Mes: novembre de 2012

Un any de la Lira a Tremp

Diumenge 25 de novembre, el refundat Teatre de la Lira de Tremp va complir un any. Durant aquest primer any de nova vida s’hi han fet mig centenar d’espectacles (un a la setmana de mitjana) i hi han passat uns 16.000 espectadors en una població, Tremp, que amb prou feines supera els set mil habitants i que fa de capital de la segona comarca més despoblada de Catalunya. Si en féssim una mitjana, cada trempolí hauria passat dos cops pel seu teatre. Tres-centes cinquanta persones s’han abonat al club d’amics de La Lira per estar al dia de les novetats del centre i no perdre’s el més interessant que s’hi faci. Aquestes són les xifres i així les fem constar en aquest paper. Queda dit.
Però el teatre també ha aportat uns intangibles que no es poden quantificar. Se’l pot considerar un petit miracle en temps de crisi. En uns anys de progressiva desaparició a comarques de les sales tradicionals de cinema i en què els teatres antics s’havien quedat sense aportacions per tapar goteres i renovar butaques, la transformació de l’antic cinema del poble en una sala de teatre moderna i funcional fa aixecar una mica la moral als trempolins. La Lira era un antic teatre d’origen menestral, construït el 1935, i a finals del segle XX l’edifici havia entrat en una situació difícil a la qual la seva restauració ha posat remei. No tot és anar enrere.
També ha estat un revulsiu de Tremp en la seva reivindicació de capitalitat pirinenca. És un punt d’atracció cultural per a veïns del Pallars Jussà, del Sobirà i la Ribagorça. La falta de públic i de bons equipaments culturals al Pirineu ha estat sempre un gran maldecap per als gestors culturals. Només Vielha i la Seu d’Urgell havien aconseguit una certa programació potent en instal·lacions modernes i funcionals. Ara Tremp hi puja al carro.
El preu a pagar, però, és que el cinema de la veïna Pobla de Segur no ha pogut resistir l’escomesa i ha tancat en benefici de La Lira de Tremp. El cinema el gestiona el Circuit Urgellenc de sales de cinema a les comarques de Ponent i la Franja. Després d’un període de tancar sales o renegociar-ne les aportacions per mantenir-les, a Tremp han pogut fer tornar el cinema amb tres sessions a la setmana. En els temps que corren, no és poca cosa.

(Publicat a Cultura d’El Punt Avui el 30 de novembre de 2012)

Testament a Balaguer

I, finalment, Balaguer va homenatjar Teresa Pàmies. Va ser aquest dissabte, dia de reflexió electoral, amb la instal·lació d’una placa a la façana de la casa on va néixer el 8 d’octubre de 1919, i amb un emotiu muntatge de textos d’escriptors i música dirigit per Enric Arquimbau i Aina Ripol i representat pel grup Bada-Pas al Teatre Municipal de Balaguer.
L’espectacle va ser un àgil i poètic recorregut per la vida i la ideologia de Teresa Pàmies, marcada per la militància dels seus pares en el dur Balaguer de principis de segle XX, la seva pròpia militància comunista, la guerra, l’exili, i una producció literària que va començar a donar fruits i reconeixements amb Testament a Praga (1970) i que, en el seu retorn a Catalunya, la van convertir en escriptora i articulista (va escriure a l’Avui des de la fundació del diari fins al 2009) referent d’una generació combativa, resistent, i literàriament innovadora i desinhibida.
L’homenatge, però, ha arribat vuit mesos després de la mort de l’escriptora. Pot semblar estrany que, mesos després des de la desaparició de la balaguerina més il·lustre del segle XX, fins ara no s’hagués fet cap acte públic de la ciutat. Dissabte el regidor de Cultura, Miquel Aige, va voler aclarir que l’Ajuntament “sempre ha volgut fer un gran reconeixement” a Pàmies.
Però si a l’actual equip de govern, de CiU, li ha costat vuit mesos fer el reconeixement, tampoc a l’anterior, del PSC, es trobava gaire còmode amb la figura de Pàmies: els seus vots van ser decisius en la legislatura passada per impedir que la nova escola de la ciutat, l’escola Mont-roig, portés el nom de Teresa Pàmies.
Per què és Balaguer tan dubitativa amb Teresa Pàmies? La resposta segurament es troba en els mateixos llibres de l’escriptora, quan fa referència a la capital de la Noguera. A Quan érem capitans i Testament a Praga descriu les condicions de vida de la seva família en una ciutat freda i endurida per les desigualtats i els conflictes socials: “A vós, pare, si mai us fan un homenatge a Balaguer, no serà amb placa a la porta d’un hotel, sinó a les muralles de la presó, on tantes vegades fóreu tancat per haver gosat demanar la terra per al qui la treballa”, va escriure a Testament a Praga.
Aquesta setmana Pàmies també ha estat recordada amb treballs a les escoles i lectura de textos a la ràdio local. Pàmies va cedir a Balaguer la Creu de Sant Jordi i altres premis i documents que es poden visitar en un espai de la biblioteca municipal i, temporalment, en una mostra que obrirà al centre cultural Lapallavacara: un testament al qual Balaguer no ha de renunciar.

