Mes: novembre de 2011

Boira

La imatge que veieu és de l’aeroport d’Alguaire. Ja la tenim aquí. L’aparició de la boira permanent obre la porta de l’hivern. Durant els pròxims tres mesos les terres de Lleida viuran sovint sota aquesta capa d’indefinició i silenci.

M’agrada la imatge de l’aerport entre la boira. Aquest fenomen meterològic crea a Lleida una realitat desdibuixada i incerta com el futur del seu aeroport, convertit ara en metàfora d’uns anys en què tot era possible i el món sencer era a l’abast. Ara, el govern paga a companyies de tercera perquè mantinguin vols a Girona i Reus i a l’aeroport de Lleida han de lluitar avió per avió i han d’arrencar amb les urpes i les dents els contractes amb operadors turístics perquè portin esquiadors britànics i russos a Andorra a través d’Alguaire i no de Tolosa de Llenguadoc com fan fins ara. No crec en les demagògies selectives i per això no m’uniré al linxament d’aquest aeroport que fan aquells que veuen passar cada dia per davant del seu nas les bicicletes del Bícing, deficitàries en 15 milions d’euros cada any, però d’aquesta despesa “estratègica”, ai, no en diuen ni ase ni bèstia: les bicicletes les porten els Reis.

Quan van mal dades tothom és molt comprensiu amb els diners gastats en ell mateix però no amb els gastats en el veí. El Bícing va ser una bona aposta per avançar en una mobilitat més sostenible a Barcelona, el faraònic carril bus de l’autopista de Sabadell a Barcelona havia de solucionar un coll d’ampolla crònic de les entrades i sortides a Barcelona, i l’aeroport de Lleida té camí de futur per córrer com a aeroport de mercaderies, porta al Pirineu i node d’una xarxa d’aeroports regionals que poden operar coordinadament en suport d’El Prat, si és que mai el país aconsegueix dirigir la política aeroportuària amb un criteri propi i no com a simple suport a Barajas.

Ara que la boira espesa de la crisi s’estén sobre l’economia del país, i amenaça de quedar-s’hi durant un llarg període de temps, un bon consell seria no tirar-se els draps territorials pel cap. Al cap i a la fi, quan tot això s’acabi haurem de continuar aguantant-nos els uns als altres. Ara toca moure’s més per avançar menys, vigilar com mai fins a l’últim cèntim, i sobretot, com a país, no quedar-s’hi quiets perquè, i això ho saben molt bé els que viuen entre la boira, si no et mous t’hi pots quedar congelat fins al moll dels ossos.

Test d’estrès a Alguaire

Ahir es va omplir l’aeroport d’Alguaire de manera artificial per comprovar si les instal·lacions i els seus treballadors seran capaços d’assumir l’arribada i l’enlairament de tres avions al mateix temps durant aquest hivern. Per dir-ho seguint la moda, van fer un test d’estrès. El resultat va ser positiu en el sentit que cap dels suposats passatgers va perdre cap maleta ni els esquís, i els avions van sortir a l’hora que tocava sense haver d’esperar cap passatger fent cua a la finestreta de facturació o a la duana.

Tampoc no hauria estat cap drama: els avions eren imaginaris, les maletes estaven buides i els esquís no eren seus: els havien repartit entre els figurants perquè se suposa que això és el que portaran els turistes britànics que aquest hivern faran servir Alguaire per anar a les estacions d’Andorra.

Els suposats turistes no tenien gaire accent britànic. Eren jubilats provinents del casal de gent gran del barri de Balàfia i de l’associació de voluntaris de Lleida, a més d’una bona colla d’adolescents d’instituts de la ciutat. En acabat, van poder fer un entrepà a la cafeteria de l’aeroport i van tornar cap a Lleida. La Carme, una de les figurants, va gaudir de l’experiència però també expressava un sentiment agredolç: “Aquest aeroport m’havia fet molta il·lusió quan el van fer, però quan he hagut de viatjar darrerament he hagut d’anar a Barcelona”, va dir després de la prova.

El 19 de desembre està previst que arribi el primer vol de la Gran Bretanya amb turistes d’esquí portats per l’operador anglès Thomas Cook. La companyia farà sis vols setmanals entre ciutats angleses i Alguaire a l’hivern, que s’uniran als dos enllaços amb Palma existents ara. Els faran, és clar, si l’Estat espanyol atorga a temps el permís per volar fora de l’espai Schengen. Un permís que el ministre Blanco va prometre fa prop de dos anys quan es va inaugurar l’aeroport i que encara no s’ha fet efectiu, mentre que aeroports d’Aena com ara els de Lleó, Salamanca i Albacete, el tenen des del juny passat.

El retard ja ha fet que Lleida perdi de moment els vols de dos operadors russos que volien començar aquest hivern. Faran servir l’aeroport del Prat.

Ahir, el conseller Recoder va dir que, si per culpa de l’Estat, el 19 de desembre no poden aterrar els vols britànics això seria “escandalós” i motiu de penalitzacions. Falten tres setmanes i el permís no hi és. Començar una campanya amb aquest ai al cor posa a prova els nervis del conseller més circumspecte. Això són tests d’estrès i no els de la banca.

(Publicat a El Punt Avui el 25 de novembre del 2011)

“A mi em paguen per divertir-me”

Entrevista a Xavier Mariscal
Dissenyador nascut a València i amb despatx a Barcelona, el pare de Cobi no renega de la seva criatura més mediàtica, però no deixa d’innovar. Aquests dies exposa els treballs més personals a la galeria Espai Cavallers de Lleida.

