Escrits amb els dits

Portada del llibre

«Una de les coses bones que tenia el bar d’en Marcus era que s’hi barrejaven la gent del poble i els turistes […] El mestre Moreno i en Francisco organitzaven alguna ballada de sardanes amb el tocadiscos». Només per descobrir que hi va haver un temps que als bars de nit de la Costa Brava la música que sonava eren les sardanes val la pena llegir Un hotel a la costa (Tusquets Editors), un meravellós relat de l’anglesa Nancy Johnstone sobre la seva estada a la costa selvatana entre el 1934 i el 1939, on es va establir amb el seu marit per obrir un establiment turístic pioner.

El llibre, que aplega en realitat dos volums mai traduïts fins ara, acosta el lector a la Catalunya dels anys trenta, la idíl·lica costa dels anys republicans i una idealitzada rereguarda en temps de guerra. Un país viscut des d’un petit poblet (amb alguns capítols barcelonins, gironins o figuerencs) que es fa especialment recognoscible per a tots aquells catalans costaners de mig mapa cap amunt, rerepaís inclòs. Un paisatge humà i físic que resultarà familiar als més veterans de la colla que recorden aquells temps en què la gent «només fan festa major si tenen dues orquestres i queden voltats de tanta humanitat que resulti quasi impossible moure’s o respirar». Un indret on «tothom parlava català [la mateixa escriptora l’aprendria], encara que la majoria podia parlar, també, una mena de castellà». La Catalunya que descriu Nancy Johnstone és, com es pot deduir, un paradís perdut. Els que teniu més de cinquanta anys vàreu poder-ne gaudir els últims bocins, encalçats pel voraç progrés turístic. Un món d’ahir del qual aquells que estem a la quarantena vam poder-ne tocar les escorrialles amb la punta dels dits de la memòria, més d’haver-ne sentit a parlar que no pas de tenir-ne consciència d’haver-ho viscut. Un país del qual aquells que sou encara més joves no teniu records en color.

Un hotel a la costa és un cant a Catalunya, l’autèntic Homenatge als catalans que supera de llarg el més polític Homenatge orwellià quant a descripció i anàlisi de la fesomia humana del país. «El tòpic que els espanyols són ganduls no funciona a Catalunya. Els catalans són més treballadors que ningú». Lloances com aquesta es barregen amb un toc irònic, referint-se a «aquell arronsament d’espatlles que només saben fer els catalans», o apuntant que «per a un català passar quatre hores parlant de política és una simple bagatel·la». O sostenint, maliciosa: «Els catalans són sempre puntuals a la feina. Després passen el dia anant a buscar les eines que necessiten». La recepta de l’arròs caldós, descripcions magnífiques dels músics de sardanes o del paisatge (avui masegat) entre Girona i Tossa, passant per Llagostera. Això i molt més. Una visió de la guerra un pèl càndida. Una descripció del camí de l’exili colpidora. Un cant a Catalunya i als seus pobladors que, com reporta oportunament l’editor i traductor del llibre, Miquel Berga, va portar el censor a respondre a l’escriptora abans de deixar-li treure el manuscrit del país: «Disculpi pel retard, però és que l’hem volgut llegir tots. ¿Vol dir que els catalans som tan fantàstics com diu vostè?».

“Vet aquí, tants anys que et serveixo sense que mai hagi transgredit cap manament teu, i a mi no m’has donat mai cap cabrit perquè faci festa…” Si teniu la Bíblia una mica llegida, o oïda, sabreu que el paràgraf que encapçala aquest article està extret d’un dels hits més famosos d’aquest interessant llibre que, com diria Woody Allen, és una de les millors novel·les de tots els temps tot i que el protagonista resulti poc creïble. El fragment en qüestió és de la paràbola del fill pròdig (Lluc 15, 11-32), la qual explica, per resumir-ho breument, la història d’un germà obedient i un altre que és un tarambana. Quan el bala perduda torna a redós del pare, aquest no només no el fot escales avall sinó que el perdona i fa festa grossa, amb la qual cosa el fill seriós s’emprenya com una mona. Fi.