(Publicat a El Punt Avui el 26 de novembre de 2012)

La prima de risc i les veus familiars

Abans de ser un estat independent, abans de fer un referèndum, abans fins i tot de canviar diumenge la composició del Parlament autonòmic, resulta que ja tenim prima de risc. Com la resta d’estats del món. I no és una prima qualsevol. És una prima fastuosa, monumental, estratosfèrica. Els catalans no ens hi posem per poca cosa: 1.284 punts bàsics el mes de juny.
La xifra és un càlcul del número dos del PSC per Barcelona, Maurici Lucena, aplicant-hi les dades que registra ara la Catalunya autonòmica quan intenta finançar el seu deute. Lucena la va pronunciar ahir a Lleida en un dinar col·loqui amb 150 empresaris i directius. Quan el 2010 Artur Mas va arribar al govern, va dir Lucena, la prima de risc era només de 160 punts. Conclusió: mala gestió econòmica de CiU. I ho va reblar amb un avís: als inversors no els agrada la independència. Europa, va dir Lucena, començarà a recuperar-se els pròxims quatre anys, “però si ens deixem endur per la rauxa no ens hi podrem incorporar, a aquest creixement”. No fos cas que els empresaris es preguntessin si s’havien equivocat de restaurant i eren al dinar d’un altre partit, Lucena va aclarir que “això no és el discurs de la por d’alguns, això és evidència econòmica”.
Però va sortir el cap de llista lleidatà, Àngel Ros, i es van acabar les males notícies als empresaris. Una veu coneguda que els feia les promeses de sempre: potenciar el sector agroalimentari, fer les autovies que fa anys que es diu que s’han de fer i no s’acaben de fer mai, acabar el Segarra-Garrigues i que l’aigua que hi passi no sigui cara. Ros i el lleidatanisme transversal, lleidatanisme per inundació, de sempre, sense sorpreses ni mals humors, estenent-lo en el camp propi i en el dels veïns per recollir-ne ell els fruits. Ni primes, ni risc. Sí, en canvi, el dret a decidir. Amb la llei, va dir, però amb tota l’ambició. Demà el país ha de triar veus i estratègies molt diferents. Dilluns, el grup parlamentari del PSC que surti dels comicis també tindrà veus i accents per triar.

(Publicat a El Punt Avui el 24 de novembre de 2012)

El lleidatà que va fundar un país

L’Institut d’Estudis Ilerdencs ha dedicat aquesta setmana a la figura de Gaspar de Portolà un llibre erudit sobre els fets i l’època del descobridor de Califòrnia a partir dels documents testamentaris, i una exposició modesta però clara i didàctica, amb cartografia, cartes personals, retrats i altres documents del personatge i la seva època.
L’exposició és oportuna. Resulta que alguns catalans ja es dedicaven fa temps a fundar i governar nous països. A Gaspar de Portolà i Rovira (Os de Balaguer, 1716 – Lleida, 1786) el coneixen millor a Califòrnia que no pas a Catalunya. A San Francisco el ponentí dóna nom a un districte de la ciutat, una vall, una biblioteca, un restaurant, uns espais de la Universitat de Berkeley i una sala de festes de música electrònica. Portolà s’ho va guanyar al segle XVIII. Acompanyat de voluntaris lleidatans, de soldats espanyols i d’una colla de monjos mallorquins capitanejats per Ginebró Serra, Portolà va dirigir les dues expedicions de conquesta d’aquell vast territori del Pacífic entre Monterrey i la badia de San Francisco. Va culminar l’any 1770 quan l’imperi colonial espanyol ja havia començat a girar cap a la decadència, amenaçat pel colonialisme britànic. L’expedició de Portolà sobre Califòrnia es va fer a corre-cuita per arribar abans que els anglesos, els francesos i els russos, que també tenien aspiracions colonials a l’oest del nou continent. Els que ho van pagar van ser els indígenes, assassinats, expulsats o sotmesos pels nous dominadors.
Portolà era fill d’una família noble del Pallars vinguda a menys. El van enviar a fer carrera militar. El resultat de la Guerra de Successió havia fet que no hi hagués altra carrera militar a fer que la de servir l’Espanya unificada a foc per la dinastia borbònica. Portolà va fundar Monterrey i San Diego i va ser governador de Califòrnia uns anys. Després va deixar el seu amic de Guissona Pere Fages al capdavant de la colònia. Va morir a Lleida, deixant com a herència a la ciutat la construcció d’un hospital, actual palau de la Diputació, i el record vague d’una expedició històrica que va ser, com tantes altres coses realitzades amb accent català, esborrada de la nostra memòria col·lectiva.

