Escrits amb els dits

Després de la desafortunada actuació del tripartit en l’elecció com a seu del Memorial Democràtic d’un edifici ruïnós que feia preveure, a més, una ruïna pressupostària en concepte de rehabilitació i manteniment, la vicepresidenta del govern, Joana Ortega, ha pres l’assenyada decisió d’ubicar-lo en un espai que no només és més adequat per les seves característiques, sinó que resulta molt més oportú des del punt de vista simbòlic. Que la vetlla i preservació de la memòria democràtica dels catalans es dirigeixi des de l’indret que durant segles va amenaçar les ànsies de llibertat d’aquest país és un acte de justícia històrica indiscutible. Un organisme important que necessitava un espai emblemàtic. Un espai emblemàtic que necessitava ser la seu d’un organisme important. Una solució rodona.
Fins aquí, el continent. Pel que fa al contingut, es podria dir que la senyora vicepresidenta, amb l’anunci fet dimecres, va espatllar la bona notícia amb una de freda en el terreny de la declaració ideològica. “La voluntat és que ningú faci un ús partidista de la memòria democràtica. No es tracta de dividir en bons i dolents perquè víctimes, en una guerra, ho són tots, d’un bàndol i de l’altre.” Aquesta és la declaració de Joana Ortega recollida l’endemà pels mitjans. Una asseveració controvertida. És clar que ningú és culpable de morir o de guanyar-se l’assassinat, almenys des d’un punt de vista democràtic. Però sí que hi ha víctimes i hi ha botxins, i aquí és on es troba el terreny pantanós que des del govern sembla que es vol intentar esquivar per tal d’impedir relliscades anacròniques.
D’entrada, doncs, cal interpretar aquesta declaració d’intencions des d’una perspectiva estratègica. El Memorial Democràtic va començar a prendre forma sota la direcció tècnica i política d’ICV. Això va comportar l’adopció d’un plantejament controvertit sobre allò que és la memòria democràtica. Des de dos enfocaments. El primer, el cronològic i temàtic. El segon, el conceptual.
No hi ha dubte que el discurs, no únic però sí central, del Memorial Democràtic abans d’aquest curiós any d’hibernació provocat pel canvi de govern està absolutament marcat per la reactivació de la disputa ideològica sobre la Guerra Civil, focalitzat en aquest episodi realment clau de l’evolució política de la Catalunya contemporània. Però la memòria democràtica d’aquest país ni comença amb la Guerra Civil ni acaba amb aquesta conflagració, ni és clar que tot allò que s’ha posat en el sac de la democràcia fos realment democràtic. És indubtable que hi ha una certa urgència històrica, biològica, per recuperar els últims testimonis i fer els darrers homenatges a gent que encara és a temps de rebre’ls en vida. És cert que cal restituir l’honor de molts lluitadors que van ser bandejats durant dècades pel franquisme. Però la memòria democràtica (que, segons la llei de creació d’aquest organisme, abasta, de manera molt discutible i curta de mires, només des del 1931 fins al 1981) és molt més que escatir qui van ser els bons i qui van ser els dolents entre el 1936 i el 1939. Sobretot, i aquí entraria el debat conceptual, si la qüestió s’aborda des de la tergiversació no només de la memòria democràtica sinó de la simple i contrastable realitat històrica.
El Memorial sota el control d’IC V no ha dubtat a posar en el costat de la democràcia ideologies partits i persones que no només no van ser mai demòcrates, sinó que ni tan sols ho van pretendre. Només cal entrar a la plana web de l’organisme. S’hi pot veure, per exemple, la crida d’una exposició sobre els setanta-cinc anys d’història del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). No hi ha dubte que el POUM, i els seus militants, van lluitar contra el feixisme. No hi ha dubte, tampoc, que van ser durament represaliats, primer pel comunisme ortodox, després pel feixisme triomfant. Però si el Memorial és una entitat destinada a preservar la memòria democràtica, incloure-hi el POUM resulta com a mínim pintoresc. El POUM no només no va ser mai un partit democràtic, sinó que va ser explícitament antidemocràtic. “Nuestros milicianos no luchan por la legalidad republicana, sino por la Revolución socialista.” Això és un titular de portada de La Batalla, el diari portaveu del POUM, del setembre del 1936. De perles com aquestes n’ni ha un grapat, com també n’hi ha a Avant, l’editorialista del qual era el venerat Andreu Nin. És només un exemple, però textos similars es poden
trobar en la premsa de la CNT durant els mateixos anys. I el PSUC dels anys trenta tampoc era el dels anys seixanta. Amb unes quantes visites a les hemeroteques n’hi ha prou per veure-ho tot plegat. Un exercici recomanable i instructiu. Glorificar aquestes formacions (amb totes les excepcions individuals que calguin, que n’hi ha) és promoure la memòria democràtica? O és, senzillament, preservar la
memòria històrica? El gran error, immens, ha estat durant massa anys pensar que tots els que van lluitar contra el feixisme eren demòcrates. Que hi va haver
dos bàndols monolítics. Desconèixer, o ocultar, que l’antifeixisme és una cosa però que la democràcia pot arribar a ser una víctima de l’antifeixisme. I això si en algun partit en especial haurien de saber-ho és a Unió.
Davant del broc gros promogut per l’esquerra per compensar la dura i llarga ombra del franquisme, la dreta democràtica catalana sembla disposada a optar, primer, per mantenir el discurs guerracivilista, això sí, donant-hi un altre enfocament. I, en segon lloc, apostar per l’estratègia de Salomó, per la diplomàcia acrítica. Fins a cert punt és comprensible, perquè posar en dubte segons quines veritats assumides durant dècades seria obrir una caixa dels trons que potser no
és el moment de deixar esclatar. Però alerta que amb aquesta
voluntat de no ofendre ningú no ens trobem reivindicant alhora El Cojo de Málaga i la Guàrdia Mora del Generalísimo. Si un Memorial Democràtic no es dedica a destriar el gra de la palla, llavors passa que hi ha gent que tapa Macià amb el nom de Durruti, es planta davant del Parlament per boicotejar l’accés dels diputats i d’aquestes actuacions en diuen, tan frescos, democràcia. (Publicat a El Punt Avui el 20 d’agost de 2011)

