És possible teixir una aliança entre Lleida i Girona? És possible que aquesta aliança sigui el gran revulsiu per a la cohesió territorial i nacional catalana? N’hi ha uns quants que hi estan treballant en silenci sobre això des de fa uns mesos. I l’aigua és el motor d’aquest canvi.
La situació de l’aigua a Catalunya és a mig i llarg termini insostenible amb dos conques separades. A l’oriental es concentra la població, la indústria i el turisme però s’alimenta de dos rius sobrexplotats, el Ter i el Llobregat, que en anys de sequera ja han donat seriosos avisos que el model està esgotat. Ja no serveixen per alimentar amb seguretat una població de més sis milions de persones. A l’occidental, hi ha només mig milió d’habitants però s’hi tripliquen els recursos hídrics: l’Ebre, el Segre i la Noguera Pallaresa són els grans aportadors d’aigua a Catalunya.
Aquest desequilibri no pot portar a la llarga a res de bo. O es comparteix l’aigua, o es comparteix l’activitat econòmica i la demografia. El recurs fàcil és el primer. Però això ens porta a un greu conflicte polític i territorial i a la divisió del país en dos cada cop que apareixen estaques a la ribera del Segre o des de Barcelona es mira amb desig la canalització de l’Ebre cap al Camp de Tarragona.
La segona opció, la de moure la indústria i l’activitat de lloc, és gairebé impossible. Els territoris no s’industrialitzen a cop de decret governamental ni posant-hi quatre autovies. L’economia té les seves pròpies lògiques i les seves inèrcies històriques, entre les quals la concentració no és pas una de menor. I quant a la demografia, necessitaríem algun Stalin perquè ens unes quantes dècades ens desplacés forçosament la gent cap als territoris a desenvolupar. Hi ha a la sala algun voluntari a ocupar aquest càrrec?
Fa anys que es planteja una tercera opció: agafar l’aigua a fora, la del Roïne per exemple, i portar-la cap a l’assedegada meitat oriental del país. És caríssim però solucionem així l’abastament metropolità, la sobreexplotació del Ter, i el país pot continuar funcionant en dos meitats separades sense conflictes polítics, vivint cadascuna d’esquena a l’altra: una de poc poblada i dedicada gairebé en exclussiva a la producció agrària i ramadera, i l’altra amb l’activitat indústrial i econòmica diversificada i amb l’aigua depenent d’una aixeta situada a l’exterior.
Aquest any la gent de Compromís per Lleida, un lobby de pagesos, geògrafs, sociòlegs, sindicalistes i empresaris que aposta per un ús de l’aigua que millori el conjunt de l’economia lleidatana, i no només la seva agricultura, han fet amb els defensors del riu Ter un acord estratègic. El juny van signar un primer manifest i la setmana passada van celebrar a Lleida unes jornades on van donar contingut a la seva proposta. El Segre pot salvar el Ter. Però les aportacions del Segre cap a l’àrea metropolitana que alliberarien al Ter no han de ser gratuïtes, sinó que han de servir per al desenvolupament de les terres de Lleida i les de l’Ebre. Si l’aigua és de tots els territoris, els seus beneficis també han de ser repartits entre tots els territoris. A Lleida hi ha molt marge per modernitzar regadius, estalviar aigua i renovar una agricultura “desarrollista” i de grans consums d’aigua per una altra de més orientada a la qualitat, al producte autòcton i al desenvolupament d’activitats complementàries com el turisme i l’agroindústria. El Canal Segarra-Garrigues, que és l’última gran operació hidràulica en marxa a Lleida, seria la prova de foc d’aquest canvi de mentalitat respecte l’aigua. De moment, però, Compromís per Lleida rep copets a l’esquena i poca cosa més.
Una nació en què els seus territoris viuen d’esquena entre ells i no comparteixen els recursos ni els beneficis que generen aquests recursos no és una nació. El gran debat polític a Catalunya és què fer amb Espanya un cop està clar i sentenciat que dintre d’ella mai no podrem exercir com a nació. Però mentre aquest debat avança, convé no oblidar que hi ha aspectes de mentalitat nacional que ja depenen al cent per cent de nosaltres sols i que segurament serà la gran qüestió del segle XXI: l’aigua.