No sé com ho veieu vosaltres, però sembla que Lluc escrivís a mida aquesta història per justificar mesures com l’amnistia fiscal que prepara el govern espanyol per fer decréixer l’abissal economia submergida. O que doni arguments als que demanen que n’hi hagi prou retornant el pis per cancel·lar un deute hipotecari. Potser algú m’acusarà de conservador i insensible, però no em negareu pas que no costa una mica de pair això de veure, després d’haver intentat complir escrupolosament amb el pare Estat i d’haver calculat al detall si podies embarcar-te en una hipoteca sense risc de naufragar, que els que han actuat sense tants escrúpols o temeràriament obtinguin premi. Alabat sia Corpus, dirà un creient. Als llegidors de la Bíblia que no ho som pas per fe, sinó per plaer, hi ha rodes de molí que ens costen més d’empassar. (Publicat a l’Avui el 25 de març de 2011)

El món dels taxis de Barcelona (o, millor dit, dels taxistes) és un terreny d’experiències i sensacions que van des del surrealisme més absurd fins a l’exasperació més estressant, depenent de la pressa que tinguis quan t’asseus al seient de darrere d’un d’aquests vehicles pintats de groc i negre que circulen pel cap i casal. L’escena que vaig viure fa poc més d’una setmana és una barreja indescriptible derivada de la necessitat d’arribar a temps a on, càndid de mi, vaig dir que volia arribar.

Ja hauria d’haver sospitat que alguna cosa no acabava de girar rodó quan, entrant al taxi, veig que el jove que el mena no se n’acaba de sortir posant en marxa el taxímetre, després de barallar-s’hi durant una estona mentre amb l’altra mà executa una activitat que, sent una mica generosos, es podria qualificar de conducció. Amb el taxímetre definitivament inutilitzat, em pregunta on vull anar. Afirmar «em pregunta» és una deducció, perquè l’únic que fa l’home és girar el cap i moure’l amb aquell gest característic d’alçar una mica la barbeta com volent dir vostè dirà. Jo l’hi dic. Ell, com si li digués Llúcia. L’hi repeteixo. Com que he pujat al taxi perquè haig d’anar una mica lluny, no pas perquè no sàpiga com es va a la meva destinació, aviso al senyor taxista que hauria de trencar a la dreta, just a temps perquè faci un cop de volant que genera unes quantes xerricades de rodes, un grapat de tocs de botzina i una corrua d’improperis que, amb les finestretes abaixades, no arribo a sentir però que dono per proferits.

Continuem la marxa i, de tant en tant, el meu guia em pregunta, amb un gest amb la mà, cap on ha de tirar. Jo li responc, home, se suposa que el taxista és vostè. Ell em respon amb un encongiment d’espatlles, com volent dir que no m’entén. No m’entén. Ho provo en anglès. No m’entén. Ho provo en castellà. No m’entén. Li lletrejo el nom del carrer, a poc a poc. Sembla que ha pres una decisió. Atura el cotxe. Al mig d’un carrer poc transitat. Agafa el mòbil i fa una trucada. Finalment, parla. S’expressa en un idioma que deu ser urdú o alguna cosa similar. No ho sé segur, hi ha alguns idiomes propis de Catalunya que no sóc capaç ni d’entendre ni d’identificar. Intueixo que busca assessorament extern per trobar l’adreça. De la manera que pronuncia el nom que li he lletrejat, és evident que ningú el podrà guiar a destí. El temps corre, el taxímetre no, perquè continua fora de servei. Amb prou feines hem avançat uns centenars de metres. Li pregunto si vol que em posi jo al volant, que farem més via. Naturalment, és una broma privada, perquè no m’ha entès de res. Fa el gest de tornar arrencar i li dic «estop». Això sí que ho entén. Baixo del cotxe i continuo a peu. Temo que m’encalci per reclamar-me la cursa. No ho fa. Suposo que no hauria sabut què ni com dir-me què li dec. D’aquest episodi en fa una mica més d’una setmana. Confio que haurà progressat una mica. Si més no, ja deu saber programar el taxímetre. Per cert, vaig arribar a la cita, finalment, amb un altre taxista que l’únic defecte que tenia és que escoltava la Cope. Gairebé no ho vaig ni notar. (Publicat a Presència el 20 de març de 2011)