Una de les grans notícies d’aquest estiu ha estat el tancament d’una de les joies de la corona catalana, el restaurant El Bulli comandat pel gran Ferran Adrià. Ara podria dir que no he sigut a temps d’anar mai a sopar en aquest restaurant, però no ho diré perquè si no hi he anat és, d’entrada, perquè no hi he trucat mai per reservar taula ni per fer-me convidar. No he trobat mai el moment de gastar-me uns calerons que sempre he considerat que estaven més ben invertits en alguna altra experiència sensorial. Admeto que Adrià és un geni, que el Bulli ha estat un temple de la gastronomia i que la promoció que ha fet del nostre país és excepcional i meritòria. Però, poètica a banda, la prosa em diu que un àpat per segons quin preu no m’acaba de convèncer. I això que per un preu similar he sopat al Celler de Can Roca i n’he sortit convençudíssim, tant de l’indret, com del menjar, com, especialment, de la gran amabilitat i senzillesa gens fingida dels germans Roca, al restaurant dels pares dels quals, per cert, un servidor havia anat a menjar canelons i pollastre rostit alguns dissabtes d’infantesa.
Valor a banda, sempre he pensat que la bona cuina té un problema difícilment resoluble respecte no pas de la relació entre la qualitat i el preu sinó comparativament amb altres disciplines artístiques. Posaré un exemple: la mateixa setmana que El Bulli servia l’últim sopar davant d’un apostolat que superava per no gaire la dotzena de comensals, vaig visitar l’exposició temporal Devorar París, que té en marxa el Museu Picasso de Barcelona. Durant una hora llarga vaig poder contemplar embadalit i meravellat algunes obres mestres de la pintura universal, a tocar del nas. Bé, a tocar ben bé del nas no perquè haurien saltat les alarmes. Però ja m’enteneu. L’entrada em va costar sis euros. Aquell mateix dia, en una llibreria em vaig firar una novel·la extraordinària, Un bon partit, de Vikram Seth, que em va costar vint-i-quatre euros en edició de butxaca: mil set-centes pàgines extraordinàries. La podré llegir, a més, tantes vegades com vulgui. Podria continuar amb la pel·lícula del vespre a la televisió, etcètera, etcètera, etcètera. Comparativament, el plaer que resulta d’anar a un museu, veure una pel·lícula o llegir un llibre és tan o més intens per un preu molt més assequible. La cuina, dissortadament, té un problema de competitivitat irresoluble, que no la convertirà mai en un fenomen cultural de masses. S’hi sumen diversos factors, començant pels preus dels productes utilitzats, que fan impossible una rebaixa substancial de les cartes. S’hi afegeix, a més, que comparativament un restaurant dolent és també massa car. No es pot menjar una trista pizza per menys de vint euros gairebé enlloc, si hi comptes la beguda, el cobert i el cafè. Això sí que és imperdonable.
Algú em podrà dir que faig trampa. Que, per exemple, tenir un Picasso a la paret del menjador és inabastable. I que contractar la Filharmònica de Berlín perquè et vingui a tocar a casa la cinquena de Mahler és impossible. El menjar d’El Bulli, d’acord, tothom se l’enduia posat. Però, un cop a casa, tard o d’hora acaba marxant aigües avall. (Publicat a Presència el 14 d’agost de 2011)