 

Què l’ha portat a l’Espai Cavallers de Lleida?

La galeria em va invitar a fer una exposició i em va semblar molt bé. Són agradables i sobretot molt professionals. Vam triar una exposició que trobo molt íntima. Són dibuixos fets els estius dels últims deu anys, a les Balears, amb els meus fills pel voltant.

Els fills han heretat la vocació?

No, és normal dibuixar amb nens. A l’estiu poso unes taules grans i tothom dibuixa. Jo faig la meva feina i els altres fan el que volen.

Són un respir de la feina d’encàrrec, de l’estudi?

No, per a mi no cal un respir de la feina. Jo tinc la sort que amb el meu treball disfruto molt. Potser queda malament dir-ho, però és una realitat: a mi em paguen per divertir-me.

Quina enveja.

Home, suposo que a tu també t’agrada la teva feina.

Hi ha dies de tot, però sí, molt.

És que si no, malament. Tothom hauria de poder treballar en alguna cosa que l’apassionés. Per a mi feina vol dir jugar, divertir-se, gaudir sempre.

Aquest any, aquest jugar l’ha portat a fer cinema: Chico & Rita, un film animat amb Fernando Trueba. Com ha anat?

És un regal treballar amb el Fernando. Ha estat una experiència molt feliç. Ell en sap molt i l’equip de dibuixants i d’animadors ens ho vam passar molt bé a casa i a l’estudi. La pel·lícula ha rebut bones crítiques a Londres i a París.

L’any passat va recuperar els Garriris, els personatges amb què va començar fent còmics en els anys setanta. El còmic és el seu fil conductor?

El còmic, la il·lustració i la pintura, jo sempre els tinc presents. Encara que estigui tota l’estona fent coses de disseny, sempre tinc raconets per fer dibuixos. No m’hi puc resistir. Ara he estat a Rio. És una ciutat que t’està dient que la dibuixis. O aquí, si estic en una cafeteria i entra una xiqueta molt maca, doncs se me’n va la mà cap al quadern, no ho puc evitar.

El disseny i l’art canviaran amb la crisi? Tot serà una mica més gris?

És clar que canvia. Nosaltres no estem al marge del que passa a la societat amb els valors, amb l’economia, amb l’estat de la gent. Sobretots els valors. En els anys cinquanta, el luxe era el marbre a casa i el Mercedes al garatge; ara és tenir amics, tenir temps, que entri una llum maca per la finestra, tenir una feina que t’agradi i poder anar-hi caminant. Això és luxe. Ara qui va a treballar en Mercedes és un desgraciat que ha de fer cues i després s’ha d’estar en un lloc a part dels altres a l’empresa.

Pobre home…

I també ens afecta la manera de distribuir la cultura. En lloc de l’objecte físic, n’importa la representació en una pantalla d’ordinador, en un tablet, en un mòbil. El disseny s’hi ha d’adaptar.

(Publicat a El Punt Avui el 14 de novembre del 2011)

Tres-cents quatre

Avui fa tres-cents quatre anys de la caiguda de la ciutat de Lleida a mans de les tropes de Felip V. L’11 de novembre de 1707 les tropes borbòniques culminaven un assalt iniciat l’estiu d’aquell any i conquerien la primera plaça forta de Catalunya, plaça que va ser durament castigada per tal que la resta de ciutats veiessin clar el pa que s’hi donava si no es rendien per les bones. Els resistents que quedaven van ser assassinats a l’edifici del Roser, la catedral, la Seu Vella, va ser ocupada i convertida en caserna militar i al seu voltant es va enderrocar tot el que hi havia, incloent-hi bona part de la Lleida medieval més noble. Perquè a la capital es facin una idea: és com si a Barcelona haguessin convertit en quarter de soldats el palau de la Generalitat i enderrocat tot al seu voltant en una àrea d’un quilòmetre. Quina ciutat resistiria una mutilació semblant?

Lleida, condemnada per culpa d’això a una llarga decadència, ha arribat als nostres dies amb les cicatrius a la vista però viva al cap i a la fi. Si el lector vol saber més detalls d’aquest capítol històric cabdal no només per a Lleida sinó per al conjunt del país, que retengui aquest nom: Josep Tort. És el director del consorci de la Seu Vella, una de les persones que millor coneix el monument i la ciutat, i realitza unes visites guiades al turó de la Seu Vella tan esplèndides als assistents a la inauguració del VI Congrés Excursionista de Catalunya. La història es pot explicar com una cadavèrica successió de reis tronats i destronats, o bé es pot fer explicar com ho va fer Josep Tort aquest dissabte, amb una barreja de passió i erudició rigorosa fins al punt que el visitant gairebé que pot sentir l’olor de la pólvora i la remor de les tropes castellanes assetjant els murs gòtics de la catedral lleidatana. Hi ajuden els murs captivadors de la catedral i ara també els del castell del Rei, també conegut com la Suda, on va ser coronat Jaume I i reobert recentment. El castell ofereix una panoràmica excel·lent de les muntanyes del Pirineu al nord, de Prades al sud, i dels tres rius que baixen de les muntanyes convertint la gran plana de Lleida en el rebost agroalimentari de Catalunya.

Tres-cents quatre anys després, i amb el país a les portes del 300 aniversari de l’Onze de Setembre de 1714, prendre nota de les mutilacions passades és la millor manera d’afrontar, amb passió i alhora amb rigor, quin futur col·lectiu volem.

(Publicat a El Punt Avui l’11 de novembre del 2011)