Macroprostíbuls com el que acaben d’estrenar a la Jonquera aixequen un gran rebuig veïnal i institucional. Però serien tot un avenç a Lleida, vist el que passa al centre històric de la ciutat, on un nombre indeterminat de pisos privats de poc més de 50 metres quadrats es fan servir com a insalubres cases de barrets i on les dones sense papers exerceixen sense més garanties sanitàries i de seguretat que les que els “proporciona” el proxeneta de torn que vigila al portal i les explota econòmicament.
En algunes finques hi arriben a exercir una vintena de dones, segons els recomptes que han elaborat testimonis de la zona i que són en poder de la Guàrdia Urbana des de l’estiu. Alguns pisos són tan petits que quan la dona rep un client, posa la canalla al balcó i s’hi estan allà mentre dura la feina. La desprotecció d’aquestes dones arriba al punt que alguns aprofitats les extorsionen armats amb un parell de plaques falses de policia.
I per donar un nota de surrealisme a l’assumpte, resulta que el propietari d’alguns d’aquests pisos és un exregidor de l’Ajuntament que es renta les mans del que fan els llogaters al seu interior i passa olímpicament dels esforços que fan els seus successors a la Paeria per redreçar el centre de Lleida, uns esforços que van des de les costoses operacions de millora urbanística fins a la feina de formigueta dels serveis socials, amb programes d’alternatives sociolaborals a prostitutes que molt poques segueixen i, d’aquestes, només alguna acaba amb èxit.
Els microprostíbuls de Lleida són un drama silenciós i terrible sense el ressó mediàtic dels grans equipaments de la prostitució, centenars de petits inferns de cinquanta metres quadrats per a les dones que hi exerceixen en condicions insalubres i sense alternatives socials ni laborals. Són també un fre gairebé insalvable a la recuperació urbana i social del centre de Lleida, i una vergonya per a una ciutat que pretengui desenvolupar-se amb un mínim sentit de la justícia i la cohesió social. És sorprenent veure com alguns polítics oportunistes s’omplen la boca amb els drets de les dones a l’hora de prohibir un burca que gairebé no porta ningú, i en canvi els costa tant solucionar una xacra que afecta centenars de dones dia rera dia a les seves ciutats.
Macroprostíbuls? El problema macro el tenim als microprostíbuls clandestins i als vorals i les rotondes de les carreteres catalanes.