Escrits amb els dits

La portada

Acabo de llegir Línies de falla (La Magrana, 254), de Nancy Huston. Excel·lent història familiar amb un desenvolupament argumental originalíssim tant pel que fa als protagonistes-narradors com també per la successió cronològica dels esdeveniments. M’explico: El llibre està estructurat en quatre capítols en cadascun dels quals els narradors són, respectivament, dos nens i dues nenes de sis anys d’edat. El nexe d’unió entre les personatges i històries és el fet que són les generacions successives d’una mateixa família: la besàvia, l’àvia, el pare i el fill, que expliquen els avatars que els porten des de la Califòrnia del 2004 a l’Alemanya de 1943. Per aquest ordre. Perquè la principal gràcia de la novel·la és que la narració comença a principis d’aquest segle amb el petit Solly i acaba amb la història de la seva besàvia entre nazis, amb un argument que es va desteixint progressivament, cada vegada fent-se més prim, però alhora descobrint més incògnites, a partir del primer capítol, en que se’ns presenten tots quatres personatges, besnét, nét, filla i mare, en un gens convencional sistema de relacions familiars. En cada nou capítol, desapareix el personatge més jove, i el següent passa a tenir sis anys, i així successivament fins a retrobar l’origen d’una història sobre la qual l’autora ja ens ha deixat anar pistes, camins i detalls que van deslligant-se i relligant-se en un magnífic relat escrit de final a principi com un flaixbac interminable que no retorna mai al present sinó que es va endinsant inexorablement cap al passat. Ben resolt, ben travat, i una història dura i commovedora sobre uns fets històrics força desconeguts com són els segrestos de nadons als països de l’est durant el nazisme per donar en adopció a famílies alemanyes, una narració que, malgrat tot,  explota amb habilitat i sense estridència ni exageració el punt d’humor i ingenuïtat que permet la llicència de donar la veu a criatures de sis anys. En aquest sentit, tot i que en algun moment es fa difícil assumir que s’està llegint el relat d’una mainada, en general l’esforç per adaptar el vocabulari al nivell d’alumne de primària (de gamma espavilada) i emprar el discurs de lògica implacable dels infants resulta força reeixit, defugint tothora el pur infantilisme. Una gran història, tant pel que s’hi explica com per com s’explica.

Un ibuc

Una de les novetats editorials més destacades d’aquest Sant Jordi és que si, temps a venir, triomfa precisament aquesta novetat editorial, en les diades de Sant Jordi d’un futur no gaire llunyà els paradistes i els llibreters en comptes de fulls a les parades s’hi podran posar fulles, i a les llibreries també si no s’espavilen pas a muntar punts de descàrrega de material literari cibernètic, això sí, amb atenció personalitzada per a aquells que entren a comprar amb la frase «és un que té moltes pàgines i és de color groc» com a única referència bibliogràfica.
La novetat editorial a què em refereixo és la iniciativa dels tres segells independents catalans, petits però emprenedors, que integren el projecte Edi.cat, de posar en marxa el primer portal de venda de llibres electrònics en català (www.edi.cat). Són la gent d’Angle Editorial, Bromera i Cossetània, i semblen ben disposats a potenciar en la nostra llengua el paper d’un sector nou que precisament es distingeix per l’absència de paper. Com s’ha de fer, per raons de mercat, en un món com el de l’àmbit lingüístic català, han engegat amb la modesta xifra de 24 títols, a poc a poc i bona lletra, boníssima lletra si es té en compte que una de les obres transformades (de canviar el format se’n deu dir transformar, no?) és tot un clàssic com Vilaniu del senyor Narcís Oller.
No sé si heu tingut a les mans cap d’aquests ginys de lectura electrònica que ja circulen des de fa uns mesos, però la veritat és que són d’una manejabilitat que només faltaria que incorporessin un petit ambientador que deixés anar petits efluvis d’olor de paper nou i ja us ben asseguro que, pel que fa a un servidor, als llibres de debò els podrien anar cantant les absoltes. Els anomenats e-books (podríem començar a buscar-los un neologisme apropiat com ara ibucs, no?), converteixen en literal la màxima que diu que el saber no ocupa lloc, surten més bé de preu (excepte l’aparell, que encara és força car), són llegidors com un volum convencional i infinitament més pràctics a l’hora de girar full. Això sí, tenen el defecte que ja no podré argumentar que no he llegit mai ni La muntanya màgica, ni L’Ulisses, ni A la recerca del temps perdut, perquè són totxos poc manejables especialment per dur a la platja o al llit, i no em digueu que n’hi ha edicions de butxaca perquè dir-ne de butxaca és com dir parlamentari al president Montilla.
El més fotut, però, és que si s’imposa l’ibuc no sé pas quina excusa donaré els dissabtes al matí per sortir de casa si és que no tinc la possibilitat d’anar a passar-me una estoneta fullejant novetats, saludant coneguts i fent-la petar a la llibreria de confiança. Un espai menys de sociabilitat. Una activitat més que es convertirà en solitària. Perquè van errats aquells que sostenen que llegir ja és un plaer solitari avui: llegir, en el món clàssic que ara perilla, comença entrant en una llibreria i acaba quan, havent-lo llegit, recomanes a algú el llibre que t’has firat. En això últim sí que sóc pessimista: d’aquí no gaire ja em veig fent les recomanacions al club de lectura del féisbuc, que és un altre dels bucs que naveguen per aquests móns.