Durant la presentació, fa uns quants dies, del nou equip de la Conselleria de Cultura, el senyor Ferran Mascarell va afirmar, segons vaig llegir en alguns diaris, que «bona part dels malestars i tensions en l’àmbit cultural tenen a veure amb el desajust entre la capacitat de producció i un mercat petit». La frase em dóna voltes pel magí des de fa dies. Concretament això del «mercat petit». Un concepte curiós. Una afirmació que defineix molt bé una determinada concepció de la cultura catalana i no només de la cultura catalana sinó de l’empresa catalana en general. Mercat petit? En quin sentit? En el món de l’art, per exemple, es pot dir que els artistes catalans estiguin condemnats a un mercat petit? Antoni Tàpies, Miquel Barceló, Jaume Plensa, per citar només unes quantes figures de renom internacional, tenen un mercat petit? Sona estrany. Equipaments com el Museu Dalí o el Museu Picasso, tenen un mercat petit? Les llistes de visitants demostren que no. A quin sector de la cultura es refereix, doncs, el conseller Mascarell, quan parla de mercat petit? A la música, potser? Jordi Savall és víctima d’un mercat petit? I Montserrat Caballé? I Pau Casals o Tete Montoliu, en el seu moment? Grans figures catalanes i internacionals alhora, solvents en el gran mercat global. Potser l’arquitectura catalana té un mercat petit? Podem citar Enric Ruiz Geli o Enric Miralles, en pau descansi? I Gaudí, referent arreu gairebé un segle després de mort? No és l’arquitectura, tampoc. La cuina encara no deu ser considerada cultura, suposo. Perquè els germans Roca, la Ruscalleda i l’Adrià s’hi farien un tip de riure, amb això del «mercat petit».

Ah! Potser és el cinema, que té un mercat petit. Per això creadors i productors catalans van fent cada cop més forat en els mercats i certàmens internacionals, a banda d’algunes disciplines auxiliars relacionades amb el món dels efectes especials o la caracterització. Fins aquí podem dir que el mercat per a la cultura catalana és tan gran com per a la majoria de cultures. Amb talent, no hi ha fronteres.

M’aturo aquí perquè estic fent trampa. És cert que no costa gaire deduir què vol dir el conseller Mascarell quan parla de «mercat petit». Suposo que es deu referir al mercat lingüístic. Perquè altrament sí que no ho entenc. El mal de la cultura catalana és que es fa en català, doncs? O que el català, simplement, no té prou mercat per ser rendible? Certament, hi ha poca gent al món capaç de llegir o escoltar la llengua catalana i entendre-la. Al món i a Catalunya. N’hi ha poca i cada cop menys. Però el pitjor no és pas que el mercat sigui petit. Primer, perquè la llengua és només un dels canals d’expressió de la riquesa de la cultura catalana, i no torno a posar exemples. I segon perquè no és el mateix parlar d’un mercat petit que parlar d’un mercat dèbil. La força cultural d’un idioma comença perquè els propis parlants i les institucions creguin en aquest idioma com a eina de creació i transmissió cultural. Aquí, però, no som capaços ni de garantir que es pugui escoltar o llegir cinema en català. És només un exemple. Però també és un símptoma. (Publicat a Presència el 13 de febrer de 2011)

Sóc una persona que pateix enveja lingüística. Ara vosaltres em direu, coi, i què és la enveja lingüística? No ho he consultat pas a cap expert, més que res perquè no sabria pas a quin tipus d’especialista dirigir-me si volgués exposar el meu mal. Hauria de demanar hora a un filòleg? A un sociolingüista? Estirar-me en el divan d’un psiquiatre? Davant del dubte, com sempre em passa, faig cas de la meva intuïció, que em defineix l’enveja lingüística com un mal estès especialment entre sectors de població de llengua feble. No em refereixo pas a individus amb una debilitat fisiològica o expressiva del múscul bucal. Vull dir una flaquesa de l’idioma propi.

