Escrits amb els dits

La prestigiosa revista Science publicava fa uns dies un estudi efectuat per un equip de recerca francès que revela que el cervell humà no és capaç de concentrar-se en la realització de més de dues activitats alhora. Un exemple clar, suposo, podria ser escriure aquest article i mantenir la conversa amb els companys que acaben d’acostar-se a la meva taula mentre jo estic intentant, treballosament, teclejar a l’ordinador això que esteu llegint. Però l’exemple no és tan clar: m’estan explicant alguna cosa sobre la qual no us en puc dir ben res perquè no els escolto, sinó que vaig responent mecànicament amb cops de cap afirmatius tot dient «i tant, i tant», esperant, pel meu bé, que no m’estiguin manllevant diners, aconsellant-me una inversió en deute públic grec o fent-me proposicions sexuals, una situació especialment dramàtica si és la tercera opció, perquè haurien de saber que si fossin el meu tipus ja faria estona que hauria deixat d’escriure aquest article i només tindria ulls per a elles, tot i que, per començar, haig de dir que molt haurien de canviar l’aspecte, perquè els contertulians que tinc al davant ara mateix són ells.
En fi, ja han marxat. Abans que s’acosti algú altre amb un altre ciri trencat us continuaré explicant que aquests investigadors francesos han arribat a la conclusió que cada hemisferi del cervell pot assumir una tasca i que, per tant, fent una suma ben senzilla, arriben a la conclusió que si els humans tenim dos hemisferis cerebrals podem fer un total de dues coses. Diuen que si intentes assumir una tercera activitat, o una quarta, o una cinquena, ja no hi pots prestar tanta atenció i la fas malament. La qual cosa em porta a pensar quina és la segona cosa que estava fent ara fa una estona, quan no he pogut compaginar la redacció d’aquest article amb l’animada tertúlia dels col·legues. Potser era la digestió? L’acte de respirar? El bombeig de sang a les artèries? No, perquè es veu que els actes automàtics del cos no compten. O sigui, que arribo a la conclusió que la raó per la qual no encaixo amb els paràmetres de l’estudi efectuat per aquests científics del país veí de dalt és, senzillament, perquè l’experiment l’han fet amb un cervell de dona, que és l’únic ésser humà realment capacitat per simultaniejar activitats tan diferents com ara parlar per telèfon i mirar la televisió (i després saber dir-te de què anava el programa), llegir el diari i pensar què falta a la nevera, o practicar el sexe, rumiar per quin motiu es barallarà amb la parella d’aquí a deu minuts i encara hi podríem afegir recordar que no ha demanat hora a la perruqueria.
Alto! Ara em direu que acabo d’enfilar una tirallonga de tòpics molt suada començant per la creença que sosté que els mascles no sabem fer dues coses alhora.
Què voleu que us digui. Si sou dones aparellades amb homes, segur que majoritàriament estareu d’acord amb mi. Si sou homes, penseu una mica en el vostre cas. Ep, ara no, que no us voldria pas col·lapsar el cervell. Primer podeu acabar de llegir aquest article. Ara sí, ja està. (Publicat a Presència, el 2/5/2010)