(Publicat a Cultura d’El Punt Avui el 23 de novembre de 2012)

El piquet més efectiu

La campanya ha fet una aturada perquè els partits amb etiqueta d’esquerres marquin perfil amb la vaga i els altres es posin una mica de perfil i prenguin una mica d’oxígen. L’0casió també ha servit, as usual, perquè els tertulians de matí ja no parlin del tema i puguin parlar dels piquets i dels sindicats i de la seva manera tan pleistocena de muntar vagues i de coartar als treballadors que volen treballar. Ja és una tradició: canya al piquet violent, autoritari i faista.

Informativament m’ha tocat diverses vegades acompanyar algun piquet que anava tancant comerços d’un eix comercial i que, un cop passada la sorollosa processó, en quinze minuts tots eren oberts. O piquets de sindicats que s’hi jugaven l’èxit en una ciutat aconseguint que l’accés al polígon principal no obrís entre les set i nou del matí, que és quan les càmeres filmen les imatges de portes tancades i de carrers desèrtics que aniran emetent durant la jornada. Però després, amb les càmeres ja fora i amb allò comptabilitzat com a empreses en vaga, plegaven tranquil·lament i les empreses obrien més o menys amb normalitat la resta del dia. Com a tot arreu, hi compta l’impacte mediàtic, ni que sigui perquè en parlin malament.

Però lluny del soroll al carrer hi ha els altres piquets. Els efectius de veritat. Aquells que no surten a les tertúlies.

Mai no es filmen. Són piquets de portes endins, fets d’avisos i sobreentesos que coarten als que sí farien vaga. No és el meu cas,  que lliurament he pogut decidir el que he decidit sense por ni pressions com en altres ocasions he decidit fer el contrari també de forma lliure , però conec gent que avui hagués fet vaga però no s’atreveix. No és el mateix fer vaga en una empresa respectuosa amb el dret de vaga dels treballadors o en una administració púbilca, que fer-ho en empreses petites i mitjanes i potser alguna de gran a on el treballador té la sensació, sospitada o explícitament real, que si fa vaga s’hi està jugant el lloc del treball.

Ara que som d’eleccions i, més que mai, toca parlar de democràcia, dret a decidir i d’escoltar els ciutadans, estaria bé traslladar això a alguns despatxos empresarials a on encara imperen unes formes de gestió del negoci que no han canviat des del pleistocè anterior.

Amb amics com Iglesias

En una trobada amb periodistes abans de començar campanya Àngel Ros va dir, amb un to una mica irritat de tant que li preguntaven pel mateix, que no eren cap problema les veus del PSOE contradient l’estratègia federalista asimètrica i del dret a decidir amb permís de la autoridad competente que intenta oferir el PSC. Millor fins i tot si desbarren una mica, venia a dir Ros: com més diferent parli el PSOE, més clara queda la postura diferenciada del PSC. La qual postura, afegia un murri Ros, serà per la que finalment optarà CiU després de les eleccions.

En la literatura això funciona molt bé. Un Watson de pensaments prosaïcs va molt bé per destacar l’excepcional pensament lògic del detectiu Sherlock Holmes. Cervantes va fer acompanyar Don Quixot per un Sancho Panza que servia per exaltar encara més el caràcter llunàtic i extravagant del protagonista. La tesi de Ros vindria a dir que els Bono, els Guerra o els Chaves que fiquin cullerada en la campanya catalana poden ser els simpàtics escuders que ajudaran a fer entendre millor el missatge diferenciat del PSC i lluitar contra els molins de vent de la presumpta divisió de la societat catalana entre independentistes i espanyolistes, com si mantenir opcions i interessos contraposats no fos l’essència mateixa de la convivència i la pluralitat sinó un problema que cal evitar com sigui.

