Escrits amb els dits

Vendre mig milió d’exemplars d’una novel·la a Alemanya és un somni a l’abast de pocs escriptors alemanys. Si l’escriptor que assoleix aquesta proesa es diu Jaume Cabré podem arribar fàcilment a la conclusió que, u, amb aquest nom no fa pas cara d’autor alemany; i, dos, per a un autor català vendre mig milió d’exemplars d’un llibre no tan sols és una proesa sinó que resulta impossible si no és a cops de traducció, perquè al mercat català qui arriba a col·locar 30.000 còpies pot ballar per un peu i després per l’altre i tot seguit posar ambdós peus a terra i ser conscient que, probablement, aquesta venuda no la tornarà a fer mai més. L’exemple del senyor Cabré no és pas l’únic però no trobaríem pas gaires compatriotes amb aquestes xifres a l’estranger. L’últim que recordo és el senyor Sánchez Piñol i els seus granotots de pell freda.
Èxits comptats, doncs, tot i tenir al darrere una de les primeres potències editorials i literàries del món: Espanya. Perquè figura que els catalans també som espanyols. Figura que si, però només quan es tracta de pagar. Per a la resta, Espanya ens tracta pitjor que si fóssim estrangers. No és una qüestió només política, és sociològica. La majoria d’editors catalans estan farts de picar-se els dits traduint els grans èxits d’aquí per al mercat castellà. La indiferència, fins i tot l’animadversió o, directament, el rebuig a la literatura catalana no és pas una sensació sinó una estadística. Un altre motiu per plegar d’Espanya. Si no volen llegir Cabré, o Monzó, o Teixidor, o Bezsonoff, ja s’ho faran. Els editors hi continuaran perdent diners, però almenys la resta de catalans n’estalviarem una morterada. (Publicat a El Punt Avui el 16 de setembre de 2011)

Portada del llibre

He acabat ‘La melancolia dels oficials’ de Joan Daniel Bezsonoff, un autor el qual no em cansaria mai de llegir, per diversos motius. Principalment, i amb aquesta raó n’hi hauria prou, perquè és un excel·lent narrador d’històries: amè, amb una fluïdesa propera a l’oralitat, detallista, melancòlic com els seus oficials i finíssimament irònic, sensual pel broc gros, quasi barroer, però alhora extremadament sensible. I perquè explica històries interessants. Si amb tot aquest catàleg de virtuts no n’hi hagués prou, hi podríem afegir el punt d’exotisme que aporta un autor nord-català a una literatura, i sobretot a uns lectors, poc habituats a tractar amb una catalanitat de referents socials, polítics, lingüístics i culturals francesos. L’univers literari català eixampla d’una manera extraordinària el seu paisatge humà amb personatges com el comandant Valls, l’oficial melancòlic que protagonitza aquesta novel·la. Un senyor que, en les campanyes militars destinades a servar pel món la grandeur francesa, es distreu “llegint llibres catalans que m’enviava ma mare com els vells volums ataronjats de l’editorial l’Avenç”, i recorda emocionat “quan el 1935 ma mare m’havia regalat el diccionari de Pompeu Fabra” on  “hi apareixien endiumenjats els mots de cada dia”.

Una història, doncs, que transcorre en els últims dies de l’Algèria colonial com una reflexió profundament francesa sobre l’emancipació dolorosa d’aquest territori; una reflexió feta, això no obstant, des la perifèria i la perspectiva catalana de l’hexàgon. L’autor, a través de la mirada del seu comandant Valls, descriu d’una manera directa, sense implicació valorativa aparent però amb la contundència del retrat descriptiu, la brutalitat d’una dominació imperialista absurda i grandiloqüent, com són, en general, totes les dominacions colonials. Un trajecte argumental que transcorre en paral·lel dels avatars sentimentals del propi protagonista principal i, especialment, del fosc agent Maurice Leccia, el personatge polièdric, tèrbol i profundament humà que surt més ben aconseguit d’entre tots els que desfilen per una trama intensa i breu que podria haver donat per a molt més tan sols desenvolupant alguns dels fills argumentals que Bezsonoff enfila però no cus.

