El dia que Joan Carretero va dir que Catalunya hauria de buscar el suport dels Estats Units a canvi de bases militars ianquis vaig pensar de seguida en el seriós problema de buscar-ne un emplaçament. No quedaven 10 homes justos a Sodoma i no queden 10 hectàrees de terreny lliures a Catalunya. Entre urbanitzacions i adossats, autopistes de peatge i carreteres amb rotondes, polígons d’extraradi i restaurants de cala i xiringuito, ja em direu on coi posem una base militar nord-americana que hi càpiga bé i on els soldats ianquis s’hi trobin a gust.
La resposta em va venir després d’una visita al nou Centre d’Observació de l’Univers del Montsec. El Montsec, per a qui no ho conegui, és el nostre desert d’Arizona. És un paratge d’una bellesa brutal i desolada, una extensió de turons ocres i verds que no s’acaba mai, esquitxada de petits camins solitaris i massos de pedra que aguanten en silenci segles i segles de solitud. Si Kerouac i els seus amics beatniks, en lloc de viajtar per l’Amèrica profunda ho haguessin fet per aquest territori de frontera entre el Pirineu i la plana de Lleida, l’haguessin convertit en material literari de primera i punt de peregrinatge de tota mena de rebels i aventurers.
El Centre d’Observació de l’Univers, a tocar del poble d’Àger, s’aprofita d’aquesta gran extensió deshabitada per oferir unes vistes espectaculars del cel a la nit, sense ni una espurna de contaminació llumínica. El centre organitza les visites en grups de quinze o vint persones. Els guies expliquen el cel primer en una pantalla de planetari que, en un moment de la sessió, s’obre i permet veure el cel en directe, on continen les explicacions en viu. La visita també permet mirar a través d’uns potents telescopis la lluna, Jupiter o, si és de dia, el sol. Que ningú no s’enganyi: les explicacions són de nivell elemental i no s’aprèn res que no s’hagi vist abans al CosmoCaixa, per exemple. La diferència és poder observar-ho directament en el cel i en un marc natural privilegiat.
A més de l’observartori per a turistes, seguint el camí més enllà del centre s’hi arriba al veritable observatori: un potent telescopi situat al sostre del Montsec, a més de 1.200 metres d’altitud. És un lloc espectacular per les vistes dels cims, per la solitud del paisatge i pel vent que sovint hi bufa amb força. El telescopi treballa sol, fent fotos i càlculs continuament, controlat per un ordinador que rep ordres des d’un laboratori de Barcelona. Com un far dalt de l’últim penyasegat d’Escòcia.
Si en lloc de descriure el vitalisme de la seva generació Kerouac s’hagués dedicat al terror o a la ciència ficció, allà hauria tingut un escenari ideal per a una història d’invasió extraterrestre. El que passa és que els marcians, si arribessin a la Terra per aquest punt, tindrien l’errònia impressió que els éssers humans són pocs, surten a la superfície per menjar cargols i carn rostida els caps de setmana i es desplacen d’un lloc a un altre en parapent.
No li discutiré al doctor Carretero que el dia de la independència aquest país necessitarà amics d’importància i prestigi. Una altra cosa és pensar si ja tenim la feina feta o si potser a més de buscar amics a l’exterior encara hem de fer l’esforç de convèncer els d’aquí, que o molt m’equivoco o l’any que ve encara continuaran votant en massa a partits autonomistes. Però això és cosa d’altres blogs. Aquí, el que és important, és resoldre la qüestió d’on posar les bases, cosa que em serveix d’excusa per inaugurar la secció Encalmat oest, dedicada a oferir cada divendres (cada divendres que pugui) l’apunt d’algun racó o d’alguna troballa que m’hagi resultat suggerent i que pugui servir de recomanació a qui vulgui apropar-se a conèixer el no tan llunyà i no tan salvatge oest català.