Escrits amb els dits

La portada del diari

El meu contacte de confiança a l’univers de la Catalunya Nord, Esteve Carrera, em fa adonar que el diari nord-català en llengua francesa L’Indépendant titulava ahir Més que un club, en català, el seu article editorial. En el text s’analitza la xiulada a l’himne espanyol durant la final de Mestalla, amb algunes reflexions sorprenents per venir d’una premsa gens suspecta de simpaties catalanistes. Sobre el Barça, diu: «Exèrcit simbòlic d’un Estat que no existeix, assumeix el rol de portaestendard de Catalunya, la seva llengua, el seu projecte polític i la seva empenta econòmica.» En l’article es fa la comparativa amb la xiulada a l’himne francès que s’ha viscut en alguns partits contra seleccions de països antigament colonitzats per França, amb un colofó que ben segur remourà les tripes a més d’un jacobí que considera que nacionalismes estatals i regionals no són equiparables: «Nacionalisme català o francès, les grans qüestions, en les nostres societats de l’espectacle, es debaten sovint a l’estadi.» Ni La Vanguardia faria una lectura tan nacionalment comprensiva amb el fet català.

La portada del llibre

Irene Némirovsky practica una mirada femenina sobre la mateixa classe social que retrata també magníficament Stefan Zweig en les seves novel·les del primer terç del segle XX, aquell aiguabarreig on la burgesia pretensiosa i l’aristocràcia revellida coincidien esperant l’ascensor social, sovint per anar a plantes diferents i no sempre de pujada. Un paisatge d’entreguerres marcat per l’estrès econòmic i ideològic que acaba esclatant en una segona guerra mundial que conduirà la senyora Némirovsky a l’extermini en mans dels nazis, i al senyor Zweig, jueu com ella, suïcidant-se perquè el món que se li ensorra davant dels seus ulls, les restes d’aquell Món d’ahir que tan bé va saber descriure, no li caiguin al damunt. Amb el bon regust a la boca de Suite francesa (especialment recomanable ara que aviat farà 70 anys de l’inici de la guerra a França) i les obres menors, en mida i en pretensions, però no pas en qualitat, que són El ball, Sang calenta i David Golder, aquesta última setmana de la Némirovsky he llegit El mestre d’ànimes, i novament he quedat encantat per la seva capacitat d’endinsar-se en el món de les pretensions socials, que en aquella dècada dels 30 en què va ser escrita l’obra devia ser un entreteniment literari eminentment burgesot però que avui serveix per a tot tipus de lectors: ja se sap que en el transcurs del segle XX la majoria de la població ha passat d’odiar la burgesia a envejar-la i, per tant, a imitar-la en la mesura de les seves possibilitats, en alguns moments (especialment en aquests enyorats anys de bombolla immobiliària que ha omplert butxaques poc acostumades a dur pes) unes possibilitats tan sobrades de recursos econòmics com mancades de criteri. El mestre d’ànimes retrata l’ascens social d’un metge immigrant que se serveix per escalar precisament del desfici crèdul i desprès d’aquells que tenen massa diners i massa poc senderi per saber abstreure’s de la dictadura de les modes i de la xerrameca dels xarlatans. Una crítica eixuta i contundent, sense la més mínima concessió a recursos tan utilitzats en aquests casos com poden ser el sarcasme, la ironia o la paròdia, que no salva ni tan sols el protagonista, víctima ell mateix de l’obsessió per fer-se una posició. Un perfil que queda magníficament emmarcat en una de les reflexions que l’autora posa en boca del personatge: “Si, us ho dic a tots els qui em menyspreeu, a vosaltres, francesos, els rics i els feliços: el que volia era la vostra cultura, la vostra moral, les vostres virtuts, tot allò que és més elevat que jo, diferent de mi, diferent del fangar on vaig néixer!” Descarnat, eloqüent, brillant, pur estil Némirovsky.

L’heu llegit, el llibre? Us ha agradat? No us ha agradat? Els vostres comentaris són benvinguts!