‘La melancolia dels oficials’ és, doncs, una novel·la breu (potser massa, insisteixo, per les possibilitats que ofereix l’argument), interessant i amena que, a totes les virtuts citades, encara n’aporta una altra que fa del seu autor un dels imprescindibles de la narrativa catalana actual. Llegir Bezsonoff és assistir a una orgia lèxica amb el devessall de girs i modismes d’un català agavatxat que alhora rescata vells mots oblidats o relegats al sud de l’Albera. Un català que “llurca les passants” quan mira les dones pel carrer; que no pot “franquejar sense fremir les portes”; que sent ‘cabord’ davant les sensacions desagradables; que agredeix ‘clavant un parell de mostejades’. Una petita delícia que cal assaborir sens falta. Si la literatura espanyola s’oxigena amb els sud-americans, a Catalunya els nostres sud-americans els tenim al nord, separats no pas per un oceà sinó, només, per una ratlla marcada sobre un mapa. És cert que no són gaires, Bezsonoff, Joan-Lluís Lluís i pocs més, però no els podem deixar perdre perquè hauríem de mirar d’aconseguir que fessin escola.

En un context de crisi les polítiques de dretes només es poden fer amb molta mà esquerra, perquè altrament, encara que hagin estat votades per la majoria generen una incomprensió i un rebuig difícils de contrarestar. Aquesta falta de sensibilitat és la que està perjudicant el programa desplegat pel govern de la Generalitat, amb casos especialment noticiables com el de la Renda Mínima d’Inserció o el tancament de les urgències als Centres d’Atenció Primària. No és pas que els consellers de torn no tinguin raó quan exposen la disponibilitat pressupostària i les necessitats de racionalització. Però quan tens la gent acostumada a uns serveis no es poden suprimir a la brava, i menys quan afecten les capes econòmicament més sensibles de la societat.
Una altra cosa és la reacció. Probablement hi ha motius per a la protesta i l’ocupació dels CAPS. Però jo diria que els periodistes ens equivoquem a l’hora de fer les preguntes als indignats que hi surten. Bé, no ens equivoquem pas perquè les preguntes que hauríem de fer envaeixen el dreta al secret del vot. Però a mi m’agradaria saber quants d’aquests queixosos el 28 de novembre passat van anar a votar en les eleccions on es podien escollir els responsables de les polítiques socials actuals, i quants es van quedar a casa dient que la política no va amb ells. I dels que van passar per les urnes, quants van votar els partits responsables del saqueig fiscal que ens impedeix tenir els serveis que tindríem si els diners es quedessin aquí. Protestar és fàcil. Ara bé, caldria preguntar-se si tots els que es queixen han fet prou amb les eines que tenien a la seva mà per evitar arribar fins aquí. (Publicat a El Punt Avui el 12 de setembre de 2011)

El filòsof polonès Zygmund Bauman es va treure del magí fa uns anys un concepte que ha fet fortuna de manera justa. Es tracta de la idea del temps líquid o, concretant-ho més, del pensament líquid, una metàfora immillorable per descriure i definir la inconsistència ideològica de les societats actuals, sotmeses a canvis vertiginosos, imprevistos i sovint contradictoris, als quals fa front amb un armament polític i intel·lectual tan mutable, inconsistent i elàstic que resulta impossible mantenir cap coherència en els principis més enllà del pragmatisme radical i les idees bescanviables en funció de la direcció dels vents demoscòpics.
Només cal fer un cop d’ull a l’arena política de casa nostra per veure com en els últims anys les diferències de fons entre els partits no només s’han aprimat fins a nivells quasi indestriables, sinó que els canvis de rumb programàtics vénen marcats per la conjuntura i no pas per la planificació a mitjà i llarg termini. Els aparells doctrinaris es mouen a cop de realitat (una realitat actual que, per cert, venta unes guitzes terrorífiques), i han renunciat a construir discurs per limitar-se a a adaptar-lo a les circumstàncies. Política a la carta, a gust del consumidor o d’allò que es creu que podria agradar al consumidor i que finalment allunya els ciutadans de la política perquè allò que necessita la gent, en el fons, són les certeses i la coherència que els falta en aquest món de desorientats.
Heribert Barrera. Punt i a part.
Aquest és l’home que més bé ha representat en els últims anys la capacitat de mantenir un rumb ideològic ferm, coherent i obstinat, a repèl de modes, conjuntures i pressions. Un tossut amb principis. Un intel·lectual amb un grapat d’idees clares i ben argumentades sobre les coses importants de la vida, una rara avis en un galliner on el relativisme i el dubte s’han imposat per la mandra de les elits ben peixades a prendre posicions, ja se sap que els estómacs plens tenen més tirada a la migdiada del pensament i a la covardia de la paraula.
Des que el màrqueting polític, per influència nord-americana, s’ha fet l’amo i senyor de l’estratègia electoral també a casa nostra, el repte per a tots els assessors de la cosa pública és trobar el polític al qual l’elector compraria un cotxe de segona mà. Simpatia, populisme i hipocresia amb somriure enlluernador. El senyor Barrera no tan sols no pretenia generar aquesta confiança postissa de venedor de concessionari sinó que, posats a fer, ja decidiria ell a qui estava disposat a vendre el cotxe. Tot un personatge. L’últim republicà clàssic: contundència educada, amabilitat severa, integritat ètica i solidesa intel·lectual. I temorós de l’immigrant, no cal amagar-ho perquè seria fer un flac favor a la seva figura, la d’un home que va ser ell mateix immigrant i que recelava més de la magnitud i desproporció del fenomen que no pas de les persones concretes que el protagonitzen.
Podem divergir de Barrera, només faltaria, però n’hauríem de reivindicar com a mínim l’actitud. En un món líquid com el nostre les conviccions sòlides no s’enfonsen, sinó que ens ajuden a surar. (Publicat a Presència l’11 de setembre de 2011)

