Cada cop sembla més llunyà aquell urbanisme de final feliç que es va escampar amb alegria per les ciutats més presumides de Catalunya. Com a les perruqueries xineses del carrer Trafalgar de Barcelona, era un urbanisme dedicat aparentment a pentinar el territori i fer edificis molt ben tocats i posats. Però amagava una rera-botiga plena d’activitat efervescent on rajava el diner amb alegria i on confluïen els somnis i les lascívies d’alcaldes, promotors, constructors i intermediaris de tota mena i a on mai ningú donava un no per resposta. Continua llegint «L’ovni de Lleida i l’urbanisme de final feliç»