No sabria aventurar de quin partit serà l’últim president de la Catalunya autònoma, però estic segur que el primer mandatari de la Catalunya independent serà del PSC. No, no. No duc cap barret de paper al cap ni tinc la mà posada a la pitrera com aquells bojos que es dibuixaven als tebeos i que sempre es pensaven que eren Napoleó. No m’he begut pas l’enteniment, tot i que reconec que el vaticini és una mica estrafolari. Primer, perquè dono per fet que Catalunya algun dia assolirà la independència, cosa improbable perquè els catalans, si no canviem com un mitjó, mai no serem capaços de posar-nos d’acord en una cosa tan bàsica com la de voler ser. I segon, perquè em direu que resulta una beneiteria pensar que el partit menys independentista de l’arc parlamentari català serà el que pujarà al poder un cop el poder es gestioni totalment des d’aquí. La idea tampoc no està tan lluny de la que exposa Patrícia Gabancho a la seva Crònica de la independència, tot i que el fet que es tracti d’una obra de ficció li permet acabar donant una victòria surrealista a una CDC encapçalada pel senyor Roca i Junyent amb el suport, entre altres, d’un conseller Castells escindit dels socialistes. Idealisme sociovergent, vaja.
Aquest article, però, no és ficció. I la realitat és que el PSC no és un partit on la gent s’escindeixi si no és per anar a caure en l’oblit més cruel, ni una formació que no sigui capaç d’ensumar què vol el ciutadà mitjà i incorporar-ho ràpidament al seu programa electoral. Si el ciutadà mitjà mai no vol majoritàriament la independència no dubteu que l’únic partit prou seriós, organitzat i astut per captar-ho és el dels socialistes catalans. Certament, avui fan el possible perquè l’independentisme no arreli, potser d’entrada combaten allò que creuen que els fa perdre suport electoral. Però hi haurà un moment que un clic intern els encendrà els llums d’alarma i, com un surfista experimentat, sabran entomar l’onada separatista amb l’estil dels millors planxistes hawaians. Mireu al vostre voltant, estimats amics, i digueu-me si hi ha alguna altra estructura política en aquest trist país amb una organització tan sòlida i amb una militància tan disciplinada com és la dels vilipendiats sociates. Mireu al voltant i només veureu olles de grills, matrimonis de conveniència amb cònjuges que no se suporten, visionaris carregats de raó, il·luminats possessors de la veritat i oportunistes diversos. Res més lluny de la seriositat organitzativa, la viabilitat orgànica, la fermesa estratègica del carrer Nicaragua.
Bé. M’aturo un moment perquè els independentistes de mena pugueu esbravar-vos dient-me traïdor, venut, botifler i tota la rastellera de penjaments i improperis que us passin pel cap.
Heu acabat? Continuo. Jo també sóc independentista. Jo tampoc no sóc del PSC. Però d’aquí a aspirar a ser un país lliure cal gent amb capacitat d’organització i disciplina i per això, més que ideologia, cal metodologia. I si als independentistes professionals el PSC no els fa cap gràcia, almenys els hauria de fer una mica d’enveja.

El govern de la Generalitat, sota l’aparença d’una actuació patriòtica, està a punt de cometre un acte definitiu de subordinació nacional, submissió a Espanya i relegació autonòmica si aconsegueix, com pretén, que les matrícules dels cotxes incorporin el CAT a la dreta de la placa. El problema no és a la dreta de la placa, senyors de la Generalitat, sinó a l’esquerra, que és on tots els països normals situen la inicial del seu país. No hem d’aspirar a col·locar el CAT a la dreta sinó a substituir la E pel CAT, que és el que correspon a un país amb tots els ets i uts. Que per això primer faria falta obtenir la independència? Doncs no hi perdem gaire temps, amb això de les matrícules, que hi ha feines més importants. De fet, al meu vehicle jo ja fa anys que porto un adhesiu del CAT enganxat amb cura sobre les estrelles europees i la E, de manera que sembla ben bé que la matrícula oficial sigui amb el CAT. Ja sé que és una infracció i que la multa, si no vaig errat, puja a uns 90 euros. Però haig de dir que he viatjat per tot el país (i dic país en sentit ampli perquè he arribat amb el vehicle fins a Perpinyà i encontorns), i mai cap cos policial m’ha dit n’hi ase ni bèstia i això que m’han parat més d’un cop per fer-me bufar. Per si de cas, tinc una guardiola on hi vaig deixant la xavalla per finançar-me el pagament de les sancions. De moment, només em serveix per estalviar.