Però és clar: llavors és quan ve Marcel·lí Iglesias, que no és un personatge de ficció sinó un senyor de Bonansa que ha estat president d’Aragó i ara és senador del PSOE, i per  donar suport a Ros a Lleida va i compara amb el nazisme i els seus morts el sobiranisme català, al qual Ros aspira a arreplegar-ne alguns vots a Lleida com fa a les municipals. Iglesias no va citar el nacionalisme espanyol, ves per on, que tants morts va causar a Aragó entre el 1936 i el 1939 i tanta gent aragonesa va empresonar i exiliar els anys posteriors. El cas és que, amb amics com Iglesias, qui necessita enemics fent-te la punyeta en la campanya?

Ros té una batalla difícil aquesta campanya. Ha de conservar el tres diputats (CiU en té nou) que ja va poder conservar el 2010 en situació adversa Joaquim Llena. En aquells comicis al Parlament Ros va declinar ser el cap de llista per una federació sociailsta lleidatana i pirinenca que no controlava ell sinó els seus rivals interns. Ara, amb la federació del partit sota el seu control, ha fet un pas que el durà al Parlament, un lloc clau per poder assumir en millors condicions un possible lideratge del PSC si aquest partit, cas de complir-se els resultats desastrosos que li prediuen les enquestes, inicia un nou procés de canvi de rumb i renovació de la cúpula cap a posicions més afins al sector catalanista en el qual Ros s’ha volgut situar.

Però no es tracta només d’arribar-hi, sinó d’arribar-hi bé. Amb uns resultats a la ciutat de Lleida (a on viu un terç de la població de la demarcació) previsiblement millors que els que hi hauria amb un altre candidat, està fent aquests dies un autèntic periple per les comarques del Pirineu, per després desembarcar a la capital i arrossegar els indecisos que a les municipals el voten a ell tot i tenir altres preferències quan són eleccions catalanes o espanyoles. En això està, si li deixen els rivals… i si li deixen els amics.

Coses a fer a Lleida un divendres al vespre

La primera nit de campanya oficial la va passar Mariano Rajoy a Lleida, en un míting que va reunir unes 700 persones a la Llotja. Pel que s’hi va veure, sembla que l’estratègia del PP es divideix en tres punts: llenya a Mas, llenya a CiU, i llenya a Mas i a CiU.  El PP vol evitar com sigui que CiU obtingui la majoria absoluta i vol convèncer als indecisos, que no són pocs segons les enquestes, que millor no apostin per “un irresponsable”  Artur Mas que”no assumeix els seus compromisos de govern i prendre decisions” sinó que prefereix “convocar eleccions i crear inestabilitat” amb un projecte que, és clar, “vol dividir Espanya i Catalunya i treure-la d’Europa”. Aquestes frases, amb variacions en el seu ordre i intensitat, van ser les úniques que es van pronunciar en el primer míting de la campanya del PP. Rajoy només va prendre aire per respirar i, també, per sortir del pas de la notícia del dia a tot l’Estat: el suïcidi (un més!) d’una dona que anava a ser desallotjada de casa seva per no pagar la hipoteca. El drama humà ha entrat en força en la campanya de l’Estat propi.

A la porta de la Llotja mig centenars d’independentistes s’esperaven per xiular Rajoy. És ja gairebé una tradició en les campanyes del PP a Catalunya. Tant, que ja ni sorprèn, i els seus efectes, ja siguin positius o negatius per als organitzadors de la protesta o per als seus destinataris, estan ja força apaivagats. Personalment crec que és molt sa protestar i xiular als polítics si estan a tiro i hi ha motius per fer-ho, però convertir-ho en rutina gairebé funcionarional només per a eleccions i que a més crispa i molesta no a uns càrrecs concrets sinó als militants i simpatitzants d’un partit amb el qual s’identifiquen altres conciutadans,  no és la millor opció per a un divendres al vespre.

El PP fa dos anys va fer servir el pavelló de Pardinyes amb Rajoy encara a l’oposició a Espanya, i el va omplir sense problemes. Ahir es va apostar fort, per la Llotja, a uns centenars de metres del pavelló de Pardinyes però amb molt més glamour i capacitat per atendre l’espectació i la mobilització que genera tot un president espanyol. El cas, però, és que a l’hora que havia de començar l’assumpte els responsables de l’organització miraven amb preocupació com quedaven moltes cadires buides a la part superior de la sala central de la Llotja. La cosa es va solucionar esperant vint minuts més, amb un retard que va ajudar a acabar d’omplir més o menys l’aforament.