De petits, quan anàvem amb cotxe a l’Empordà a visitar parents o passar algun cap de setmana, amb el cap amorrat a la finestra ens entreteníem comptant els vehicles que venien de cares. Els petits d’ara, compten el nombre de prostitutes que van veient pels vorals de les carreteres. No ho poden fer amorrats als vidres, perquè les estrictes normatives de seguretat els mantenen estacats a la cadireta, això sí. Però en contrast amb la fermesa de la legislació de portes endins del vehicle, a fora la laxitud de les autoritats i la conducta sexual èticament aberrant de molts mascles han degradat el panorama fins a uns nivells denigrants per a les tristes víctimes del comerç carnal, i lamentables des del punt de vista de la imatge col·lectiva que mostra la societat on són denigrades.
Amb les noves tecnologies, a més, no cal ni mirar per la finestreta del cotxe. N’hi ha prou, si es va ben equipat amb algun giny que permeti l’accés a internet, per poder veure aquest immens prostíbul a l’aire lliure per mitjà de l’Street View, el visor d’imatges de can Google que ens ensenya pràcticament fins a l’últim racó de món. Resulta que, és clar, com que aquest visor està fet amb imatges reals, i a la realitat a les carreteres de l’Alt Empordà hi surten prostitutes, la postal que pot contemplar qualsevol internauta que surti a navegar per aquests verals cibernètics no és gens afalagadora. O així ho pensen algunes autoritats empordaneses que han manifestat públicament la seva queixa a Google. Després d’argumentar, amb una correcció política impecable, que aquesta visió atempta contra la dignitat de les senyoretes, posen l’èmfasi en allò que realment ha provocat la seva reacció irada: que perjudica la imatge de la comarca.
Dit d’una altra manera, demanen que s’esborri de la realitat allò que fa lleig perquè la gent (turista potencial, mai no se sap) no s’espanti.
Home, mirat des d’aquest punt de vista, les pobres noies que fan la carretera són un problema menor, per a la imatge de l’Empordà. Perquè a l’Street View també s’hi veu la façana marítima de Roses, o Empuriabrava, o la banda de l’Escala de la pobra platja de Montgó, o la plana esventrada pel traçat de l’AVE, o l’enquitranada monumental que ha perpetrat el nostre estimat govern a la carretera de la Bisbal a Figueres, o les urbanitzacions que s’enfilen muntanya amunt a Palau-saverdera, o… bé, podríem continuar durant força estona i acabaríem aquest article i podria continuar amb el de diumenge vinent i potser fins i tot em sortiria un llibre, de totes les coses que caldria eliminar de l’Street View per tal que els senyors i les senyores d’aquella banda de la Costa Brava (i de la Costa Brava sencera) poguessin tenir la certesa que les vistes que s’hi reprodueixen no perjudiquen la imatge de la zona. Però, és clar, llavors ja no estaríem parlant d’un visor d’imatges que ensenya el món real, sinó d’un film de ciència-ficció sobre allò que hauria de ser l’Empordà i que ens hem carregat no pas amb les putes, sinó per haver-nos passat de savis o, com en diuen a l’Empordà, passar-se de puta. (Publicat a Presència el (18/4/2010)

No sé si va ser quan en vaig fer quaranta o quan vaig percebre que els cabells se’m començaven a suïcidar a més velocitat de la normal, o potser van coincidir les dues coses alhora, però el cert és que un bon dia em vaig dir, noi, estàs quedant tecnològicament desfasat i t’hauries de posar les piles per no anar a petar a la cua de l’atur d’un moment a l’altre substituït per alguna jove promesa d’aquestes que dominen allò que en diuen web 2.0 quan tu encara no saps ni què és.
D’entrada, val a dir que el fet de pensar a posar-me les piles en comptes de començar a pedalar ja era un símptoma que, almenys en qüestió de vocabulari, no estava pas tan antiquat, però el cas és que vaig quedar tan obsedit per la cibernètica social, la premsa onlain i la cuina japonesa que, exceptuant la cuina japonesa, que no té res a veure amb el tema, vaig iniciar una immersió durant gairebé dos anys de la qual tot just emergeixo ara, absolutament ofegat. Dos anys durant els quals, empès pel desfici de voler renovar-me, he obert un bloc, després un altre i encara un tercer, m’he inscrit al Facebook, al Twiter, he penjat fotos al Flickr, m’he matriculat a cursets i postgraus de noves tecnologies, m’he comprat un mòbil d’última generació i fins i tot he perpetrat algun article blasmant la premsa tradicional i vaticinant la mort del suport paper, quina antigalla més ruïnosa.
Total, que gairebé dos anys després, dels tres blocs que tenia en sobreviuen dos, que fa setmanes que no actualitzo. Al feis, la llista d’emprenyats perquè no responc els missatges ja deu superar de llarg la d’amics; de la resta de xarxes socials ja no en recordo ni la contrasenya d’accés; amb el mòbil no sé fer gaire res més que marcar els números i, finalment, quan llegeixo els meus propis articles (no gaire) antics defensant el futur de la premsa digital m’hi faria un tip de riure si no fos que, en realitat, sé que hauria d’arrencar a plorar perquè no és pas que tot això no funcioni sinó que sóc jo que he perdut el tren de manera irremissible. No, no. No és pas que l’hagi perdut, el tren: m’ha atropellat.
Enfonsat en la desesperació, començo a remenar per l’escriptori i topo amb un text que no recordava haver arxivat. Llegeixo: «Qui pertany veritablement al seu temps, qui és veritablement contemporani, és qui no hi coincideix perfectament ni s’adapta a les seves pretensions […] i justament a través d’aquesta desviació i d’aquest anacronisme, és més capaç que els altres de percebre i aferrar el seu temps.» Espereu, espereu, que n’hi ha més: «Els qui coincideixen massa plenament amb l’època, els qui hi encaixen en tots els detalls perfectament, no són contemporanis perquè, precisament per això, no aconsegueixen veure-la.» Ho signa un tal Giorgio Agamben. L’escriptori on l’he localitzat no és pas el de l’ordinador, sinó la vella taula despatx on treballo. L’arxivador, de cartró. El text, imprès en un llibre titulat Què vol dir ser contemporani? i publicat l’any 2008 per l’editorial Arcàdia. Fa dos anys. Ara no recordo per què el vaig endreçar sense haver-lo llegit. Devia haver sortit a navegar cap a la tempesta que m’ha dut al naufragi digital. Ara em retorna com un salvavides. (Publicat a Presència l’11/4/2010)

