalans sinó que, submisos com som, alguns de Girona, per exemple, no han dubtat a continuar rient-li les gràcies i li han muntat una paradeta a l’hereu perquè es pugui entretenir, venir de tant en tant a fer un bon tec pagant nosaltres i treure a passejar una mica la senyora pels incomparables paratges gironins.
Siguem seriosos. Com pot apel·lar al sacrifici un individu que viu de la rifeta i com un rei (d’aquí deu venir la dita) a compte del que paguem tots? Què en sap, en Borbó, de sacrificis econòmics? Què ens ha de sortir a explicar? Francament, cansa una mica, cada cop més, haver de suportar aquesta desfilada de sangoneres espanyoles que, amb corona o sense, es foten del mort i de qui el vetlla mentre tots aquells que intentem tirar famílies i projectes endavant les passem magres per anar fent i pagant el delme. Sí, sí, admeto que el meu argumentari està fet pel broc gros, i que la cantarella de republicà rondinaire resulta carregosa, però, coi, és que, enmig de tant de llagoter i tanta gara-gara i tant ajupir el cap, si ningú no piula la gent encara es pensarà que això de la monarquia és una cosa normal. (Article publicat a El Punt Avui el 30 de setembre de 2011)
Publicat a A la tres, País patit | Etiquetes A la tres, País patit | Comentaris tancats a El rei del mambo
27 setembre 2011 per Carles Ribera
La paraula emprenedor i el seu corresponent femení han fet fortuna els darrers anys com a perfeccionament del concepte d’empresari, un terme més econòmic o directament relacionat amb el negoci. El mot emprenedor està més enfocat a destacar l’aspecte creatiu o innovador i la capacitat d’assolir riscos i impulsar projectes de persones que fins i tot poden no ser estrictament propietàries de cap negoci sinó que, almenys inicialment, treballen com a autònoms o per compte d’altri. Normalment l’èxit que obtenen amb la comercialització de les seves idees els serveix per consolidar projectes personals a partir dels quals, sovint, construeixen un petit, mitjà, gran o grandíssim imperi. D’emprenedors famosos, en tenim a gavadals, començant per Bill Gates i Steve Jacobs i continuant per altres de menys coneguts a escala internacional però que es van obrint camí en els seus respectius sectors professionals.
Són menys coneguts que els futbolistes i, deixant de banda algunes excepcions, guanyen força menys diners, però tenen una certa valoració en els àmbits social i empresarial. Al cap de l’any, al nostre país es fan molts congressos i trobades i fòrums i reunions en els quals una concurrència embadalida assisteix a l’exposició de la vida i miracles de l’emprenedor, que desgrana amb més o menys gràcia, tot i que en general solen ser excel·lents comunicadors, com ha arribat a la vida. Molta intel·ligència, una mica de drama inaugural, molta èpica i un pessic de sort. I aquí tenim un triomfador. La gent els aplaudeix i s’hi fa fotos i s’intercanvia targetes amb ell i se’n fa seguidora a Twitter i a Linkedin i a totes les xarxes socials hagudes i per haver. Són un model, són un exemple per a les generacions presents i futures. Uns personatges generosos que, a més, tenen la deferència de posar en comú les claus del seu èxit, per si pot servir d’inspiració a algú.
Realment molt interessant i profitós. Però poc realista. No dubto que s’hagi de valorar i premiar i lloar i escoltar els grans emprenedors d’aquest país i del planeta sencer. Però si analitzem el món de l’emprenedoria, podrem constatar que per cada personatge d’èxit n’hi ha uns quants centenars que s’han estavellat. Probablement tan o més preparats i amb idees d’una originalitat similar. Gent que ha subestimat la importància que, al cap i a la fi, té el factor sort en les seves múltiples manifestacions. No haver estat al lloc oportú en el moment adequat, o haver topat amb un cop de mala fortuna inesperada quan tot estava encarrilat. Quants casos en coneixem. Molts d’oïdes, però pocs en profunditat perquè tendim a defugir els malastrucs i centrar-nos a seguir només la roda de l’èxit, a veure si ens hi podem enfilar.