Abans, però, veient la cara amb què els organitzadors miraven les cadires buides, em penso que més d’un es devia plantejar de fer pujar aquells de baix de l’estelada i els crits: total, ja que han dedicat una bona estona d’un divendres al vespre a anar fins allà, almenys que pugin i acabin d’omplir el teatre.

L’apocalipsi comença a Lleida

Era d’esperar: la fi del món ha començat i ho ha fet a les terres de Lleida. A on, si no? Si fa unes setmanes explicàvem en aquestes planes que la versió cinematogràfica del Mecanoscrit de Pedrolo és a punt de rodar-se, cal sumar-hi ara que la productora Audivio ja té enllestit el rodatge a Lleida dels dos capítols pilots de la sèrie de ciència ficció Rotten Rain. Es tracta d’un ambiciós projecte de ficció televisiva pensat per ser venut a grans cadenes internacionals i que té la ciutat de Lleida i les comarques que l’envolten com a escenari central d’un thriller fantàstic al llarg de tres temporades de dotze, vint i vint capítols. Seguint l’estela de Lost i o Herois, es tracta d’una sèrie coral amb múltiples personatges que fan front cadascú a la seva manera a una situació fantàstica però que apareix de la realitat (una apocalíptica infecció que comença a Lleida en un període de crisi social i econòmica molt forta i acaba afectant el 75% de la humanitat i que desvela un singular origen de l’espècie humana) i amb continus flash-backs al passat per desenvolupar les subtrames de cada personatge.
Víctor M. Romero, director i guionista de la sèrie, fa cinc anys que treballa en el guió del projecte. Un cop rodat, ara estan a punt de començar el muntatge dels dos capítols pilots, que en realitat són 90 minuts centrats en dos dels personatges i que es poden veure de forma independent com una pel·lícula, amb un estil i un format més cinematogràfic que no pas el que tindrà la sèrie. Ell i el productor, Francesc Balañá, es mostren optimistes pel que fa a la possibilitat de trobar comprador per a la sèrie en cadenes internacionals. Per això la llengua de treball dels actors del primer test (Míriam Martín, Toni Corvillo, Jordina Sarlé o Aida Flix, entre d’altres) és l’anglès i en segon lloc el castellà, ja que també situen a l’Amèrica Llatina els possibles compradors. Si se’n surten, l’hospital de Santa Maria i l’Arnau de Vilanova, la plaça de Sant Joan abandonada a l’estil Mad Max, el pont de Príncep de Viana amb cotxes accidentats i l’edifici de la Llotja envoltat de pisos esquerdats es podrien convertir en un futur pròxim en els missatgers de la fi del món a moltes televisions del planeta.

(Publicat a Cultura d’El Punt Avui el 9 de novembre de 2012)

Foto: fotografa Rotten Rain. AUDIVIO

L’independentista perplex

Arrenca la campanya i corre per tot Catalunya i també per les comarques de Lleida l’independentista perplex. Es tracta de l’independentista de sempre, l’independentista de pedra picada, el que sempre anava a les manis de la Diada quan pocs més ho feien, el que no va haver de córrer aquest setembre a buscar una estelada perquè ja en tenia unes quantes a casa. Es tracta de l’independentista impacient, que ara contempla amb perplexitat com al seu voltant han sorgit un munt d'”independentistes de tota la vida”. Alguns ho porten amb sana alegria.

D’altres, però, estan tan perplexos del gir que ha fet el país, que fins i tot sembla que els hi  sap greu. L’independentista perplex, almenys alguns d’ells amb qui he pogut parlar aquests dies, observa amb un punt de desconfiança i mal humor com els antics federalistes i antics autonomistes, els que abans se n’enfotien, de la seva dèria política, ara l’alliçonen a ell durant les sobretaules familiars o en les tertúlies del bar sobre com Espanya ens roba i ens maltracta i li parlen com si ells fossin els autèntics “independentistes de tota la vida”.

“Tot això acabarà en no res, allò del milió i mig ha estat un bluf, aquestos s’han fet ara independentistes per la crisi i de seguida que hi hagi un pacte econòmic per part d’Espanya es faran enrere”, m’assegurava fa uns dies un amic d’aquests de pedra picada.