No sé si a vosaltres us passa, però a mi el correu electrònic se’m col·lapsa sistemàticament amb missatges de gent que ni conec ni em coneixen i que, per més que tingui filtres que en desviïn a cabassats cap a la safata de spam, aconsegueixen colar-se dia rere dia i m’obliguen a un exercici permanent de triatge del gra de la palla, ep, que no deixa de ser una tasca a la qual els periodistes estem obligats, però que a vegades no deixa de superar la disponibilitat professional per més hores que dediquem a la feina.
Cal força disciplina, molta paciència i uns reflexos felins per garbellar emilis amb l’objectiu de no quedar cibernèticament colgat. I si, per postres, resulta que el destinatari és de mena curiosa i té la mania, com em passa a mi, de llegir-ho tot encara que sigui en diagonal, llavors el problema s’agreuja fins a límits insostenibles.
Segur que si l’empresa que em paga el sou sabés que inverteixo part de la meva jornada laboral llegint brossa, d’aquí a quatre dies em tallaria la connexió a internet i potser altres coses fisiològicament tallables. Només faltaria que m’enxampessin ara mateix repassant el comunicat d’un senyor que m’explica detalladament que està a punt de morir en un llit d’hospital i que, des de l’ordinador portàtil que té a la seva falda, panteixant de dolor, vol transferir la seva fortuna perquè no se la quedin els parents més odiats i em proposa que li faciliti un número de compte per transferir-me el dineral sencer amb a canvi del meu compromís verbal de donar-ho tot a beneficència. Podria haver plegat de llegir a la meitat, perquè ja sé que es tracta d’una varietat d’un famosíssim mètode d’estafa que ja ve dels antics temps del correu postal. Podria haver-lo deixat de llegir, però llavors la feina que m’hauria estalviat m’hauria impedit fer-me el tip de riure en topar la suposada identitat del sotasignat: un austríac que afirma dir-se Wolfgang Mozart.
Hilarant, certament, però no pas tant com el comunicat que, sota el títol «Incremento del ancho de pene en un 20%», m’arriba d’una presumpta empresa de farmàcia que no sé si vol impressionar-me, fer-me enveja o aixecar-me la camisa, a banda d’altres coses fisiològicament aixecables que em proposa eixamplar. No negaré pas que aquesta «píldora de incremento peniano probada clínicamente», no pugui despertar un cert interès en segons quins mascles més mal dotats, però val a dir que, si fos el meu cas, l’interès se m’hauria esvaït amb un rictus de dolor a la segona línia del missatge, on, per una errada d’ortografia monumental, el prestigiós laboratori em comunica que els resultats obtinguts són fruit «de tres anos de investigación y de pruebas». O la missiva ha estat enviat des d’un teclat sense la lletra ñ o no vull pas ni pensar com deuen estar els propietaris dels anos.
Podria citar uns quants exemples del mateix estil, però és que resulta que amb aquest parell ja he complert el doble objectiu que m’havia marcat: arribar al final d’aquest article i demostrar als meus caps que repassar el correu escombraria tampoc és una feina tan improductiva, sinó que, ben emprat, sempre et pot solucionar un article dominical com acaba de passar ara. (Publicat a Presència, el 4/4/2010)

