La deixalleria de Balaguer sembla posada amb la intenció que no hi vagi mai ningú. Es troba a uns quants quilòmetres de la ciutat en un paratge sense rastre de vida humana. S’hi arriba per una carretera secundària que no va enlloc i de la qual surt, poc abans d’un revolt, un camí de terra. Al final del camí ens rep una tanca de ferro rovellat i un cartell que indica que només ens obriran en horari d’oficina, llevat del dissabte fins a les 12 del migdia. A la dreta hi ha una placa commemorativa i les restes del que en el seu dia devien ser uns jardins que ningú no ha tingut la compassió de regar des que el molt honorable president Jordi Pujol i Soley va inaugurar el conjunt.
Hi ha un timbre. Si esperem prou, ens sortirà a obrir un home d’aspecte rude i amb la camisa per fora. Inspeccionarà la càrrega que portem i a nosaltres mateixos amb una mirada que sembla dir per què se’ns acut venir a emprenyar fins aquí, i ens preguntarà si volem que un moreno ens ajudi abocar les coses al contenidor. No gràcies. L’indret està ple d’africans que treballen en el servei comarcal de recollida de residus. S’asseuen entre els camions de la brossa aparcats i esperen el moment que algun d’ells es posi en marxa i puguin anar a fer feina. Un cop arribem a la zona de contenidors, haurem d’encertar per nosaltres mateixos quin és el més adquat a la càrrega que portem. A la sortida, tornem a tocar el timbre perquè l’home de la camisa per fora ens torni a obrir, i marxem d’allà amb la voluntat de no tonar mai a més a importunar als senyors de la deixalleria amb la nostra estúpida i capriciosa mania pel reciclatge.
Després d’un cert temps, descobrirem l’existència del servei ambulant de la deixalleria. Aquest servei justificaria l’indret recòndit i els horaris inhòspits de la deixalleria pròpiament dita. El servei ambulant consisteix, al poble de Vallfogona, en un contenidor que s’instal·la un cop al mes al costat del camp de futbol. Al costat del contenidor s’hi posa una furgoneta destartalada i un home magribí que s’assesseu en una cadira de plàstic i hi fa guàrdia durant tot el dia. El solar està ple de bonys que, si ha plogut, es transformen en tolls plens de fang. Apropar-se al contenidor vol dir posar a prova els amortiguadors del nostre vehicle i la capacitat d’absorbir fang del nostre calçat. Un cop allà, l’home que fa guàrdia al contenidor valorarà si les deixalles que portem han d’anar a la seva furgoneta o al contenidor. Després, ja podem tornar amb la satisfacció del deure acomplert.
No ho critico pas. De fet, el funcionament de la deixalleria comarcal de la Noguera em sembla molt més d’acord amb la naturalesa de les coses que no pas les deixalleries de ciutat que havia conegut en el meu passat metropolità. Eren aquells uns equipaments de cartró pedra i coloraines diverses que ni tan sols es deien deixalleries sinó punts verds. Als punts verds t’atenien treballadors amb uniforme verd i blanc molt ben planxat i amb una carpeta a on apuntaven d’on venies i què portaves i et feien una enquesta valorativa del servei. Només faltaven unes hostesses que repartissin globus i clauers de recordatori a la sortida.
Al camp, i les deixalleries rurals només en són un exemple, es té una constància més real i contundent del greu problema que generen els residus i la resta de calamitats que ens acompanyen durant la vida. En canvi, a ciutat, el pseudoecologisme urbà ha convertit la vida en una disneylàndia còmoda, asèptica, inodora i incolora que dissimula la veritable sordidesa del món. En fi: que avui em toca a mi sortir a llançar la brossa. Bona nit.