Mes: maig de 2012

Regidors que escombren

Javi Bergua i Judith Montero, alcalde i regidora de CDF al Pont de MontanyanaRegidors que escombren carrers i alcaldes que reparen l’enllumenat. Aquesta és la realitat del Pont de Montanyana, un petit poble de la Franja de Ponent que ara fa un any va ser notícia perquè Convergència Democràtica de la Franja (CDF) hi va assolir la seva primera alcaldia.

L’experiència d’aquest primer any ha estat complicada, però no pas perquè la primera alcaldia d’un partit catalanista hagi provocat cap incendi polític a Aragó contra aquest ajuntament ribagorçà. D’això, l’alcalde Javi Bergua no en té cap queixa: “Al principi sí que em molestava una mica, a Osca i a Saragossa sempre ens deien que no a tot i em pensava que era per les sigles. Després, vaig veure que la resta reben exactament el mateix tracte que nosaltres: no hi ha res per a ningú.”

Ara fa un any, l’alcalde i les dues regidores de CDF s’havien proposat reptes com ara aconseguir que el riu Noguera Ribagorçana torni a portar l’aigua que la central hidroelèctrica d’Endesa els va prendre fa mig segle, i aturar la línia de molt alta tensió (MAT) de Ponent. Però, en lloc d’això, s’han dedicat a fer números i a aconseguir un pla de viabilitat que els permet pagar les factures pendents. I res més. “No hi havia diners ni per mantenir l’agutzil, i ens ho hem de fer tot nosaltres mateixos.”

I així ho fan, i sense cobrar. Bergua s’ha dedicat a fer reparacions d’enllumenat i canonades, i també ha estat l’encarregat de treure les escombraries de les instal·lacions municipals. Ara mateix no ho pot fer perquè ha anat a França tres mesos a treballar: “Cal garantir també la supervivència familiar”, explica. Les dues regidores de CDF aprofiten les hores lliures per fer tasques administratives al consistori i la del PP, a més d’assistenta social, també passa l’escombra a la plaça del poble i els carrers.

Del partit, hi mantenen la simpatia (no són militants), especialment cap a la feina de l’eurodiputat Ramon Tremosa, amb orígens a la Ribagorça, tot i que Bergua lamenta que en algun moment podria haver rebut més suport del partit que mana a Catalunya: va reclamar que alguns dels autocars de la Generalitat que van de Vielha a Barcelona fessin parada al poble, perquè els estudiants de Pont els aprofitessin, però no ho va aconseguir. Això sí, malgrat les dificultats han aconseguit clausurar un abocador il·legal (l’alcalde i altres veïns es van passar quinze dies traient la runa amb les seves furgonetes), que Endesa enviï uns directius al poble per veure el riu i començar a parlar-ne, i que, després de cinquanta anys d’haver-se perdut l’antiga mostra ramadera, el poble torni a tenir fira per primavera. “Jo no hi creia, però les regidores ho veien molt clar; hi han treballat molt, i ho hem aconseguit”, diu Bergua, amb un orgull d’alcalde que no es mesura ni amb cotxes oficials ni amb partides d’assessors.

(Publicat a El Punt Avui el 24 de maig del 2012)

Talarn i el sometent

Cada cop que Inma Manso,  subdelegada del govern de l’Estat a Lleida, diu que no hi ha res decidit sobre l’acadèmia militar de Talarn, més clar em sembla que el seu futur està sentenciat. Sentenciat el futur de l’acadèmia, és clar, perquè tot just acaba de començar el de la novella política conservadora que ha portat el PP a uns resultats històrics a la Paeria en les darreres munipals. El cas és que l’exèrcit de Terra, que porta des del 1974 formant sergents entre els turons de matolls secs del Prepirineu català, té clar que vol tocar el dos d’allà. Posats a retallar, semblen haver decidit, retallem allò d’allà dalt i portem els alumnes a Toledo, Valladolid i Saragossa, on els indígenes no hi posen tan mala cara als uniformats quan surten de permís a fer una cervessa i contemplar la fauna local.

El ministeri de Defensa, més buròcrata i menys casernari que l’exèrcit de Terra, és conscient de les punxants i delicades derivades polítiques de la decisió (els polítics i empresaris de la zona, independentistes inclosos, ho veuen com un cop mortal a l’economia d’una comarca que no té cap altra empresa o institució amb tants llocs de treball, i des de l’altre bàndol ja ha sortit un dels fundadors de l’acadèmia, ara a la reserva, per dir que és políticament inacceptable que l’exèrcit espanyol abandoni una posició així a la díscola Catalunya), i ajorna tot el que pot la notícia mentre busca el trasllat de petits cursets cap a allà per tal de salvar la cara davant d’uns i altres. “Ja no hi haurà formació de suboficials, però s’està treballant en la possibilitat de fer altres tipus de formacions”, comentava lacònicament un portaveu del servei de premsa del ministeri de Defensa fa unes setmanes.