Partint d’aquesta definició, l’enveja lingüística es manifesta pel malestar emocional que provoca la percepció subjectiva que les prestacions d’altres idiomes són superiors a la del propi. Exemple pràctic: l’anglès i jo. Tinc enveja lingüística de l’anglès. Era una sensació larvada que se m’ha manifestat com una butllofa en descobrir una nova definició que s’han inventat en una comunitat lingüística que té una tirada desbocada a la generació de neologismes. El mot és smorting.

Esmòrting (permeteu-me convertir el neologisme en un manlleu adaptat a la llengua de Fabra i de la consellera Fernández Bozal) és el concepte resultant de contraure, per davant, smoking (fumar) i per darrere, flirting (flirtejar, lligar). El concepte ha sorgit arran de la prohibició creixent de fumar en bars, oficines i edificis públics. Això ha generat un nou àmbit de relacions humanes a les portes dels establiments mencionats, on la gent fa coneixença i llança l’ham entre pipada i pipada.

No em direu pas que no us fa enveja, aquesta capacitat de reacció lingüística a la novetat. Podríem citar centenars de mots que s’han generat (especialment en l’àmbit de les noves tecnologies i costums socials) per definir nous conceptes a partir de paraules preexistents.

En català no tenim tanta tirada a generar nous vocables. Però no crec pas que sigui una mancança del nostre idioma sinó d’una falta de confiança en les nostres possibilitats. Si, ja ho sé, no disposem del magnífic sufix -ing, aquesta vareta màgica del gerundi anglès que fa tan modern que fins i tot a Barcelona l’han aplicat al servei de bicicletes públiques en una hibridació que demostra una falta total i absoluta d’imaginació i de recursos en la llengua pròpia, suposant que la llengua pròpia de Barcelona sigui el català.

No tenim un gerundi tan atractiu però podríem provar alternatives. Uns quants exemples? L’actuació del govern Mas podria generar un concepte com ara retallança, dit d’aquell sistema de gestió pública basat en la disminució sistemàtica de despeses. Un altre? Tripartir, o partir-se un govern en tres talls. Caixar-se: lamentar la fi de les caixes d’estalvis. Més? Sobiranomisme, per definir aquells independentistes de boca que no tenen la més mínima intenció de superar l’autonomisme. Podria continuar posant exemples, però després hauria de canviar l’article perquè veuria que amb l’anglès no hi ha motius d’enveja. (Publicat a Presència, el 6 de març de 2011)

Fa uns quants dies, mentre feia una passejada a can Twitter, vaig topar amb l’escrit d’un ínclit independentista català que piulava així: «Un motiu més per dir adéu a Espanya: el Real Madrid promocionarà internacionalment Madrid i l’Estat espanyol com a marques turístiques». En un primer moment no vaig pas entendre quin era el problema. Certament, ja havia llegit que el club blanc i el Ministeri d’Indústria han arribat a un acord per promocionar la marca Espanya arreu del planeta. Un tracte que, si no vaig errat, inclou una bona picossada per a la prestigiosa constructora futbolística madrilenya. Fins aquí, tot correcte. El que no entenia era el lament del senyor independentista davant d’aquesta notícia. La meva sorpresa va anar en augment en dies posteriors, tot llegint en determinats diaris, i també en alguns fòrums d’internet, crítiques més o menys discretes procedents de sectors teòricament catalanistes ofesos per la decisió del govern espanyol d’haver triat el Real Madrid com a ambaixador d’Espanya a l’exterior en comptes, atenció, d’haver escollit el Barça, que és un equip ara mateix infinitament millor.

El govern espanyol ens té acostumats, darrerament, a prendre decisions incomprensibles. Però aquesta és la mar de coherent. Si vol vendre la marca Espanya amb futbol, el millor equip que tenen, sense cap mena de dubte, és el Real Madrid. Una altra cosa és que davant d’aquest tipus d’informacions a molts independentistes se’ls desperta l’esclau que porten a dins. Ha de ser terrible descobrir que en el subconscient d’un mateix s’hi amaga, latent i reprimit, tot un espanyol. (Publicat a l’Avui el 7 de març de 2011)