La portada del disc

Directe contundent de l’interminent i genial grup Traffic, liderat per Steve Windwood i Jim Capaldi, aquest àlbum és una síntesi més pròpiament de l’estil Windwood que no pas del so Traffic, tot i que aquesta formació senyera dels últims seixanta i primers setanta no és precisament una mostra d’ortodòxia musical. En tot cas, psicodèlia, rithn&blues britànic i folk-pop es barregen en un treball presidit per la veu inconfusible de Windwood i la densitat dels llargs moments instrumentals carregats de teclats i de guitarres. Un disc de Traffic que, per cert, per problemes amb les discogràfiques no va dur el nom del grup en una magnífica portada il·lustrada amb una foto de la banda en plena ingesta calòrica, alcohòlica i nicotínica. Un retrat dels anys daurats del pop rock més experimental. No us perdeu la part instrumental de Dear Mr. Fantasy (especialment el canvi de ritme trepidant liderat per bateria i la percusió) ni la versió del clàssic Gimme Some Lovin’, herència de l’etapa adolescent de Winwood en el no menys mític Spencer Davies Group, una peça que tanca l’àlbum on, per cert, tindreu una oportunitat única per escoltar com un músic (Dave Mason) pot perdre’s durant més d’un minut navegant desorientat amb la guitarra. Coses que passen fins i tot en les millors famílies. Banvinguts a la cantina! Passeu i disfruteu.

[youtube]7_nwbTeIN4Y[/youtube]

(Escolteu una magnífica versió de Dear Mr. Fantasy aquí )

Portada del llibre

La història dels pioners de l’oest americà és tan mundialment coneguda que, batejada com a western, ha creat tota una iconografia perfectament identificable arreu del planeta, ha donat nom a un gènere cinematogràfic i també a una de les mostres de la novel·lística més oblidada però durant molts anys més llegida, en edicions populars i econòmiques, per adolescents i no tan adolescents d’aquest país. No tan coneguda, per no dir gens, és l’epopeia dels occidentals, bàsicament anglesos, escocesos, francesos i escandinaus, que van poblar el Canadà als segles XVIII i XIX, una terra que, naturalment, ja comptava amb pobladors autòctons, molt menys agressius i guerrers que els dels films d’indis i cowboys que van ser progressivament arraconats, amb menys èpica i més cruesa que els seus veïns de més al sud de la frontera canadenca. Aquest és l’escenari on se situa La tendresa dels Llops, un intens i emocionant relat de l’escocesa Stef Penney (Edimburg, 1969) ambientat a la dècada dels seixanta del segle XIX, en un univers de grans paisatges de desolació blanca, petits poblats de colons i paranyers, aïllats i claustrofòbics, de personatges víctimes d’una solitud física i una gelor emocional descrita amb profunditat per l’autora, que desfà lentament com un immens bloc de gel una trama de misteri que s’inicia amb un crim que serveix d’excusa i de motor per a un relat de personatges més que d’accions, d’aventures interiors més que d’emocions argumentals, de descripcions psicològiques més que d’adjectivació paisatgística, per bé que els llocs i la investigació del crim no queden gens al marge, sinó que embolcallen les històries humanes en un escenari de gelor metereològica i de tensió ambiental permanent. Una ploma, la de Penney, que sap combinar dinamisme argumental i densitat literària amb bon pols.

L’heu llegit, el llibre? Us ha agradat? No us ha agradat? Els vostres comentaris són benvinguts!

