A la Itziar González la va fitxar l’alcalde Jordi Hereu com a independent, la va ficar el 2007 amb calçador en una llista dividida salvatjament entre militants de l’aparell de partit i les restes del maragallisme municipal barceloní, que es defensava amb ungles i dents atrinxerat als despatxos d’urbanisme del consistori. Una nouvinguda al mig del foc amic.
Un cop feta regidora, Jordi Hereu, cal reconèixer que amb valentia, la va enviar a fer endreça al districte més delicat i de més compromís de Barcelona: Ciutat Vella. El punt neuràlgic on una ciutat s’hi juga la imatge. A on es concentren en unes poques hectàrees la pobresa i l’especulació desorbitada, la multiculturalitat i les essències barcelonines, el Palau de la Música i les prostitutes dels portals, els guiris dels creuers de luxe i els paquis de les cerveses a un euro, els arquitectes de disseny i els ionquis i borratxos de la Barcelona més fosca i canalla. Ciutat Vella. La conjunció perfecta de la llotja del Liceu amb xampany i querida i del bar xungo de paperina i punyalada.
Jordi Hereu li havia encarregat la delicada tasca de refer el ponts amb un teixit associatiu i vital de la ciutat que l’urbanisme despòtic del propi ajuntament havia destruït (i que explica ara a on es troba el PSC en aquella ciutat) , i de rellançar un districte sotmès ja al setge mediàtic al qual, a partir dels botellots i de l'”incivisme”, s’hi va llançar el grup Godó primer i després el van acompanyar la gran majoria de cors periodístics del país fins convertir les revetlles de Sant Joan i els pixats nocturns de darrere de la Boqueria en els grans problemes del país. Assumptes d’Estat. Gloriosos entreteniments de moralina noucentista per a una societat embriagada de bombolla econòmica.
Ella s’hi va posar de ple però, ves per on, va començar tocant el que sona a qui no li havia de tocar: mirant de posar ordre a les Rambles. Però no entre els incívics nocturns, que també, sinó sobretot en els diürns: els empresaris de restaurants que ocupaven abusivament espai públic amb les terrasses, i la pressió hotelera que convertia Ciutat Vella en un Salou car de xancleta i aftersun a on els veïns estaven condemanats a fotre el camp tard o d’hora. Van arribar, és clar, els primeres avisos. I els primers distanciaments. I les repostes evasives dels companys de grup municipal.
Jo era llavors a l’edició d’El Punt a Barcelona. Al diari qui més tractava al principi amb ella era la Rosa Díaz: periodista tenaç, perspicaç, insobornable, enamorada de la ciutat que trepitja i alhora crítica, molt crítica, amb moltes soles de sabata (i pneumàtics de bicicleta) gastades de carrer en carrer, treient a la llum les notícies, les denúncies i les històries que ningú més no era capaç de treure. La Rosa va ser la primera periodista que va treure la notícia dels plans de construcció de l’hotel del Palau de la Música. Una plana el 3 de març del 2008. Després, les desavinences internes que el cas va provocar al govern municipal. Itziar González no es va voler posar al costat de l’especulació. Per contrarestrar les pressions soterrades, va engegar un procés públic de participació perquè els veïns hi diguessin la seva i tota la llum caigués sobre el procés urbanístic. Al final, no va poder resistir les pressions. El 2010 dimitia com a regidora denunciant amenaces de mort per part d’una trama de càrrecs municipals i polítics.
Avui al vespre la Itziar presenta un llibre: Barcelona pam a pam. Una actualització, vint anys després, del Barcelona pam a pam d’Alexandre Cirici, autèntica guia de gastadors de soles de sabates per conèixer la capital del país i que segurament necessitava una posada al dia. La Itziar parla ara amb una mica d’agror d’aquella experiència municipal. També es fa política des dels moviments socials, diu a l’Anna Ballbona, quina altra gran periodista!, que ho ha recollit aquí. No és un bon final per a la història d’algú que va creure que estava al servei als ciutadans i no dels poders econòmics de la seva ciutat. M’agradaria pensar que a Lleida, Balaguer, Tàrrega, Mollerussa, Tremp, també hi ha altres Itziars capaces de plantar cara quan els poders econòmics o les estructures de partit volen passar per damunt dels interessos dels ciutadans. Encara no n’he trobat cap.
El llibre, però, és per buscar-lo i llegir-lo amb devoció: qui millor per explicar-te com és una ciutat que aquella qui, literalment, s’hi ha jugat la cara per ella?