Si ets el secretari general d’un partit diguem-ne convencional, no deu ser pas gaire agradable que arribi un senyor que ni tan sols forma part de l’executiva d’aquesta formació i t’informi que no seràs el cap de llista a les pròximes eleccions. Per això es pot entendre que Joan Ridao tingui la mosca al nas des de fa algunes setmanes, víctima d’un atac de perplexitat que s’afegeix, també cal dir-ho, a una autoestima desbordada, alimentada, a més, des de diversos fronts que veuen en la polèmica una altra oportunitat per desestabilitzar un partit que fa mesos, per no dir anys, que va fent tentines d’una manera preocupant i lamentablement autodestructiva.

 He llegit Alta tensió (La Magrana RBA), de Harlan Coben, una nova aventura de l’inclassificable Myron Bolitar, representant d’esportistes, àngel de la guarda i detectiu ocasional que en aquest lliurament ha d’investigar la desaparició d’un famós músic, parella i pare del fill que espera una extennista de carrera breu però fulgurant que, com és de suposar, figura en la cartera de clients del senyor Bolitar. Una trama en què es veu embolicat el propi agent com a conseqüència de la implicació en el cas d’una part de la seva família.

Passats que retornen, ferides mal tancades i vides malbaratades sense possibilitat de marxa enrere,  Alta tensió conté una barreja ben compensada d’acció, intriga, girs més o menys inesperats i  personatges amb un cert gruix psicològic però tampoc sense passar-se perquè  no hi ha temps per aturar-se en gaires divagacions. Un bon llibre de gènere, amb algunes reflexions afuades de l’escola Hammett i/o Chandler, un grapat de diàlegs brillants de la mateixa inspiració clàssica i una certa facilitat per a la creació d’atmòsferes tenses. Ras i curt, una novel·la d’intriga i acció de consum ràpid i bon regust. Val la pena.

Portada del llibre

He llegit El vestit gris, d’Andrea Camilleri, el llibre que fa vint-i-cinc del cèlebre autor sicilià que Edicions 62 porta a la nostra llengua. Una traducció que novament mostra una gran feina del traductor Pau Vidal. El vestit gris pertany a la sèrie de novel·les no policíaques del senyor Camilleri, tot i que conté una trama de jutjat de guàrdia que signaria, més que un literat, el mateix Hitchcoch. No hi trobareu el mític comissari Montalbano, doncs, sinó un bon senyor que es jubila com a alt executiu d’un banc sicilià. Un fet quotidià i aparentment intranscendent que acaba desencadenant en la seva vida un espiral inexorable cap a la fatalitat més absoluta. Un relat que comença explorant les reaccions d’un home madur davant dels canvis radicals, i forçats, de rutina, a l’estil d’El senyor Philips de John Lanchester, però que Camilleri ben aviat amaneix amb les gotes imprescindibles de surrealisme meridional, de sexe i infidelitat pel broc gros i amb una progressió lenta però implacable cap al drama. Tot plegat conduït amb una ironia que sembla treure ferro o desviar l’atenció del lector sobre allò que es va veient que acabarà passant des que entra en escena la frívola i misteriosa jove esposa del confiat marit protagonista. Un sant baró que comença acceptant amb més estoïcisme que gelosia la progressiva reorientació, obligada, de la relaxada doble vida de la seva dona, presidida per la infidelitat reiterada. Un cornut sense pal·liatius que acaba incapacitat per advertir quin és la trama que té ordida al seu voltant i que el va portant de mal borràs. Una història fatal que recorda el gran conte de Dino Buzzatti titulat ‘Set Plantes’ (en català, a Edicions de 1984) per la manera com es va relatant a ulls de tots els lectors la caiguda pel pendent de manera que l’únic incapaç de veure’n la progressió és el propi protagonista. Camilleri escriu jugant aquesta història perversa explicada amb un cinisme fi, finíssim, deliciós. Un bon llibre. Un gran Camilleri.