El mestre Andrea Camilleri ens ha tornat a obsequiar amb una de les seves magistrals novel·les de la sèrie Montalbano, Foguerada d’agost, que satisfarà plenament els seguidors d’aquest comissari sicilià i la seva tropa d’agents de la imaginària vila de Viagata. En aquest lliuramnet, l’escriptor de Porto Empedocle desenvolupa la seva trama seguint la seva habitual estratègia d’aparent senzillesa, d’embolcallar la intriga policíaca amb una entretingudíssima història costumista paral·lela i amb unes dosis d’ironia considerables (amb la hilarant aportació de l’inefable personatge de Catarella), que porten el lector a pensar-se que, al cap i a la fi, el misteriós cas que ocupa al pobre Montalbano és una excusa per desplegar novament el riquíssim retaule de la corrupta, anàrquica i alhora deliciosa Sicília contemporània. Res més lluny de la realitat, però. Potser l’argument principal no té la densitat d’altres lliuraments precedents, com El gos de terracota o La veu del violí, però és indubtable durant tota la història manté el fil del misteri amb una solidesa remarcable, anant dels contorns anecdòtics al moll de l’ós amb una mestria de la qual només el senyor Camilleri n’és capaç sense que el llibre et caigui de les mans per inconsistent. Una història, a més, que té com a rerefons un trasbals importat en la vida sentimental del comissari. Per més pistes, podeu començar a llegir. Ah, i un paràgraf memorable que reforçarà l’autoestima de tots aquells que no goseu dir que sou lectors empedreïts de novel·la negra: “Després va estar fins a les onze llegint una novel·la de lladres i serenos de dos autors suecs que eren marit i muller, molt entretinguda, i on no passava pàgina que no carreguessin fort i merescudament contra la socialdemocràcia i el govern. Va dedicar la lectura a tota aquella gent que troben indigne llegir novel·la policíaca perquè diuen que noomés és un passatemps intrascendent”. Queda dit.

(Postdata: els més viciosos d’això de les novel·les de lladres i serenos segur que haureu sabut que els autors suecs que eren marit i muller són Maj Söwall y Per Wahlöö, els pares del gènere negre escandinau avui tan de moda i precursors de Mankell, Larsson, Jungstedt, Nesbö)

No negaré pas que sóc republicà, però l’última cosa que desitjo és entrar a casa dels veïns espanyols a criticar-los i posar-los en qüestió el seu model de cap d’Estat. Jefatura, que en diuen ells. Els espanyols són tan lliures de tenir una monarquia com els catalans de no voler pertànyer a Espanya i per això em sobta que un partit independentista i republicà català com ERC perdi el temps buscant les pessigolles al monarca del país veí. Que és el rei de l’Estat on és Catalunya? I tant, però això és un fet conjuntural que no hauria de fer malgastar esforços a tots aquells que, simplement, volem fotre el camp d’aquest estat que ens fot a nosaltres, que m’imagino que també és el desig d’ERC. Cada país té el règim que li convé. Si els espanyols volen rei, ja s’ho faran. I els que es diuen independentistes, si són republicans el que haurien de fer és preocupar-se per assolir la república catalana i no pas patir per si els espanyols volen tenir rei, emperador o faraona.