No sé quantes vegades he llegit, durant els últims dies, que la situació política i econòmica actual ens augura una tardor calenta. Primer, perquè la martingala constitucional d’aquests dies ha interromput l’estiu parlamentari abans d’hora amb una pedregada contra Catalunya de pronòstic reservat. Segon, perquè tenim alguns partits en una situació d’interinitat complicada i si us pregunto a quins partits em refereixo em direu, com sempre, Esquerra i, com a novetat, el PSC, ep, si sou dels que encara considereu que el PSC és alguna cosa més que una simple delegació del PSOE a Catalunya. I, finalment, perquè enmig d’aquest embolic resulta que el 20 de novembre, com aquell que no vol la cosa, tenim les eleccions generals espanyoles, a les quals, si les coses no canvien com un mitjó durant les pròximes setmanes, continuem estant convidats a participar com si fóssim espanyols de soca-rel, quines coses.
Tot i comptar, doncs, amb els ingredients bàsics per, efectivament, encarar una tardor no pas calenta sinó roent, el cert és que aquesta estació no s’acaba fins al 21 de desembre, data en què, com bé sabeu, dóna pas a l’hivern. I, ben mirat, un mes abans d’aquesta data, l’endemà de les eleccions, és molt possible que comprovem com el nacionalisme espanyol, representat fonamentalment pel PP i el PSC-PSOE, tornarà a sumar a Catalunya una majoria aclaparadora. I això a vosaltres no sé si qui efecte uns provoca, però a mi, més que escalfar-me, em deixa glaçat. Només de pensar-hi. Molta fred, s’acosta, si no ens hi posem per evitar que la manta se’ns faci curta per tots costats. (Article publicat a El Punt Avui el 5 de setembre de 2011)

Probablement alguns dels benvolguts lectors i lectores que heu començat a enfilar aquest article qualificaríeu d’obscenitat els anuncis classificats de contingut sexual que es publiquen en els diaris que incorporen aquest venerable suplement dominical que teniu a les mans. No entraré pas a discutir sobre el tema ni a embolicar-me en consideracions de tipus econòmic o moral per justificar la inserció en la premsa d’aquesta publicitat relacionada amb el comerç carnal, sinó que més aviat m’aturaré a valorar el concepte obscenitat d’una manera més genèrica.
L’ús més freqüent d’aquest mot està íntimament associat al sexe, més concretament a la moral sexual. Així, una obscenitat és tot allò, sigui una acció, una imatge o un comportament, que teòricament ofendria els usos i costums sexuals considerats convencionals o majoritaris per la gent de bé, considerant com a gent de bé totes aquelles persones que consideren convencionals o majoritaris tots aquells usos i costums sexuals que teòricament ofendrien… Bé, m’he ficat en un bucle complicat, o sigui que ho deixaré aquí perquè em sembla que ja està explicat, tot i que també seria discutible descartar la prostitució d’entre els usos i costums convencionals: com tots els negocis, no existiria pas si no tingués prou demanda, perquè per la via de la subvenció pública no l’hi veig, aquest sector. Voldria anar una mica més enllà i continuar centrant-me en el concepte obscè despullant-lo de la connotació exclusivament sexual per viatjar fins a obrir una mica la definició. Una obscenitat també és qualsevol cosa o acció repulsiva, fastigosa o inacceptable des d’un punt de vista ètic. Vist així, seria un terme aplicable, doncs, a activitats com ara l’especulació borsària, la despesa armamentista o la roba de marca fabricada en condicions de quasi esclavatge.
Com es pot veure, per tant, costa trobar un barem ètic per establir el Catàleg General de l’Obscenitat, perquè la qüestió no depèn pas només del fet o la circumstància objectiva, sinó de la sensibilitat de cadascú. Així, alguns que trobeu intolerable un d’aquests anuncis de relax (on t’ofereixen serveis com ara el francès, el grec o el birmà, que, tot i l’aparença, no tenen res a veure amb el coneixement d’idiomes) probablement llegireu encantats i complaguts les informacions referents al casament de la senyora duquessa d’Alba que han publicat alguns diaris en seccions considerades de més bona reputació. Me’n guardaré bé prou de comparar les activitats respectives de les primeres senyores i d’aquesta altra, però des del punt de vista ètic haig de confessar que a mi m’ofèn força més haver d’empassar-me amb tot luxe de detalls els excessos de l’aristocràcia espanyola més rància i exhibicionista i llegir que vinga milions d’euros d’herència per aquí, i obres d’art cap allà, i palaus i terrenys rústics i urbans i urbanitzables que no us acabaríeu… La mà de paper cuixé que s’imprimeix amb tota aquesta gasòfia sobre la vida i miracles d’aquesta mena de personatges, em direu, és un negoci com un altre, tot depèn, igualment, de la demanda. Doncs som al cap del carrer. (Publicat a Presència el 4 de setmbre de 2011)

