Miro per internet, casualment m’interes
so per les campanyes sobre la dona que s’han fet a Catalunya i les que s’han engegat a l’estat espanyol, i inclús les de països europeus i a l’estranger. A Catalunya, el 2004 es va realitzar una que portava com a títol “Talla amb els mals rotllos”, que va iniciar l’Institut Català de les Dones i que va ser coordinada per la Direcció General de Difusió Corporativa.
El primer anunci va ser realitzat per la directora de cinema Isabel Coixet, i advertia que algunes situacions no són cap mostra d’afecte sinó que es poden convertir en precedents de maltractaments, tant físics com psicològics. Els anys següents i fins el 2009 se segueix una línia molt semblant de la campanya iniciada el primer any. Com la resta de campanyes que trobo a la xarxa, semblen estar dirigides majoritàriament a les dones. Les adverteixen sobre actituds que poden ser l’origen de possibles maltractaments, les informen de a on poden acudir quan són víctimes de violència masclista, hi ha alguns advertiments als maltractadors i rebutjaments evidents… Com la campanya “Treu tarjeta vermella al maltractador”, del llavors Ministeri d’Igualtat espanyol, que es va posar en marxa ara fa un any.
Amb tot, hi trobo a faltar campanyes que previnguin, informin, protegeixin o sentenciïn en contra de les violacions o de l’assetjament sexual. En un cicle de conferències sobre “Dones i Violències sexuals” celebrat el març a la UAB, la jurista i investigadora de gènere, María Naredo, subratllava el fet que en la legislació s’ha avançat molt en el tema de la violència de gènere però no tant en el de la violència sexual i l’assetjament. A més, hi falten moltes dades sobre el nombre de denúncies que es fan, quines es deixen de fer tot i haver patit violació, on són els límits de l’assetjament sexual, etc. Cal recordar que segons Marta Soler, professora de Socialogia de la UB, un 58% de les joves universitàries coneixen casos d’assetjament sexual.
Un dels problemes en el tema de l’assetjament sexual, per exemple, és la poca claredat a nivell social d’on estan els límits del que ho és o no i també sobre l’assetjament per raó de sexe. En aquest mal, com en el de les violacions, la informació pot ser essencial, per què no hi ha campanyes sobre aquest tema? Cito com a un bon exemple la tasca duta a terme pel centre “Rape Crisis Scotland” (l’oficina nacional escocesa que assessora les dones durant les crisis per violació) i que a més dóna suport als centres de tractament de les víctimes i impulsa campanyes de sensibilització també dirigides als possibles agressors. Una d’elles, “Not ever”, va sortir als mitjans l’estiu del 2010 i va funcionar en tres canals durant 9 setmanes. Amb la campanya per televisió, i també a través de twitter, es va arribar a un 82% de la població a Escòcia. Una altra de molt encertada i que anava dirigida als violadors fou “Això no és una invitació per a violar-me” (This is not an invitation to raped me).