Un paio tan refotudament catalanoparlant com ara jo, quan rep la propaganda d’una empresa denominada Nones el primer que pensa –el primer no, l’únic que pensa– és que es tracta d’una firma dedicada a resoldre trastorns relacionats amb la son, a fabricar coixins de viscolàtex (que no és pas una joguina eròtica sinó un material) o a competir contra el doctor Estivill amb un nou mètode revolucionari per fer adormir la mainada. Doncs no. Nones és el nom comercial, en espanyol, d’uns emprenedors que es dediquen a buscar entreteniment per a solters. Singles, que en diuen ara. Els que teniu do de llengües ja sabeu que nones, en espanyol, es contraposa a pares, que no són pas els progenitors d’una família sinó els nombres parells. Pares i nones, doncs. Admeto que en català senassos (i fins i tot senars) sona més aviat poc comercial, massa dur a l’oïda, però de totes maneres el problema d’aquests de can Nones no és pas la denominació (només faltaria que una empresa espanyola no pogués portar un nom en espanyol) sinó que la pega rau en el fet que pressuposen massa coses que en una societat moderna no hauríem de pressuposar en relació als solters. Del seu plantejament es poden arribar a deduir idees com ara que els integrants d’un trio, que com tot sabeu és senar perquè ve de tres, sempre ha d’estar integrat per solters. O que la solteria hagi de ser equiparada gairebé a un col·lectiu desfavorit, com es desprèn del correu electrònic que he rebut de l’empresa esmentada, en el qual em recomanen de manera fervent una estada a VillaSingle, «el primer hotel del món creat per a gent sense parella». Segons l’anunci, A VillaSingle «els solters podran fer senderisme, participar en diverses activitats que normalment no farien sols, conèixer altres persones sense parella o gaudir alhora de la bona taula que ofereix VillaSingle».
Curiós. D’entrada, suposen que un solter no sap relacionar-se i/o que es mor de ganes de fer coses amb altra gent. Curiosament, a més, com a esquer posen activitats que resulta molt més gratificant exercitar-les en solitari, com ara caminar per la muntanya o gaudir de la bona taula. Especialment gaudir de la bona taula: haver de mantenir una conversa mentre, al plat, es va pansint una bona teca és com mirar un partit del Barça per la tele fent veure que escoltes amb atenció els comentaris de la teva parella sobre la revista que està llegint perquè no li interessa el futbol. Una tortura que, per cert, s’estalvien els que no tenen parella, digueu-los pobrissons.
Objeccions a banda en relació a les empreses de solteria recreativa, també voldria plantejar un dubte tècnic sobre el concepte single, una qüestió que em persegueix des de fa temps. El dubte: d’una trobada de solters, a partir de quin nombre de singles se’n pot dir Long Play?
Definitivament, per més publicitat amable que em facin arribar no penso pas anar a passar les vacances en aquest hostal amb nom de parc temàtic de la solteria. No hi aniria ni que es digués Soltertown. Ho he parlat amb la meva dona i ella troba que he pres una gran decisió. (Publicat a Presència, el 21/3/2010)

El Pixo

Per donar idees als pares i mares sense imaginació que es troben en el destret d’haver de posar noms a la mainada, l’Església catòlica va inventar ja fa un bon grapat de segles el santoral. Sumant sants i beats aplega, segons les fonts, entre prop de cinc mil i més de vuit-mil referències onomàstiques. Aviat és dit. Una quantitat tan bèstia que, d’entrada, em porta a plantejar uns quants dubtes que si no us fa res compartiré amb vosaltres i que si us fa res sempre podeu deixar-ho aquí i saltar a l’article següent. Els dubtes són:
1. Per què havent-hi tants noms disponibles (i això comptant només els catòlics), tots els nens i nenes d’avui es diuen o Marc o Paula, respectivament?
2. Com és que sant Pere es va poder dir Pere si encara no existia el seu sant?
3. Si uns progenitors imposen als fills noms com Gibrituda (verge, 26 d’octubre); Orofrígia (verge i màrtir, 21 d’octubre); Bermut (8 de març); Solútor (màrtir, 13 de novembre; soldat i màrtir, 20 de novembre); o Sosípatre (confessor, 23 de juny), a quina edat han d’esperar les víctimes per canviar-se el nom per Paula o Marc?
Plantejades totes aquestes qüestions, deixeu-me canviar de tema perquè en realitat el santoral és l’excusa per enllaçar amb una altra matèria que es cuida no pas del proveïment a l’engròs de noms per a persones, sinó de la recerca al detall de denominacions per a les coses. Per als productes.
En diuen branding. Així de cop us pot recordar a un destil·lat. No. Els més llegits ja sabeu que és la disciplina de la mercadotècnia destinada a crear una marca. De fet, el branding engloba molt més que el procés d’obtenció del nom. Estrictament, de posar nom a un producte se’n diu naming. Però bé, el branding diríem que és a una marca allò que el procés de canonització, la confecció de l’hagiografia, la iconografia i la litúrgia són al santoral.
Hi ha persones que estudien molts anys per convertir-se en experts en branding. N’hi ha, fins i tot, que per més que estudien no passen de generar marques tan tristes com ara Unnim per batejar la fusió de les caixes de Girona i companyia. Especialistes en processos envitricollats durant els quals es posen en joc centenars d’idees i variables, mercats potencials, perfils de consumidors i un bla, bla, bla extens que pot fer decantar els creatius cap a Galetes de l’Àvia Maria, Round Cakes o Xuquillets, per posar un cas de ficció.

