Les crítiques de Felip Puig a la inversió feta a l’aeroport d’Alguaire m’han creat un gran interrogant: com és que ningú no s’atreveix amb la faraònica inversió del canal Segarra-Garrigues? Amb els diners del Segarra-Garrigues es podrien construir 15 aeroports com el d’Alguaire. En aquest any de sequera pressupostària, resulta que el Segarra-Garrigues s’endú el 40% de la inversió de l’Estat a les terres de Lleida, i també s’endú bona part del que la Generalitat destina a Ponent. El Segarra-Garrigues és la inversió més gran que ha fet la Generalitat els últims quatre anys, només per darrere de la línia 9 del metro.
En canvi, ni Felip Puig ni els diaris que han posat en qüestió l’aeroport d’Alguaire ni cap altre gurú de la bona gestió pressupostària es pregunta pel retorn social o econòmic d’aquesta monumental trituradora de diners públics que és el Segarra-Garrigues. Ahir mateix el TN Comarques donava veu als primers regants del Segarra-Garrigues que abandonen el vaixell abans que aquest es posi en marxa, degut a l’alt preu per hectàrea que han de pagar. A més, l’impacte del canal ha quedat reduït a la meitat per l’obligació de complir amb unes normatives europees de zones ZEPA que els primers impulsors van “oblidar” i els actuals van fer veure que la cosa no anava amb ells fins que es van trobar amb la sentència davant dels nassos.
Avui tots els experts econòmics reconeixen que el model agrícola dels anys seixanta i setanta en què es basa el Segarra-Garrigues, de grans transformacions de regadiu per fer monocultius de cereal d’alta productivitat, és una estratègia equivocada amb els mercats europeus d’avui, prou saturats d’oferta i amb els preus per terra campanya rere campanya. En canvi, aquests experts vaticinen que tindria futur una agricultura on també hi tingués pes la producció autòctona d’alta qualitat ajudada amb regs de suport, unit a un desenvolupament territorial més diversificat amb turisme, serveis i agroindústria. Segurament el Segarra-Garrigues és del tot necessari. Però amb una orientació diferent.
Dos Lleides diferents
En canvi, per què es qüestiona l’aeroport, i no el Segarra-Garrigues? Permetin-me que aventuri una possible explicació: l’aeroport i el canal corresponen a dos Lleides diferents, una emergent però feble, l’altre forta i consolidada. L’aeroport d’Alguaire pertany a una Lleida encara inexistent, a una futura Lleida amb l’economia diversificada i amb nous sectors que emergiran i que prendran el relleu a les elits econòmiques actuals. En canvi, el Segarra-Garrigues, tal i com està concebut, connecta amb una manera de pensar Lleida molt incrustada en el pensament de les elits econòmiques lleidatanes més assentades, és la vella aposta de la Lleida més ancorada econòmicament i sentimentalment a la terra i a l’aigua com a únic avantatge estratètgic territorial en un país que la menysté, una Lleida que no és capaç d’imaginar-se de cap altra manera que com una productiva reserva agrícola i ramadera del país, una Lleida que pot tolerar que els governs facin inversió en aeroports, polígons o universitats sempre i quan ningú no toqui mai els interessos agraris i les inversions en regadius.
Aquesta darrera Lleida és la que més convé a les elits econòmiques de la resta del país. Mentre rebi el seu xec agrícola, Lleida mai no discutirà seriosament ni posarà en crisi que la riquesa diversificada en indústries i serveis es concentri a la costa. I mentrestant, elecció rera elecció, tots els partits polítics catalans i els seus delegats lleidatans seguiran alimentant aquesta visió inqüestionable de Lleida sense oferir cap ambició nova al territori, cap transformació important cap a un futur de prosperitat diversificada, res que pugui alterar un status quo que obliga al folclorisme de posar un conseller d’Agricultura lleidatà al govern i a fer anar per casa la inofensiva retòrica victimista del lleidatanisme ben entés. L’aeroport pot anar a la picota. Però el canal, ni tocar-lo.