Aquesta indefinició del ministeri porta a Manso a fer uns equilibris gairebé de circ, com els que va haver de fer aquest dilluns amb una delegació de treballadors i alcaldes de la zona, demanant actes de fe a una gent que  pràcticament ja l’ha perduda i negant l’existència de documents interns de l’exèrcit que fa mesos que circulen per les webs i les redaccions dels diaris però que pel que es veu cap ànima caritativa no ha fet arribar encara a la subdelegada. L’últim: la decisió de l’exèrcit de Terra no traslladar també fora de Talarn els cursos específics de brigada i de caporal primer.

El resultat és que, a un mes i mig que acabi el curs, els 124 treballadors civils de l’acadèmia, entre directes o subcontractats, no saben si al setembre tindran algun tipus de feina o si s’hauran de buscar la vida en altres territoris.

Mentre a muntanya els uniformats espanyols recullen, al pla de Lleida continua el toc a sometent. Van començar al gener a Alcarràs i ara ja són vuit els municipis en què pagesos i ramaders patrullen pel seu compte per evitar que els robin. Se suposa que no porten escopetes ni res perillós i que si es troben una furgoneta atrotinada i desconeguda per algun camí rural no faran res més que trucar per mòbil als Mossos. Però, a peu de patrulla i sense micros, a alguns els agrada fer-se els milhomes i diuen altres coses. Sortosament, en cinc mesos encara no hi ha hagut incidents.

Interior els demana que s’ho repensin i que tinguin en compte que les estadístiques de delictes en realitat han baixat d’un any respecte l’anterior. Aquestes patrulles són el resultat d’un fracàs a l’hora d’exercir l’autoritat en matèria d’ordre públic per part de la Generalitat, i tard o d’hora haurà de posar-hi remei d’una manera o altra. Però els sometents improvisats no només no es creuen les xifres del govern sinó que fins i tot n’hi ha que proposen formalitzar les patrulles i, per què no, rebre’n formació. La darrera i més desagradable versió del cos de sometent, la que va formar Franco per mantenir a ratlla els maquis a muntanya, es va dissoldre el 1978, quatre anys després que entrés en funcionament l’acadèmia de Talarn. Amb els pagesos posant en dubte les competències de seguretat de la Generalitat i amb l’acadèmia de Talarn per omplir, ves que a la Inma Manso no se li acudeixi lligar-hi caps. Ja només ens faltaria això.

El museu errant

Avui fa cent anys que a Lleida es va inaugurar una exposició d’art. No va ser una exposició qualsevol. Encara avui té conseqüències en la vida política i cultural local. Però anem a pams.

La mostra s’havia muntat amb motiu de les Festes de Maig del 1912. El cartell de les festes el presidia la imatge d’una exuberant pubilla modernista de faldilla llarga i galtes acolorides i que desprenia tota ella un aire saludable d’horta fructícola. A sota de la jove s’hi anunciava, a més d’una important exposició d’art, la celebració de jocs florals, la festa del peix, una competició ciclista, un concert a càrrec dels “artistas leridanos” Ricard Viñes i Enric Granados i unes corrides de toros.

El cartell i la pubilla que hi apareixia eren obra de l’il·lustrador Xavier Gosé. El va dibuixar a París i des d’allà va conspirar també perquè els seus amics Baldomer Gili, Antoni Samarra i altres artistes de la Lleida inquieta aportessin obres per a una exposició que havia de servir d’homenatge per a Jaume Morera i també per portar a Lleida un tast de l’ambient artístic de canvi de segle que havia esclatat a Barcelona i París. Ell mateix, ja consagrat artista d’àmbit europeu, en va aportar quinze dibuixos.

Quan, passades les Festes de Maig, es van recollir les cadires i els envelats, es van escombrar els carrers i es va tancar la porta de l’exposició d’art, ningú no es va veure amb cor de girar full. El resultat va ser que al cap de dos anys naixia, amb aquelles obres com a nucli inicial i amb donacions posteriors de Jaume Morera, de qui adoptaria el nom, el Museu d’Art de Lleida. Avui el Museu Morera encara no té seu definitiva. Ha estat al mercat de Sant Lluís, a l’antic hospital de Santa Maria, al convent del Roser i disgregat per diversos edificis tancats de la ciutat. Ara ocupa diverses sales de l’antic casino, al carrer Major, tot esperant una pròxima mudança des que el 1996 es va aprovar el pla de museus de la ciutat.

Però no hi ha manera. Amb la bonança econòmica van arribar a haver-hi diners per començar a fer-ho: l’Estat hi va posar sobre la taula un milió d’euros, però ni la Paeria ni la Generalitat es van posar d’acord a l’hora de posar-ne els altres dos. Aquest Sant Jordi, un grup de lleidatans inquiets han recollit prou signatures per forçar la Paeria a convocar una audiència pública sobre el cas. Almenys perquè s’hi expliqui quan es podrà fer. El consistori encara no els ha contestat. Tampoc ho ha fet als membres de la CUP que fa més d’un any li’n van reclamar una altra sobre les piscines de les Basses d’Alpicat, tot i complir fil per randa els requisits del reglament municipal de participació ciutadana.

Però els del museu no defalleixen. I posen pressió a la Paeria: el 2014, avisen, el Museu d’Art de Lleida complirà cent anys. Encara serà un museu errant?

(Publicat a El Punt Avui l’11 de maig de 2012)