No estaria malament que, de tant en tant, s’organitzessin congressos de fracassats, on persones igualment intel·ligents, dinàmiques i imaginatives expliquessin les seves històries personals d’infortuni empresarial o professional. Segurament no serien tan agradables de seguir, però probablement les lliçons que n’aprendríem ens farien tocar més de peus a terra a l’hora de voler triomfar en la vida. (Publicat a Presència el 25 de setembre de 2011)
Publicat a Ni tu, ni vos, Presència | Etiquetes Nitunivós, Presència | Comentaris tancats a Emprenedors exemplars
26 setembre 2011 per Carles Ribera
Vaig veure i escoltar el discurs a l’ONU del president palestí Mahmud Abbas i em va venir una mica d’enveja. Ep, ara no em sumaré pas a la tropa d’opinadors que utilitzen el conflicte entre jueus i palestins per projectar les seves pròpies frustracions nacionals i pors mil·lenaristes. De la foto d’Abbas parlant davant de l’assemblea general de l’ONU no m’importa tant ni el qui, ni el com, sinó el fet per ell mateix. Que un país que vol ser estat aconsegueixi exposar-ho davant del món mundial, Andorra inclosa. Si comparem Palestina amb Catalunya, no només no els tenim res a envejar sinó que probablement a ells no els faria pas res ser com Catalunya. Disposem de molts avantatges que ells no tenen. Una economia força decent (conjuntures internes i externes i espolis a banda) un sistema polític democràtic (Tribunal Constitucional a banda), i una societat cada cop més mentalitzada (partits polítics a banda) que l’únic camí possible és fora d’Espanya. Què ens falta: unitat? No. Els palestins són els campions de les divisions internes. Però es barallen en la mateixa direcció. Ens falten partits independentistes? No. Bàsicament el que falta són més d’independentistes.
A diferència de Palestina, tanmateix, no tenim projecció internacional. El seu cas, d’acord, està inserit en la batalla maniquea que domina el planeta. Tenen enemics poderosos i amics perillosos. Els catalans passaríem amb menys. Però ens caldria més presència al món. Si tota l’energia malaguanyada fent pedagogia amb els espanyols l’haguéssim invertit a la resta del món, l’altre dia hauríem oït el discurs dels palestins asseguts còmodament a la sala. (Publicat a El Punt Avui el 26 de setembre de 2011)
Publicat a A la tres, País patit | Etiquetes A la tres, País patit | Comentaris tancats a Palestina, Catalunya
23 setembre 2011 per Carles Ribera
Si ens hem de creure els informes i les conclusions del conseller de Cultura, Ferran Mascarell, el principal problema que té actualment la llengua catalana es diu Estat espanyol. Sense subterfugis ni eufemismes: és Espanya. Aquesta Espanya única i homogènia que finalment s’ha acabat imposant en la mentalitat dels nostres veïns d’una manera generalitzada. Els atacs contra la nostra llengua (que, curiosament, per a ells també hauria de ser seva tot i que la maltracten) tenen una explicació històrica cada cop més clara.
Abans del franquisme, a Catalunya el català era la llengua que, amb diferència, tenia més parlants. En moltes zones el nombre de catalanoparlants d’origen s’acostava al 100 per cent i els monolingües en aquesta parla no eren pas, encara, una espècie extingida.
Va arribar el franquisme i, gràcies a la combinació d’una immigració massiva i una política de genocidi lingüístic que va permetre arrelar als immigrants exigint que els locals els parléssim la lengua del imperio, una vuitantena d’anys després la salut del català és crítica, i si no ho és més és perquè molts d’aquests nouvinguts d’origen espanyol han volgut i sabut entendre’ns. Tanmateix, les mateixes dades aportades per Mascarell revelen que entre la gent més jove s’està equilibrant la relació amb el castellà, la qual cosa demostra un cert èxit de la immersió. Està clar, doncs, que la lluita de l’Estat espanyol, de la senyora Alícia Sánchez Camacho i de tota la tropa d’opositors a la immersió, no fa altra cosa que voler preservar no pas el castellà, que té una salut de ferro, sinó l’herència genocida del franquisme. (Article publicat a El Punt Avui el 23 de setembre de 2011)
Publicat a A la tres, País patit | Etiquetes A la tres, País patit | Comentaris tancats a Espanya contra el català
19 setembre 2011 per Carles Ribera
Les polèmiques relacionades amb la instal·lació de mesquites són, des de fa uns anys, el pa de cada dia a molts pobles i ciutats de casa nostra, siguin Lleida, Salt, Badalona o Torroella de Montgrí. No fa gaire dies llegíem en aquest diari un interessant article de Toni Cruanyes titulat Mesquites? Si gràcies. L’autor defensava la construcció de centres de culte musulmans deixant de banda prejudicis i prioritzant l’acceptació d’aquests equipaments davant la constatació que continuar posant pegues a la seva proliferació és, en realitat, molt pitjor. Comparteixo plenament la diagnosi de Cruanyes. Discrepo, però, que la solució passi per construir més. A Catalunya d’equipaments religiosos en sobren. Si més no hi sobra espai. Només cal fer un volt per les parròquies de tot el país i comprovar, sense fer cap tipus de valoració sobre el fet, que els nivells d’ocupació són francament baixos. Per això m’he preguntat més d’una vegada si seria tan difícil que els fidels i els jerarques de les diverses confessions es posessin d’acord per compartir immobles, de la mateixa manera que utilitzen un mateix pavelló esportiu clubs de bàsquet, handbol o voleibol. Ja suposo que en qüestions de religió i litúrgies no es tracta pas només de canviar les porteries o de pintar més o menys ratlles a terra i fer uns horaris per regular l’ús dels vestidors. Però que sigui complicat no vol pas dir que mirat des d’un punt de vista racional no fora una solució pràctica per a l’optimització d’espai i el foment de la convivència. No crec que ningú em faci cas. Cadascú a casa seva i Déu a la de tots, em diran uns i altres. I que Déu hi faci més que nosaltres, com diu l’adagi. (Publicat a El Punt Avui el 19 de setembre de 2011)
Publicat a A la tres, País patit | Etiquetes A la tres, País patit | Comentaris tancats a Mesquites amb campanar?