Portada del llibre

Els llibres de memòries corren el risc de no tenir gaire més interès que el de documentar una història personal sense altre valor (que no és poc, però no és necessàriament rellevant des del punt de vista literari) que deixar testimoni d’una existència. En el pitjor dels casos, també, hi ha el perill que el material resultant acabi integrant un aplec d’anècdotes i peripècies més o menys entretingudes però sense cos, mancades de ritme i argument. Són poques, doncs, les obres en aquest gènere que acreditin el més mínim interès més enllà de la memòria històrica o de la satisfacció del cercle immediat d’amistats i coneixences, en alguns casos un cercle prou gran per garantir fins i tot l’èxit de vendes, però en tot cas peces d’un to menor en les quals l’autor no sap, o no pot (i de vegades no li cal) assolir una consistència d’obra literària.

Amb les Arrels nòmades, de Pius Alibek (Ankawa, 1955), iraquià establert a Catalunya des de fa tres dècades, ens trobem just a l’extrem oposat: conta la història personal de mitja vida (des de la infantesa a l’Iraq dels anys 50 fins que marxa d’aquell país a principis dels 80), però la desplega com una successió de vivències i retrats impressionistes que, lluny de resultar una simple concatenació d’aventures particulars, ordeix de manera consistent en capítols relativament curts i ordenats cronològicament. Una superposició de capes que van sedimentant en una història de gruix literari indiscutible.
Alibek, filòleg de formació universitària, poliglot i polígraf vocacional i alhora obligat per la seva peripècia vital particular, s’explica amb un estil precís, amb frases curtes i una despesa en adjectius mesuradíssima i estrictament descriptiva. Una narració trufada de digressions ideològiques i retrats sociològics repartits de manera intel·ligent espaiats al llarg del relat per obtenir una consistència densa però de textura agradable, que conforma una peça que acaba atrapant el lector just en la frontera entre la realitat i la ficció: no és ficció, perquè el protagonista és el mateix autor i la història que explica és la realitat viscuda, però sí que el fil argumental condueix cap a una narració novel·lada. Transita del relat costumista (especialment en el tram d’infantesa) al llibre d’aventures (quins passatges més èpics, els del destacament militar al desert!), passant per la trama psicològica d’un seminarista repatani (però gens rancuniós: “Guardo un cert afecte per aquells jesuïtes com per tothom de qui he après alguna cosa”) i les topades d’un personatge entremaliat, probablement més impel·lit per la curiositat insaciable que no pas per l’esperit de rebel·lia. Un aiguabarreig que sorgeix de la destresa d’escriptor afinat però també del bagatge d’un lector empedreït que sap combinar gèneres i alternar registres (de la tendresa a la comicitat, de la gravetat a la lleugeresa), perquè els coneix d’haver-los paït bé.
Arrels nòmades és un llibre escrit, com confessa l’autor, per llegar la història familiar iraquiana a les filles nascudes a Catalunya. Però no es queda pas en l’àmbit domèstic, sinó que alhora enriqueix la literatura del país on ha estat creat. Un treball redactat des de la distància però no des de la nostàlgia, tractat amb una sensibilitat extrema però sense sentimentalisme, arrodonit amb imatges excel·lents (“Ella –la tempesta de sorra– no erra mai el rumb, som nosaltres que errem el lloc”) i un plus d’exotisme que no ve donat per l’origen iraquià de l’autor, sinó perquè Pius Alibek és iraquià de la comunitat cristiana assirio-caldea, nascut entre kurds, crescut entre musulmans a Bàssora i format al seminari de Bagdad.
I en aquest sentit, el punt de vista d’un catòlic (en termes culturals) integrant d’una minoria resulta una de les gràcies especials del llibre, que el fa molt occidental en alguns passatges, especialment en els que transcorren entre jesuïtes, però alhora molt oriental sobretot quan es tracta de la descripció d’olors i sabors, de fesomies, de paisatges i de costums d’una societat que als anys 60 i 70 va transitar (sota l’opressió de Saddam però també sota la pressió externa) d’una relativament saludable convivència entre pobles, cultures i religions al marasme en què s’ha convertit, en què l’hem transformat.