Dijous, diada de Tot Sants, Solidaritat per la Independència va muntar a Balaguer un acte de petit format. També hi havia independentistes perplexos. Un d’ells em reconeixia abans de l’acte de les dificultats de Solidaritat per teixir un discurs propi ara que sembla que tothom s’hagi pujat al carro: “El partit hauria d’apostar per la bandera del català com a única llengua oficial i per la unitat dels Països Catalans”, em deia, per intentar diferenciar-se dels partits que ara s’han tornat “independentistes de tota la vida”.  El cap de llista de SI, el regidor de Tàrrega Santi Costa, va intentar convèncer a la dotzena de conveçuts que van anar a escolar-lo al Flemming de Balaguer que no se’n poden refiar dels cants de sirena de CiU ni d’ERC, només ells són la garantia. Núria Cadenas, independentista de tota la vida, i que tant ho és que de ben jove va patir la repressió d’Estat i s’hi va estar anys a la presó abans i tot de les garçonades del 92, va fer a Balaguer un discurs abrandat, emotiu i amb un to positiu que, tot i això, no deixava d’apuntar el mateixa direcció: malfieu-vos dels conversos.

Però sigui just o injust, les transicions les acaben fent els “conversos” i les grans majories.

A Espanya, el pas a la democràcia el van dirigir un cap de Falange i un partit socialdemòcrata que no havia tingut el protagonisme en la lluita antifranquista que sí van tenir els comunistes, els que havien lluitat amb força i contundència i fins i tot amb presó. Comunistes, sindicalistes i republicans espanyols van quedar arraconats pels “demòcrates de tota la vida” que sortien com bolets. Funcionaris i classes mitjanes que fins llavors havien estat còmodes amb el règim, eren ara els abanderats de la nova democràcia espanyola, amb Adolfo Suàrez, el falangista de centre, l’heroi i després màrtir de la nova democràcia espanyola, al capdavant del procés.

A l’antiga Unió Soviètica, no van ser els opositors represaliats els qui van acabar amb el règim per ells sols, va haver de ser un secretari general del PCUS, antic aparàtxic escalador en les estructures del règim, qui va fer la difícil i delicada de desmuntar la unió soviètica, fins que va ser devorat per no poder controlar-ne la velocitat i la intensitat.

El moment apassionant que viu ara Catalunya i que aquesta campanya electoral evidencia no és comparable a aquests altres, excepte en un punt: com descol·loca a tothom el gran moviment tectònic que provoquen els grups fins ara en el poder quan es reposicionen en la nova centralitat que s’ha anat creant els darrers anys de forma més aviat callada i tranquil·la.  Els independentistes de tota la vida ja no estan sols. Segurament n’haurien d’estar contents.

Exposició a Nova York però no a Lleida

Avui fa 75 anys del bombardeig del Liceu Escolar i del mercat municipal de Lleida. Aquella tarda del 2 de novembre de 1937 van morir unes 200 persones, mig centenar d’elles nens del Liceu Escolar.

El fotògraf Agustí Centelles va retratar la tragèdia i les imatges van donar la volta al món i van il·lustrar una nova estratègia bèl·lica d’una crueltat insuperable: bombardejar els civils de la reraguarda per desanimar els soldats del front i fer caure la moral de l’enemic.

El 2009 escrivia un apunt en aquest blog sobre la vergonyosa venda de l’arxiu Centelles a l’arxiu militar  de Salamanca.

Tres anys després, l’arxiu és allà, a la calle del Expolio, i la sensació és que al Centro Documental del a Memoria Histórica encara no són conscients de la qualitat i la importància de les 12.000 fotografies de l’arxiu. Sense sala pròpia, sense  cap gran exposició organitzada, l’únic ús que han tingut en aquest temps ha estat el d’ensenyar el trofeu a Nova York, a finals del 2011, quan se’n va exposar una mostra al King Juan Carlos I of Spain Center de la Universitat de Nova York. Una imatge dels nens lleidatans assassinats presidia la mostra novaiorquesa, en un espai de molt mala qualitat segons alguns testimonis.

Després de portar-la a Nova York, per què no ve a Catalunya?

No hagués estat un bon moment aprofitar el 75è aniversari del bombardeig perquè l’Estat, flamant propietari del llegat, el portés a la ciutat de Lleida?

Una altra oportunitat perduda de l’Estat espanyol per tractar amb dignitat les víctimes de la guerra i per homenatjar una ciutat castigada per les bombes.