Quedar per fer un cafè és, sense cap mena de dubte ni discussió, una de les activitats públiques més freqüents que posem en pràctica els habitants de la catalana terra.
–«Quedem per fer un cafè?»
Una frase que, dita en el moment oportú, o escrita en algun dels formats en voga de la xarxa social, condueix a l’acte de sociabilitat per excel·lència al nostre petit país i obre les portes a tot tipus de relacions, des de les merament socials fins a les professionals, amistoses o, també, per què no dir-ho, sexuals, bé sigui en grau de temptativa o com a prolegomen del fet consumat un cop hagi estat el cafè consumit, amb la qual cosa guanya més oportunitat que mai la coneguda afirmació «aquí hi ha marro».
Ah! Perquè, això sí, quedar per fer un cafè, que sovint representa la primera presa de contacte visual, sol ser un acte entre dues persones, excepte si quedes per fer un cafè amb un polític important; en aquest cas, l’inefable cap de premsa, de comunicació o de protocol o de fer més nosa que servei a l’interlocutor, es planta de cos present com un vetllador de la correcció i la prudència declarativa.
Sigui com sigui, fer el cafè és un cerimonial humà importantíssim. Una litúrgia que, dit de passada, se sol desenvolupar majoritàriament en llocs públics, tret dels casos, un cop més, dels polítics, que moltes vegades et conviden a la seu del partit per no ser vistos en companyia de periodistes, que deu ser pitjor que resultar enxampat amb traficants de drogues o representants del sector de la construcció, tot i que, en aquests moments actuals, els del totxo són els primers interessats que no se’ls vegi el pèl en públic no fos cas que topessin amb un creditor assedegat.
Prendre un cafè ha esdevingut tan normal que es pot considerar un genèric amb connotacions metonímiques. Quedar per fer un cafè no invalida el fet que, un cop a la cafeteria, acabis demanant una aigua mineral o un culet de ratafia. Però cal admetre que el cafè disposa d’un plus de respectabilitat que no tenen, per citar només alguns exemples, ni la cervesa, més destinada a trobades purament lúdiques, les infusions, una mica nyeu-nyeu, o la xocolata amb melindros, sobretot si acudiu a la cita amb els llavis pintats, ep, especialment en el cas de les dones.
Ai, el cafè. Un beuratge tan exclusiu, tan sociable, tan estès, que fins i tot s’ha convertit el la pitjor metàfora política de la nostra història contemporània, des que les nostres ànsies de llibertat nacional es van aigualir en la famosa frase, ineludiblement pronunciada en espanyol, del café para todos. El cafè per a tothom dels espanyols, per cert, i això sí que és important tenir-ho molt clar, no es pren pas en reunions bilaterals, ans al contrari, és una trobada col·lectiva en què, a més, es produeix un efecte reactiu que no té cap altre varietat del món, ni en gra, ni mòlt, ni en infusió: tot i ser el més descafeïnat del món, el café para todos pot alterar el sistema nerviós fins a nivells insuportables. Perquè a vosaltres no sé com us afecta, però a mi ja fa temps que m’ha tret de polleguera. (Article publicat a Presència, el 28 d’agost de 2011)

