El primer secretari del PSC a les terres de Lleida i el Pirineu, Joaquim Llena, ha reunit aquest matí els periodistes lleidatans al voltant d’un taula i els ha fet un balanç força sincer de la situació en què ha quedat el seu partit després de la patacada electoral del Parlament. Molt més realista que l’anàlisi que allà mateix n’ha donat la congressita Teresa Cunillera, convençuda que tot plegat és perquè el PSC no ha sabut explicar-se bé i que tot s’arreglará insistint amb el “mantra” del federalisme, com si res no hagués passat els darrers anys amb l’Estatut, la piconadora del Constitucional i amb els catalans mirant com carallots com l’amic Zapatero se’n rentava les mans de tot plegat.
Però el passat és el passat, ara venen municipals i el que més li preocupa ara a Llena és salvar els mobles al territori i aguantar la majoria absoluta de Ros a la Paeria. I parlant de les municipals, Llena ha fet una lamentació ben curiosa: CiU està pressionant alcaldes i membres de llistes socialistes de pobles petits perquè canviïn de bàndol i es presentin amb ells. No dóna noms. Ho intueix però no li consta, diu Llena quan se li institeix.
Posats a intuir, jo intueixo que si això s’acaba donant, en molts casos seran alcaldes d’anada i tornada. Fa uns anys, amb el PSC assumint quotes de poder arreu, el partit va incrementar les llistes de manera espectacular en un territori fins llavors vetat als socialistes, en alguns casos amb alcaldes que canviaven de bàndol. Ara CiU, amb Governació i la resta de la Generalitat sota el seu control i qui sap si amb la Diputació de Lleida a punt de caramel, és foc. A tothom li agrada apropar-se al foc que més escalfa. A fora fa molt de fred. I més encara a muntanya. La ideologia? Si us plau, què antics! No siguin tan rancis, per l’amor de Déu! Si algú tan modern i cosmopolita com Mascarell pot fer-ho, perquè no l’alcalde de muntanya que sobreviu a base de PUOSC i de camins aslfatats a compta d’altri?
Ahir, tot sortint de la trobada, vaig tenir la impressió que els socialistes comencen la travessa del desert de dues maneres: uns teoritzant sobre el federalisme i l’ofensiva de la dreta europea, aliens al tsunami que acaben de patir i a la desorientació dels seus votants, i uns pocs, els més lúcids i pràctics, preocupats en la recerca d’algun petit oasi ni que sigui per les muntanyes més remotes per tal d’omplir les cantimplores i poder continuar el camí. Qui sap si els serà molt llarg.