El temporal de dilluns. Foto: EFE

Dilluns passat, com tots sabeu i molts encara esteu patint avui (i demà, i…) bona part del país i especialment les comarques gironines van experimentar un d’aquells episodis metereològics extraordinaris que tant sovintegen per aquests verals. Pot semblar contradictori, no? Vull dir que es pot tendir a creure que allò que sovinteja no pot ser qualificat com a extraordinari. Doncs si que pot ser-ho. Som en una terra acostumada a un temps boig, certament. El que passa és que la bogeria es manifesta de tantes maneres que és impossible canalitzar-la per la via de la previsió. Hi ha països acostumats a tempestes de neu. Indrets habituats a les pluges torrencials. Regions víctimes de sequeres persistents. Zones sistemàticament assotades pel vent. Territoris sotmesos als incendis forestals. Latituds amb temperatures extremes. Ara bé, pocs llocs, i molt menys a Europa, estan exposats a tot, com passa en aquest racó meteorològicament capriciós de la mediterrània. Ara ens ha tocat una nevada considerable. A Finlàndia, no hauria passat res. Ni a Alemanya. Fins i tot a Escòcia o a la Llombardia haurien trampejat amb poques incidències una precipitació similar. Ep, i a la Garrotxa i al Ripollès. Estan ben preparats. Nosaltres no estem preparats, o no ho estem arreu. Cert. Només que estar ben preparats per a una nevada que només cau cada vint-i-cinc anys és simplement insostenible des del punt de vista pressupostari. Per això cada cop que ens sobrevé alguna desgràcia relacionada amb el temps que mereix anar  seguida del qualificatiu “històrica”, tinc tendència a ser comprensiu amb els governants. Ah! I més aviat crític amb els meus conciutadans començant per mi mateix. La prevenció i la protecció totals són impossibles. La temeritat, la despreocupació i la indisciplina meridional entre els usuaris són incorregibles.

Fins aquí el present article podria servir per a qualsevol capítol meteorològic extrem present, passat i futur a Catalunya. Podria servir tant que ara mateix vaig a fer un copia i enganxa i m’ho guardaré en altre document per no haver de tornar a rumiar el mateix la pròxima vegada.

Un segon. Mmmm… fet.

A partir d’aquí m’estimaria més poder anar canviant la segona part de l’article en futures ocasions. No haver d’escriure que els catalans tenim una actitud de nou-ric que fot por: cada cop que surt algú a la televisió perquè fa deu hores que no li han vingut a escombrar la neu de davant de casa, perquè porta cinc horetes sense llum davant d’una nevada de cal déu, perquè han suspès la línia de l’autobús o perquè és al mig de la carretera queixant-se que ningú el ve a socórrer després d’haver sortit sense la més mínima precaució davant els reiterats avisos dels serveis meteorològics i ni tan sols, si en porta al maleter, ha estat capaç de posar les cadenes al vehicle perquè no en sap. No fotem. Com deia Kennedy, no demanem què pot fer el govern per nosaltres en cas de nevada, sinó què podem fer en cas de nevada perquè el govern pugui dedicar-se a resoldre els problemes de debó. D’aquesta crítica, naturalment, en queden exclosos els soferts habitants de les àrees gironines que han patit i continuen patint els efectes no pas del temporal sinó de la incapacitat de reacció d’empreses i administració (i d’aquí també caldria excloure’n els abnegats ajuntaments, que consti) Tampoc voldria haver d’escriure més sobre la incompetència de les companyies elèctriques, que no tenen cap excusa, cap ni una, per deixar pobles sense llum durant dies i dies. És el que passa en un sector oligopolítsic acostumat a que els governs els riguin les gràcies i només facin una mica de teratre de tant en tant, amb quatre amenaces i sancions de pa xucat amb oli, per fer dissipar la submissió real i total que hi mantenen. Tampoc no voldria haver de fer referència mai més als espectacles lamentables que munten els polítics tirant-se boles de neu dialèctiques en picabaralles infantils mentre una part del país està de cap per avall, en comptes de treballar conjuntament per rectificar allò que no funciona, com ara la normativa que permet a les elèctriques tenir unes xarxes de fireta: al Ripollès, a la Garrotxa o a la Cerdanya,  recordem-ho, no s’han quedat sense llum, i hi ha nevat una mica més i tot. Per tant, senyors de la llum, se’n pot dir catàstrofe d’una destrossa que no depèn de la força de la neu sinó de la resistència de les instal·lacions?