Ras i curt: per assolir la independència de Catalunya no fan pas falta més partits, sinó més independentistes. Ja em perdonareu la pedanteria, però la frase anterior em sembla absolutament irrefutable. Amb les estadístiques electorals, enquestes i sondejos disponibles fins a la data, són faves comptades. Els catalans que volem que Catalunya sigui un estat sumem, en el millor dels casos possibles, tirant llarg i sent demoscòpicament més que generosos, el trenta-cinc per cent del total. Si parlem de representació parlamentària la cosa baixa força, amb una única formació que es defineix com a independentista i que mentre no es demostri el contrari (és a dir, que es negui a proclamar la independència quan disposi de majoria parlamentària) no hi ha motiu per dubtar que ho és. Com que ja se sap que a Catalunya sempre hi ha un pitjor, i que si hi ha una cosa pitjor que ser pocs, aquesta cosa és ser pocs i malavinguts, l’independentisme polític català sembla que està en camí d’experimentar una nova subdivisió d’aquestes que el porten periòdicament a tornar a la línia de sortida quan, amb penes i treballs, i sense haver arribat tan lluny com es voldria, han aconseguit recórrer una part del camí. Els il·luminats que vulguin tirar endavant alguna d’aquestes dotzenes de projectes d’independentisme autèntic que pul·lulen pel país del tants caps, tants barrets, poden batejar-lo amb una denominació per a la utilització de la qual no els cobraré pas drets d’autor: el Grup Sísif. En honor, és clar, a aquell personatge condemnat a córrer rostos avall una i una altra vegada per encalçar la roca que tenia com a missió empènyer fins al cim però que se li esquitllava reiteradament.
L’independentisme català fa temps que deixa que la roca se li esquitlli. Mai fins ara havia tingut tanta representació parlamentària. Mai fins ara havia tingut tant suport social. Però un cop més viu presoner de l’estratègia de l’ameba, aquell animaló unicel·lular que només sap viure dividint-se.
No patiu per la falta de partits, sobiranistes compulsius. No patiu, que només falta ser prou. Quan siguem prou no caldrà fundar nous partits perquè ja se n’hi tornaran els partits actuals, d’independentistes, per no quedar fora de joc. No hi ha pells més fines per adaptar-se a la realitat social que les de les grans sigles, que tenen la virtut d’ensumar què vol la població cinc minuts abans que la mateixa ciutadania sigui capaç d’articular-ho, per així fer l’efecte que els líders són ells. Ja vindran al nostre molí polítics de dretes, d’esquerres, republicans i fins i tot algun monàrquic despistat. Només cal que ens comportem com a independentistes en la nostra vida corrent i a les urnes. Ja se’ns rifaran aquests que ara ens prenen per somiatruites. Els que estan badant són els que encara creuen que Espanya és casa nostra. Baden ells, però també baden tots aquells que es pensen que per obtenir la independència, en comptes de cohesió i aritmètica parlamentària, el que compta és fundar i refundar, dividir i subdividir. Amb aquests amics de la pàtria, no ens calen enemics.

Considerat un dels discos menors del grup Supertramp, Crisis, What Crisis? concentra precisament per tot allò que se li retreu l’essència d’aquesta formació britànica fonamental en la història de la música dels anys setanta. Una banda que va passar pel rock progressiu o el sinfònic per aterrar al pop ensucrat de qualitat, amb un so perfectament indentificable per la omnipresència indiscutible de piano i els teclats de Rick Davies amb el lament agut de Roger Hodgson i els esquitxos del saxo juganer de John Anthony Helliwell. Un grup que va aconseguir durant poc menys d’una dècada un estil que permetria definir els Supertramp com els reis del pop-rock elegant. Crisis, What Crisis? és un treball publicat el 1975, que, per tant, se situa cronològicament entre els dos LP més celebrats del grup, Crime of the Century (1974), àlbum fundacional del so Supertramp, i l’autèntica joia creativa del grup, Even in the quietest moments (1977), el treball que conté himnes tan impagables com From Now On o la sinfònica Fool’s Overture, a més de la entranyable Downstream. És innegable que a Crisis… creativament parlant els dos compositors del grup, Rick Davies i Roger Hogson, no aporten cap novetat respecte del seu treball anterior, i es diu que fins i tot algunes de les cançons són descartaments de l’anterior disc. Però aquesta és una qüestió que, en tot cas, només pot preocupar a puristes i llepafils, perquè si s’escolta el disc sense cap prejudici ni informació prèvia, el plaer que en resulta és total i allò que sóna són els Supertramp més clàssics. Especialment recomanables la intimista Two of us, la guitarrera The meaning i, naturalment, Another man’s woman, una autèntica obra mestra que dissortadament si ha passat a la història no és tant per la seva qualitat, que la té indiscutiblement, com perquè va ser la sintonia del no menys mític programa de Televisió Española Informe Semanal durant anys i panys. No es mereix ser recordada per això sinó per ella mateixa. Ah! I posats a destacar, no hi ha dubte que ens trobem davant d’una de les millors portades d’àlbum de la història de la música moderna. Pel seu disseny i pel missatge que, en aquells moments, aportava aquest paio en banyador, parasol i cubata en mà enmig de la grisor del paisatge. Una joia per als que us agradi la música dels setanta més enllà del voltatge de guitarres contundents o del so de boles de mirallets giravoltant del sostre d’una discoteca.