18 setembre 2011 per Carles Ribera
La independència de Catalunya és com la pau al món, la justícia social o tenir una figura esvelta i saludable: la voldria molta més gent de la que realment està disposada a moure un dit per obtenir-la. Això és així i la resta són romanços més o menys elaborats, més o menys factibles i menys que més resolutius.
És cert que en l’última dècada l’independentisme ha passat a ocupar el centre del discurs polític a Catalunya, que sociològicament els que volem que Catalunya sigui un estat com qualsevol altre (i, si pot ser, una mica millor) ja no som mirats per la resta amb aquella superioritat condescendent dels que s’atribueixen la raó, i fins i tot molts d’aquells savis condescendents s’abracen a la causa sobiranista perquè veuen que, cada dia que passa, la balança es decanta en favor de la llibertat del nostre país. Ara bé, una cosa és que cada cop hi hagi més gent convençuda, o persuadida, o resignada que l’autonomia que ens cal és la de Portugal (sense que a nosaltres ens hagin de rescatar els alemanys), i una altra molt diferent és que, a dia d’avui i a curt o mitjà termini, hi hagi cap perspectiva raonable que ens porti a pensar que aquesta convicció popular creixent es tradueixi en alguna realitat política. La Catalunya política és avui un garbuix de partits espantats per la crisi i sacsejats fins a l’extenuació pels problemes interns. La pitjor actitud per fer front al sistema espanyol de partit únic, encara que sigui amb sortida doble, una cap al centredreta nacionalista i l’altre cap a l’extrema dreta nacionalista, llegiu-hi PSOE-PP. És la pitjor manera de fer front a l’ofensiva unitarista espanyola i de contrarestar el pes electoral dels espanyols que viuen i treballen a Catalunya i que, per més que ho digués el president Pujol en el seu moment, no són ni seran mai catalans per la senzilla raó que no tan sols no els interessa ser-ho sinó que, per postres, pretenen que nosaltres ho deixem de ser.
Fins aquí l’anàlisi del problema. A partir d’ara, les solucions: no hi ha solucions.
No hi ha solucions mentre tots aquells que volen la independència votin partits que no són independentistes. No hi ha solució mentre els partits independentistes facin la pena que fan. No hi ha solució mentre defensem la nostra llengua parlant castellà a la mínima que podem intuir que algú no ens entendrà. No hi ha solució mentre tinguem una classe empresarial venuda per por a no vendre. No hi ha solució mentre continuem exercint d’espanyols portant la E ben visible a la matrícula del cotxe; no hi ha solució mentre continuem tenint l’ordinador o el mòbil configurats en castellà, mentre atenguem a les veus llunyanes del telemàrqueting en llengües que no són la nostra; mentre comprem en establiments on no tenen els productes etiquetats almenys en català. No hi ha solució mentre ens continuem escopint a la cara cada vegada que ens mirem al mirall. No hi ha res a fer perquè som una colla de bocamolls que ens passem el dia marejant la perdiu. Si volem la independència és tan senzill com comptar-nos i, si som prou, marxar. I que vinguin a buscar-nos, davant de tot el món observant. (Publicat a Presència el 18 de setembre de 2011)
Publicat a País patit, Presència | Etiquetes País patit, Presència | Comentaris tancats a La independència de la perdiu
