Una porta d’entrada a la màfia

No fa pas gaire una col·lega periodista lleidatana em defensava l’obertura de Gran Scala, la ciutat d’hotels i casinos que un obscur grup d’homes de negocis volen obrir a Ontinyena (Baix Cinca), a tocar de Fraga, a només mitja hora de cotxe de Lleida: «Seran molts llocs de treball, ara n’anem tan escassos.» «Per fer de cambrer i de crupier?» «També ens en calen, d’aquests.» També?

Ella no és pas l’única. Al contrari. M’ha sorprès veure que no només les autoritats aragoneses han estat abduïdes pels delirants somnis de nits eivissenques al mig dels Monegres que vénen sense escrúpols els promotors, ja sigui en el casino d’Ontinyena envoltats de pagesos, ramaders i jubilats, o ja sigui a la seu del govern d’Aragó davant d’una premsa rendida als seus focs d’encenalls. Resulta que també les forces vives lleidatanes, des de la cambra de comerç fins als diaris locals, des de l’alcalde de Lleida fins al cap de l’oposició, veuen amb molt bons ulls el projecte: més feina per al castigat sector de la construcció lleidatà, i més places d’hotel plenes en el futur.

Ja em disculparan, però mai no havia vist una postura tan imprudent i irresponsable. Sembla que ningú no s’hagi parat a pensar l’impacte sòcioeconòmic, ambiental i humà que significaria Gran Scala si és que els números dels promotors són reals. De debò es poden crear com si res 200.000 llocs de treball en una comarca, el Baix Cinca, de només 23.000 habitants? Ningú no ha valorat el que significa això per a l’entorn cultural, social i humà dels territoris de l’entorn? Ningú no s’ha molestat a calcular els consums d’aigua i la producció de residus d’una ciutat que promet acollir 20 milions de visitants (més que la Costa Brava, per cert)?

Els promotors de Gran Scala no són constructors, ni hotelers, ni tenen cap gran grup del sector al darrere, sinó que són un grupet de petites societats, algunes amb capital en paradisos fiscals. La més solvent és una empresa de màquines escurabutxaques amb seu a Austràlia. El líder del grup és un home que va intentar muntar, sense èxit, una empresa de casinos per internet des d’un despatx del World Trade Center de Barcelona. Semblen, més que promotors, un grup d’intermediaris disposats a fer-se amb un bon pessic en vendre’s el projecte un cop hagin aconseguit els permisos i una part dels terrenys. Seran la porta d’entrada al capital rus, saudita o de vés a saber d’on que hi ha darrere de les grans corporacions del joc.

La propaganda que el govern aragonès fa seva és que allò serà com aixecar una Las Vegas als Monegres. Més que Las Vegas, a mi això em sona més a Marbella, primera porta d’entrada de la màfia russa a la península Ibèrica gràcies a irresponsables que creien en el diner fàcil sense preguntar-se d’on venia, i a uns quants llestos acostumats a comprar i vendre duros a quatre pessetes. Ara, ho tindrem a tocar de casa.

Des de Stop Gran Scala els crítics adverteixen que tot plegat acabarà, per la falta d’inversors reals que apostin pel projecte, amb aquesta gent marxant per la porta del darrere i venent-se els terrenys a una empresa de residus. Tal i com veig les coses, això és el millor que podria passar: almenys tindríem un lloc per abocar els somnis de diner fàcil, pas inexcusable que cal fer abans de posar-nos per fi a treballar i fer créixer de debò aquestes comarques sense necessitat de convertir-les en el que no són ni d’enterrar la seva gent, a canvi de vagues promeses de feina de cambrer, sota una Disneylàndia de màquines escurabutxaques.