Un dels eslògans més afortunats de l’independentisme català, per la seva concreció, simplicitat i ironia, és aquell que afirma que l’autonomia que ens cal és la de Portugal. Desconec de qui és la paternitat d’una divisa que hauria de presidir les llindes de totes les cases dels habitants d’aquest país que vulguin ser alguna cosa més que ciutadans de segona d’un estat que els espolia. No sé qui va parir aquesta màxima però sí que es pot sostenir que almenys la idea, el concepte, ve de lluny, per més que l’espanyolisme recalcitrant i el seu quintacolumnisme local sustenti que això de l’independentisme és un invent de fa quatre dies i tres nits.
El primer català lusòfil i independentista que tenia localitzat fins ara era un tal Ignasi Ribera i Rovira (Castellbell i el Vilar, 1880 – Barcelona, 1942), advocat i periodista que va arribar a ser vicepresident de la Unió Internacional d’Associacions de Premsa. Per motius familiars va residir a Portugal i des d’allí va teixir una de les connexions més sòlides que hi ha hagut mai entre la cultura portuguesa i la catalana. Ribera, que va rebutjar anar a servir a l’exèrcit espanyol argumentant «La meva pàtria és Catalunya», era un iberista convençut que considerava que, des de les seves independències respectives, Portugal, Castella i Catalunya (sense el País Basc, que no considerava un país llatí), havien de cooperar en una mena d’unió confederal ibèrica amb vocació mediterrània.
El senyor Ignasi Ribera tenia un precedent en Josep-Narcís Roca i Ferreras (Barcelona, 1834-1891), un dels grans oblidats de la tradició nacional d’esquerres que tant la dreta regionalista com l’espanyolisme de tots costats ha tractat de negligir en els últims anys, uns per protegir les essències romàntiques, els altres per negar qualsevol connexió del catalanisme amb les classes populars. Redescobert per l’historiador Fèlix Cucurull i reivindicat per Toni Strubell, la Fundació Josep Irla acaba de publicar no fa gaire un petit volum on Strubell exposa amb concisió el pensament polític de Roca i Ferreras, un home que va mirar més cap al cas Irlandès que no pas cap a Portugal, per bé que no va deixar de tenir aquest estat ibèric com a model de referència: «Per què no han d’acceptar y conformarse en que Catalunya siga dels catalans com Portugal dels Portuguesos», sosté en un llunyà 1886, afegint-hi el seu desig de veure «les nostres cuatre barras a la porta d’embaixada á Madrid, Lisboa, París y a tot arreu, com Portugal. tot això ab fraternitat, aliansas i pactes ab Espanya».
La diagnosi de Roca i Ferreras sembla més actual que mai: «Sense llibertat administrativa i política, sens independència, hem arribat ahont som: á ser Catalunya, oficial, legalment, un sol nom geogràfic […] a ser una conquista aborrida i trepitjada, a ser unes províncies artificials, despotricades per lo més pesat, odiós i absurdo de la centralisació y la uniformitat.» Les coses han canviat tan poc, des d’aleshores, que fins i tot és vàlida la proclama que, defugint el victimisme, llançava Roca fa gairebé 125 anys: «Prou n’hi ha d’aquesta vida de suïcidi, catalans!» I aquí, nosaltres, al segle XXI, anar estrenyent-nos la soga al coll.