Estadi de Montilivi. FOTO: LLUÍS SERRAT

Això que Girona presenti la candidatura per convertir-se en una de les subseus d’un hipotètic mundial d’Espanya de futbol el 2018 o 2022 té la seva gràcia, no es pot pas negar. Vull dir que fa riure. Perquè els senyors que han tingut aquest acudit han comès un greu error de previsió geoestratègica. Un error monumental que els desacredita com a dirigents. Ho dic perquè en fer aquesta proposta, els promotors, que poden actuar amb tota la bona voluntat que vulgueu, han oblidat el petit detall que, amb tota probabilitat la ciutat de Girona, l’any 2018, o el 2002, no podrà ser subseu d’un mundial d’Espanya perquè, senzillament, ja no serà una ciutat espanyola sinó catalana. Què? Que penseu que creure que Catalunya serà independent el 2018, o el 2022, és ciència-ficció? Bé, no pas més que pensar-se que Girona pot tenir un estadi per a 40.000 espectadors, i bé que n’hi ha que sembla que s’ho empassen.

Manelic i Marta. FOTO: G.MASSANA

Com que a Catalunya ja no deu quedar cap peça de Shakespeare per massacrar, i mira que en va crear, d’obres, aquest senyor, alguns dels personatges de més renom del teatre d’aquest país han decidit que podrien provar d’esbudellar un text autòcton. Li ha tocat el rebre a Terra baixa, el clàssic universal del senyor Àngel Guimerà, que, es veu, necessita una revisió en clau contemporània.
A veure si ens entenem: si alguna cosa, sigui una peça teatral, sigui una pel·lícula, sigui una novel·la, sigui un cotxe, sigui un número de circ, mereix respondre a la denominació de clàssic és perquè, precisament, es diferencia de la resta pel seu valor atemporal: no necessita cap revisió perquè el pas dels anys no li fa perdre la vigència. En el cas d’una obra de teatre, poden caldre més o menys claus d’interpretació i més o menys coneixements històrics perquè el contingut pugui ser comprès per les generacions successives. Però si essencialment no serveix tal com la van parir, o bé és que els que la volen representar no l’entenen, o bé és que, senzillament, no és un clàssic sinó una relíquia útil per estalviar-se haver d’escriure una història de cap i de nou.
L’última versió de Terra baixa que s’està perpetrant a Catalunya és un exemple més d’aquesta absurditat de destrucció del patrimoni. De terrorisme intel·lectual. A un arquitecte, a un arqueòleg o a un restaurador d’art els fotrien a la presó per una atrocitat similar en el seu terreny. Perquè, no ens enganyem, un Manelic negre o una Marta cambrera és, traslladat a altres terrenys artístics i amb tots els respectes per a negres i cambreres, com posar parquet a l’interior de la catedral de Girona (per adaptar-lo als gustos actuals), afegir el túnel de Bracons als paisatges olotins de Joaquim Vayreda amb l’objectiu de fer-los recognoscibles per als pixapins que els utilitzen els caps de setmana, o reconstruir les domus de les ruïnes d’Empúries amb instal·lació elèctrica, calefacció i tancaments de PVC.
Amb les arts visuals o auditives tot s’hi val. Es pot desvirtuar un text, o una partitura, fins a desfigurar-los i un cop escorxats, tenir la barra de dir-ne actualització o adaptació quan no és res més que un reciclatge perquè les idees que es volen portar a l’escena ja les ha escrit un altre o perquè fa mandra posar-se a escriure res original. No ens deixem aixecar més la camisa per una pretesa postmodernitat que oculta rere la iconoclàstia la incapacitat de crear sense destruir i la reacció contra l’antic per la maleïda mandra de fer l’esforç d’entendre-ho.
M’aturo aquí perquè ja he quedat descansat. Ep, i que consti que aquesta Terra baixa dirigida per l’alemany Hasko Weber i apadrinada per Calixto Bieito segur que val la pena anar-la a veure, cosa que tinc la intenció de fer tan aviat com pugui. Només caldria que no li diguessin Terra baixa. Més que res, perquè la gent no es pensi que va a veure un Guimerà quan allò que s’hi trobarà s’assembla tant a Guimerà com uns collons a un rosari, i disculpeu-me si utilitzo una dita del refranyer clàssic sense adaptar-la als gustos actuals.