El gènere de la novel·la policíaca disposa d’una llarguíssima tradició de personatges literaris que han proporcionat una fama merescudíssima als seus autors, això quan les criatures no han superat en celebritat els seus progenitors. Des del murri pare Brown del mestre Chesterton i l’elegant Sherlock Holmes de Conan Doyle, en les últimes deu o dotze dècades els lectors més aviciats hem desxifrat enigmes, resolt crims i desentrellat misteris de la mà d’Agatha Christie i seu mític Hercule Poirot, amb Simenon i el seu entranyable comissari Maigret, o amb el padrí de tots els investigadors suecs haguts i per haver, que no és altre que el comissari Martin Beck creat per Maj Sjöwall i Per Wahlöö. Ah! Sense oblidar el jove Flanagan d’Andreu Martín i Jaume Ribera, o el Pepe Carvalho inoblidable de Vàzquez Montalbán. Una colla situada a aquesta banda de l’Atlàntic a la qual cal sumar la importantíssima representació nord-americana encapçalada pel detectiu Phillip Marlowe de Raymond Chandler i el mític Sam Spade creat per Dashiell Hammet. Aquí m’aturo.
Aquí torno a engegar. Alguns han travessat el segle XX de punta a punta i la majoria continuen reeditant-se en aquest nou mil·lenni, atrapant noves generacions de lectors. La novel·la policíaca, dita negra per donar-li llustre; qualificada de lladres i serenos per aquells que volen tractar-la amb el to de menyspreu que provoca l’enveja; anomenada thriller per eixamplar-ne les fronteres fins a encabir-hi una mica de tot, aquest gènere gosaria dir que és el que manté la lectura com una activitat relativament majoritària entre les minories que fan alguna cosa més que seure al sofà a guaitar passivament la tele o passejar compulsivament per internet.
Per això surten nous ídols. Alguns dels més recents ja són clàssics. Hi ha el torturat inspector Kurt Wallander, del grandíssim Henning Mankell. Tenim el venecià comissari Brunetti, parit per Donna Leon. I Salvo Montalbano, l’obra magna del sicilià Andrea Camilleri. La sèrie d’aquest comissari és un cant a la vida a partir de les històries que ens porta la mort. És un retrat sicilià apassionat i alhora fet des del distanciament irònic, des de l’estoïcisme moral i amb un punt d’hedonisme mediterrani que evoca una flaire inconfusible de rogers i caponata. Llegir Camilleri és assaborir uns personatges i un entorn literari on poc importa qui és l’assassí. A Catalunya té força requesta, el senyor Camilleri. O potser la té Montalbano. O tots dos. Edicions 62 va celebrar fa uns dies la publicació del títol que fa 25 de l’escriptor sicilià traduït per l’editorial. És El vestit gris i no pertany a la sèrie Montalbano. Tant és. Camilleri fa molt bona literatura també quan porta el seu costumisme fora del territori policíac. I més a Catalunya, on pot comptar amb un traductor tan fi, tan hàbil, tan meticulós com Pau Vidal. Si no em creieu, compareu-ho amb les traduccions al castellà, on manca l’espurna, la vitalitat lingüística que Vidal li aporta i que, en aquest cas, segons diuen els que hi entenen, s’acosta més a l’original. Disfrutareu. Us ho dic perquè ho he experimentat personalment en persona. (Article publicat a Presència el 24 de juliol de 2011)