De Sherwood Anderson es diu que és un dels escriptors més influents del primer terç del segle XX en el panorama literari nord-americà, una ploma de la qual són deutors figures com ara Ernest Hemingway, William Faulkner, Thomas Wolfe o John Steinbeck. Poca broma, doncs, amb el senyor Anderson, del qual acabo de llegir l’extraordinària Winesburg, Ohio, que passa per ser la seva obra mestra. No conec prou a bastament el fecundíssim univers literari del segle passat al país de les barres i les estrelles i, per tant, no puc dir si estic d’acord amb la frase del senyor Paul Auster que figura en la faixa promocional del llibre, que en català ha editat Viena Edicions, i que defineix Winesburg, Ohio com «una de les grans obres de la literatura moderna nord-americana». Un servidor només us pot dir que després d’haver-la llegit n’he quedat molt i molt satisfet. M’ha agradat la manera de construir una novel·la que no és una novel·la, a partir de relats curts independents que no acaben de ser totalment independents perquè, poc a poc, com en un exercici de patchwork literari, van confegint una història coral que no entenc com és que el senyor Robert Altman no la va portar al cinema perquè sembla un material fet per a ell. Unes històries un pèl surrealistes però sense abandonar la versemblança, uns personatges extravagants, entranyables, solitaris i existencialment fracassats que transiten per un paisatge de desolació provinciana plens de somnis però buits de realitat. Tot plegat desgranat d’una manera aparentment desconnectada pel detallisme psicològic i les descripcions impressionistes d’un Anderson que condueix la narració com aquell que va explicant contes a la vora del foc. Un retaule de personatges i vides malgastades en el que sobresurt aquell que acaba relligant tota la història surant per damunt de la resta, el jove periodista George Willard, una ànima inquieta i desubicada que culmina la història amb un final obert que, malgrat tot, l’autor no deixa de marcar amb un cert fatalisme que presagia no gaire res de bo. Winesburg, Ohio, una delícia que val la pena no deixar passar de llarg. Per cert, molt ben trobada la coberta de l’edició catalana amb aquest American Gothic, del magnífic pintor nord-americà Grant Wood.

(Per acabar, una perla extreta d’aquest llibre publicat el 1919 i que està ambientat en el tombant de segle XIX al XX. El narrador anuncia l’adveniment d’una nova era que qualifica com “l’inici de l’edat més materialista en la història del món, en la qual hi hauria guerres sense patriotisme, la gent s’oblidarà de Déu i només prestaria atenció a les regles morals, i el desig de poder substituiria el desig de servir i la bellesa quedaria relegada en un tres i no res davant la terrible cursa de la humanitat per posseir coses”. Sherwood Anderson dixit, senyores i senyors. Quin visionari!)

Les reaccions corporatives a les queixes del conseller Saura cap a un mitjà de comunicació posen en relleu, un cop més, que els periodistes ens atorguem el privilegi de criticar tothom però pobre del que gosi criticar-nos a nosaltres. La realitat mostra que com que controlem (o ens ho pensem) el sector de la creació d’opinió, la gent generalment se’n guarda, de buscar-nos les pessigolles, especialment els que viuen d’estar ben considerats per l’opinió pública. Així, un periodista pot fer una crítica teatral posant a parir des del director fins al tramoista, però pobre d’aquell que s’hi torni. Podem blasmar polítics, empresaris, policies i futbolistes, fins i tot quan s’ho mereixen, però ai qui gosi posar en qüestió públicament la feina dels comunicadors. Ens estem convertint en el gremi més prepotent després dels jutges. Potser és perquè ens considerem jutges i no part. I pel que fa al cas del començament, una cosa és que Saura no tingui raó i l’altra que no pugui queixar-se de la nostra feina. Només faltaria.

