Abans, la importància d’una ciutat es mesurava per la grandària de la seva catedral. Avui, no hi ha capital digna d’aquest nom sense un bar de disseny on enviar els clients japonesos a fer una copa. I Lleida el té. L’obertura d’una terrassa nocturna dalt de l’edifici de la Llotja és una gran notícia per a l’alt directiu que ja no sap on portar la secretària a fer un daiquiri a la llum d’un espelma, per a les killers dels negocis que es rifen algun iogurín de casa bona, i en general per a una ciutat inquieta, que s’agrada, una ciutat que necessita de tant en tant mirar-se a sí mateixa des d’un terrassa sobre el riu Segre.
El local s’anomena Da-moon, acaba d’obrir i funcionarà cada nit de l’estiu fins que torni la fresca a base de fil musical chill-out, sofàs blancs a l’aire lliure i murmuris de converses intrascedents amb alguna rialla de fons. És un gran balcó sobre la ciutat, amb unes vistes espectaculars sobre el Segre, el pont il·luminat de Príncep de Viana i sobre la Seu Vella, que excerceix des de fa segles una vigilància cerimoniosa i austera sobre la ciutat. En el futur, si la nova mesquita de la ciutat va endavant i s’aixeca al polígon del Segre, la terrassa del Da-moon oferirà unes vistes espectaculars del seu miravet, còpia exacta de la de mesquita de Koutoubia a Marrakech.
Entre tantes tribulacions sobre crisis i retallades, burkes i nicabs, cortes inglessos que no arriben i litigis museístics que no acaben, aeroports amb pocs avions i canals amb pocs regs, Lleida té un nou balcó sobre el Segre des del qual veure passar la processó amb el punt just de distància i inconsciència, ingredients tan fonamentals per a la saviesa com ho és el gel picat per a un bon mojito de menta.