També taspiro a que algun dia arribem a tenir la sensació que la situació, malgrat les mancances, els errors i els imponderables, ha estat sota control. Que hi havia algú que se’n cuidava. Als ciutadans, en situacions extremes, un rostre amb credibilitat, que transmeti confiança i seguretat, ens pot arribar a fer més servei que una llevaneus. Davant la fatalitat, de vegades, val més un gest, una actitud, unes formes, que no pas l’efectivitat absoluta, inabastable. En el fons, som de tanta bona fe que ja ens en fem el càrrec que la perfecció no existeix, i com a bons mediterranis tenim una indulgència infinita amb els inútils, això sí, sempre que estiguin al peu del canó. Disposem de l’adagi perfecte per descriure aquest sentiment català tan interioritzat: a qui fa tot el que pot no se li pot demanar més. Després d’aquesta nevada, tantmateix, dels polítics (tret d’alcaldes i regidors, remarquem-ho un cop més) no s’en pot ni valorar l’actitud, ni la diligència ni tan sols aprofitar alguna frase brillant que, unes línies més amunt, m’hagués estalviat haver de recórrer a un estadista foraster com Kennedy i a una sentència que, referint-se a les nevades, no va pronunciar mai.

La idea de retornar l’organització territorial del país als seus orígens històrics (que això també està per veure, si pregunteu a algun historiador) és molt lloable i molt justa, però em sembla molt que en aquests moments resulta més aviat inoportuna, inoperant i absolutament innecessària i fora de lloc. En primer lloc, perquè després de gairebé dos-cents anys, l’únic defecte que té l’organització territorial actual en províncies és que se la van inventar els espanyols, però llevat d’això, i tractant-se d’una distribució purament administrativa, si la cosa rutlla val més no tocar gaire res, no fos cas, per exemple, que els de Tarragona i Reus acabessin a pinyes per una collonada tan insignificant. En segon i últim lloc, l’ordenació territorial que interessa més a la ciutadania, cosa que està demostrant a cop de referèndum popular, no és pas la que organitza Catalunya per dintre sinó la que l’organitza per fora. És a dir, que allò que urgeix ara mateix als catalans no és pas que les quatre províncies actuals deixin de ser províncies, sinó que deixin de ser espanyoles.

En els sectors independentistes catalans es valora amb una mena de respecte corporatiu el cas com un cabàs de Reagrupaent. Personalment, jo me n’alegro d’aquesta comèdia que protagonitzen, en la qual Cantinflas, Xarlot o Toni Albà no serien admesos per falta de gràcia. Ja és hora que es vegi el pa que s’hi dóna perquè el votant independentista potser d’aquesta manera, veient com en Carretero i companyia ventilen públicament el seu patetisme ideològic i estratègic, s’adonarà que cal fugir corrents d’allí on tregui el cap un purista, on aixequi el dit un patriota insubornable, on alci la veu un salvapàtries de boquilla. Reagrupament, a veure si ens n’adonem d’una vegada, només aplega impacients, descontents compulsius i gent amb l’agilitat i la cintura d’Oliver Hardy en el terreny de l’estratègia política. Obtenir la independència és molt més que voler-la. És baixar a l’aiguabarreig de la lluita real, enfangar-se amb el llot de la resistència al canvi i nedar contra el corrent que, tot i els avenços esperançadors, encara baixa de cares amb força. I intentar aglutinar esforços a partir de la suma i no de la divisió ad infinitum i la barretada al foc sistemàtica. I fer pena no és la millor manera de defensar un projecte per a l’esperança. És el que passa per voler posar el Carretero davant dels bous. (Publicat el 2 de febrer de 2010)