Bezsonoff, amb el seu llibre nou. Foto: G. MASSANA

L’escriptor Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) proclamava fa uns dies a El Punt: «Sóc francès, però m’estic curant.» Una manera càustica de resumir els efectes revulsius de la immersió d’un català del Rosselló en el sistema republicà francès, que és aquell mètode que dóna al concepte republicà un sentit ben diferent del que es té per aquests verals del sud, tan diferent que podríem dir antagònic sense por d’exagerar entre gaire i gens. En tot cas, per a Bezsonoff i per a la resta dels nostres compatriotes de per allà dalt el fet d’haver hagut de passar pel corró del sistema educatiu jacobí ha estat una experiència traumàtica. Un drama individual i col·lectiu que de manera càustica, irònica i també un pèl melancòlica, aquest autor exposa en el seu darrer llibre, Una educació francesa, publicat per L’Avenç.
Precisament fa uns dies passava per davant de cal llibreter Terribas a Girona i vaig veure que hi feien la presentació d’aquesta novetat editorial. Com que sóc despistat de mena, no recordo mai els dies de les presentacions que m’interessen fins que acabo descobrint que l’han feta quan el diari se’n fa ressò l’endemà o l’altre. Aquest cop tinc sort. Hi entro a temps per poder escoltar un bon tall de la intervenció de Xavier Pla i també la lectura d’un parell de capítols d’Una educació francesa feta pel mateix Bezsonoff, que n’enfila un en versió estàndard i un altre tal com ho hauria llegit el seu avi, segons diu, que és si fa no fot com ho hauria llegit el meu, d’avi, que era d’un poblet d’aquesta banda de les Alberes on el conreu de l’olivera ha deixat pas al cultiu de les urbanitzacions de jubilats amb el curiós resultat d’haver passat en menys de mig segle de ser un llogarret de parla empordanesa a convertir-se en un enclavament francòfon sense pràcticament haver deixat l’oportunitat al castellà de fer el seu legítim paper de llengua de l’imperi.
Curiositats sociolingüístiques a banda, el que volia escriure en aquest article és que el llibre de Bezsonoff és una delícia. Una delícia on l’amargor i la ironia es combinen magistralment, com es conjuminen sempre aquests dos sentiments en les narracions dels supervivents dels genocidis que, malgrat la dissort, intenten maldar sense perdre la dignitat ni la identitat.
Penso tot això mentre en Bezsonoff va responent les preguntes dels amables assistents a la vetllada, fins que em sona el mòbil, que no he apagat, i corro cap al carrer per respondre. És la meva germana, que em truca des de Barcelona per dir-me que ha vingut el seu xicot, que és de Madrid, i per passar el dia l’ha portat a Perpinyà perquè veiés que també s’hi parla català. «No t’ho creuràs –em diu–, no hem trobat ningú que parlés català en tot Perpinyà.» Jo estic a punt de respondre-li que tots eren a Girona a la presentació del llibre d’en Bezsonoff però em reprimeixo el sarcasme i li acabo dient: «Coi, només passa que Perpinyà és com Barcelona.» I ella em respon: «Nooo! No t’ho creuràs però aquí a Perpinyà són tan estranys que ni tan sols hi ha ningú que entengui el castellà.» Tan estranys com nosaltres, però en francès. No sé pas si ens curarem a temps, mestre Bezsonoff.

Pollastres de granja

Si us explico que un equip de científics de les universitats de Trento i Pàdua han descobert que els pollets tenen habilitats innates per sumar i restar, segur que us pensareu que estic fent broma. Doncs és cert: es veu que els investigadors van sotmetre els animalons a proves d’aritmètica bàsica que van demostrar que, davant dues pantalles que mostraven quantitats diferents de boletes, els pollastrets s’acostaven decididament a la pantalla on hi havia més boletes. Deveu pensar que, tot i aquesta habilitat, el pollastre encara està lluny de les competències humanes. En algun cas és més que dubtós. Per exemple, demostren tenir més vista que els catalans, que entre la independència o un concert econòmic que ens permetria tenir més diners i les escorrialles autonòmiques que ens dóna actualment l’Estat, som tan mesells que continuem triant el cistell amb menys boletes. Per a nosaltres va el pollastre.

L’acte de córrer davant la policia ocupa un lloc de privilegi en la mitologia catalana contemporània, fins al punt que ha passat a convertir-se en una coreografia de la contestació, en la qual bona part dels participants hi són més per poder explicar que un dia van ser atonyinats que no pas per defensar els seus legítims interessos col·lectius. Això no justifica pas que la policia els hagi de complaure apallissant-los a cor què vols, perquè, d’entrada, gastar el material antiavalots i pagar hores extres per satisfer els capricis d’alguns entraria en el terreny del malbaratament de fons públics, i també perquè les rifes d’hòsties sempre acaben tocant de rebot molta gent que no n’havia comprat números. Però el pitjor del cas que ens ha ocupat aquests dies és que, al final, s’ha fet una manifestació sense incidents i tothom se n’ha acabat felicitant com si fos una gran fita, quan hauria de ser el resultat normal.