Portada del llibre

 He llegit La tieta Mame, de Patrick Dennis (Quaderns Crema), una deliciosa història protagonitzada per un nen de deu anys orfe que es va fent gran al costat de la seva esbojarrada tieta, una criatura bellíssima i sense mesura que és progressivament filla, germana, dona i vídua de l’alta societat novaiorquesa. Mame, una dona d’aquelles que odiaries sinó fos perquè t’enamora des del primer moment, rep en herència el seu nebodet i el decideix pujar sense renunciar a l’extravagància del seu entorn ni pensar a reduir la marxa desenfrenada de la seva vitalitat. El resultat, un procés d’educació que es produeix enmig d’un caos disbauxat i hilarant, i que permet al lector resseguir la història de la feliç Amèrica dels anys vint, de la deprimida Amèrica dels anys trenta, de la bèl·lica Amèrica dels anys quaranta i de la recuperada Amèrica dels cinquanta, tot des del prisma d’un noi que assisteix atònit a la despreocupació vital de la seva tutora, a través d’una successió d’aventures i desventures en relatades amb una ploma àgil, esmolada, fresca i irònica com la de Patrick Dennis, un dels escriptors més populars de la seva època, autor d’una obra marcada per la frivolitat crítica, que és la millor manera de definir el cinisme condescendent de l’observador de la societat que l’envolta. Un relat que defuig, tot i compartir ambientació i època, el to etílic i decadent d’Scott Fitzgerald i les ombres dures d’E.L Doctorow per descriure un món vaporós i intranscendent però alhora lúcid que encaixaria perfectament en un guió del Woody Allen més clàssic, amb una banda sonora carregada de Bix Beiderbecke, Cole Porter i Sidney Bechet. Ah! I Bing Crosby passejant per Central Park.

París sempre s’ha endut la fama de ser la ciutat revolucionària per excel·lència, perquè va acollir La Revolució amb lletres grosses, però el cert és que si parlem d’una manera quantitativa probablement la vella Londres li passa la mà per la cara amb distància. La capital britànica, per la seva condició de metròpoli d’un imperi colossal i més divers que cap altre, ha estat durant segles un polvorí potencial al qual cal afegir-hi la gran anella industrial anglesa que va propulsar el món a la modernitat econòmica com a locomotora d’una revolució industrial sense precedents. Enrere van quedar les explosions de còlera popular per motius religiosos, tot un clàssic des de l’edat mitjana, fos contra jueus, moros, reformistes i protestants de diferent pelatge o catòlics en minoria.
Al segle XIX el conflicte social de base obrera pren els carrers sense discussió. Des de l’inici oficial de la nostra història contemporània, a cavall dels segles XVIII i XIX, hi ha tres tipologies de protestes populars que marquen diferents èpoques. La Revolució Francesa pot actuar com a estereotip de la revolta de base política, mitificada durant decennis arreu del món occidental. Es podria dir, amb tota la prevenció i un grapat de matisos, que tenia com a objectiu un canvi real i radical en la manera de governar. Paral·lelament, a les illes britàniques, pren cos la lluita obrera, inaugurada amb el ludisme, resposta violenta dels treballadors contra la introducció de les màquines de vapor a les fàbriques davant del temor que els substituïssin. Corrent que, per cert, va tenir predicament en les beceroles de la Catalunya industrial. El tercer clàssic, la lluita anticlerical del primer terç del segle XX, amb efectes prou coneguts.
Tres referents (la resta, revolució russa inclosa, són combinacions dels anteriors en diferents proporcions) que mostren com els objectius de les ires del poble van canviant amb el temps, tot i que no se substitueixen totalment sinó que en queden romanents i regurgitacions i variants o excepcions regionals. En síntesi, però, a finals del XVIII el poble destrueix els nobles. A principis del XIX es carrega màquines. A començaments del XX la crema de patrimoni religiós simbolitza la ira contra l’opressió moral i política de l’església.
En l’arrencada d’aquest segle XXI el paradigma de la indignació podria ser l’acarnissament contra els televisors de plasma durant els aldarulls de Londres. Nobles, màquines, retaules, televisors de plasma: un fil conductor que permet resseguir la degradació de les ideologies antisistema, cada vegada més buides de contingut i més plenes de simple ràbia. Tot i que, si filem prim, podem trobar una certa poètica simbolista en la destrucció dels televisors. Qui sap si, darrere aquest acte, s’hi amaga la impotència inconscient d’un personal que ha descobert que mentre el món creixia al marge dels seus interessos, ells estaven còmodament escarxofats en el sofà de l’Estat del Benestar veient OT o Gran Hermano.
La política, te la fas, o te la fan, deia l’insigne Joan Fuster. Però si a Fuster no el llegim ni els d’aquí, dubto que en sàpiguen res a Londres. (Article publicat a Presència el 21 d’agost de 2011)