Era d’esperar, però no deixa de cridar-me l’atenció. No veieu res estrany en el mapa dels restaurants recomanats per la Guia Michelin? A Catalunya hi ha un enorme forat negre a les comarques de Ponent. La nova remesa d’estrelles de la capritxosa repartidora de prestigi culinari torna a deixar les terres de Lleida i del Pirineu, un cop més, sense cap restaurant que valgui la pena visitar. Només el Fogony de Sort aguanta el tipus. I gràcies.
El territori dedicat gairebé en exclusiva a la producció d’aliments de Catalunya, el de la innovació en agricultura i ramaderia, amb una universitat especialitzada en la producció alimentària, un dels racons del sud d’Europa on el menjar i el beure mouen l’economia i són l’ocupació principal d’una part important dels seus habitants, resulta que només té un solitari restaurant on val la pena menjar segons la principal guia internacional.
És tot un símbol de la necessitat d’aquestes terres de passar del productivisme a la qualitat, del “desarrollisme” agrari al valor afegit i l’experimentació innovadora. En polsoses cooperatives de poble es venen a granel uns olis que són una experiència celestial, al Montsec uns hippies van començar a embassar pots de mel que amb els anys es venen a les botigues més selectes de Londres i París, al Pirineu la carn de l’ovella xisqueta fa anys que omplen de gust el paladar dels que saben trobar-la. Si a Lleida hi ha una cosa que saben fer molt bé és alimentar el país. Només que cal que apostin més per la qualitat que per la quantitat, que la Universitat de Lleida faci postgraus de gastronomia que formin grans cuiners i no només investigacions genètiques per multiplicar els camps de panís i omplir els camps de pagesos alquimistes. Més cultivar el gust, i menys omplir de “fato” els convidats al casament.
La matèria prima hi és. Només cal tractar-la i presentar-la. Alguns cuiners joves lleidatans ja estan donant la talla sobradament. Penso en l’Enric Millà, del Dien de Vallfogona. Sense anar més lluny. Alguna més caurà algun dia per acompayar al Fogony de Sort. Però mentrestant, les terres de Lleida continuen sent un desert pel que fa al reconeixement de l’alta gastronomia.