No són invisibles, però ho semblen. Treballen a temps parcial, fent recerca i, com a gairebé tothom, la crisi els ha afectat per bé i per malament. Per malament, perquè van perdre la seva feina anterior, a la construcció, com a ajudants en tallers mecànics, molts d’escombriaires. Per bé, perquè arran de la difícil situació econòmica el sector al qual ara es dediquen s’ha vist impulsat de manera extraordinària com no passava des de feia anys, quan tot s’aprofitava. Acer, suro, trossos d’aïllaments, alumini, peces de ferro, cables metàl·lics, cartró, xapes sobrants, teles metàl·liques, joguines ja gastades o que no hi caben als pisos petits dels nens que ara ho reben tot per Nadal, restes de mobles…
La feina és precisa −arreplegar-ho tot−, el procediment, desagradable, incòmode i gens desapercebut. I és precisament aquí a on radica la contradicció. Perquè s’intenta no mirar-los, no veure’ls. Són els qui regiren les escombraries. La majoria són immigrants, de Gàmbia o Senegal, i són el més semblant a uns pobres que podem veure els qui vivim als pobles. Perquè als pobles, a diferència de les ciutats, no es veuen indigents pel carrer que demanen diners amb les cares compungides per la necessitat. A les localitats petites veiem aquells altres i els mirem −llavors sí− quan hi passem pel seu costat dins els nostres cotxes, i els observem quan avancen lentament i amb prou feines per les carreteres, amb el cotxet del supermercat ple de ferralla i deixalles, si han tingut un bon dia, o a mig omplir si aquella jornada no hi hagut sort. 