Mes: octubre de 2012

Els narradors implacables

Divendres vinent es compliran 75 anys d’un dels episodis més negres i alhora més desconeguts de la guerra del 36 a Catalunya: el bombardeig, el 2 de novembre de 1937, de la ciutat de Lleida amb dos objectius molt sensibles, especialment pensats per atemorir i horroritzar la població de la rereguarda republicana i danyar la moral dels soldats que eren al front mentre els seus fills i les seves famílies els esperaven a les ciutats. Les quaranta-quatre tones  bombes de l’aviació italiana enviada per l’exèrcit franquista des de l’aeròdrom de Sòria van caure principalment sobre el Liceu Escolar i el mercat de Sant Lluís. Van morir més de 200 persones, mig centenar de les quals eren nens que aquell moment feien classe al Liceu Escolar, una escola de caràcter laic i modern fundada anys enrere pel pedagog Francesc Godàs.
Amb motiu de l’efemèride, a Lleida s’han organitzat aquests dies dues exposicions fotogràfiques que, a més de la forta càrrega emocional i política pels records familiars i fins i tot personals encara vius a la ciutat (dimecres alguns alumnes sobrevivents del bombardeig assistien a la inauguració d’una de les exposicions), també posen en valor el fotoperiodisme com a narrador de la realitat: un narrador objectiu i impecable, transparent com els objectius de les lleugeres màquines Leica que van facilitar l’extensió d’aquest art, però que alhora apropa de forma impecable l’espectador fins al nus de la història, fins a la mare que plora desconsolada pel fill mort o les ciutats fumejants retratades des dels mateixos avions: la mirada del fotoperiodista sovint no era, i no és, neutral.
L’exposició Catalunya bombardejada mostra des del dia 24 al Museu de la Paeria imatges, cartells i diaris dels bombardejos sobre Lleida i altres ciutats catalanes com Barcelona, Granollers, Girona i Figueres. El Museu de l’Aigua de Lleida n’exposarà a partir del 6 de novembre una altra sobre els bombardejos a les centrals hidroelèctriques del Pirineu. A més, s’ha projectat aquests dies el documental El braç de les Fúries, dels periodistes Jordi Guardiola i José Carlos Miranda, entre altres activitats. Tot plegat, unes mirades que 75 anys després ens interpel·len amb la força demolidora de la història.

(Publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 26 d’octubre de 2012)

El PP de Balaguer, la bandera espanyola i la crisi

El PP de Balaguer ha denunciat davant de la subdelegació del govern espanyol a Lleida que al balcó de l’Ajuntament no hi oneja la bandera espanyola. De fet, fa anys que no hi és. Al balcó no hi ha havia cap bandera fins que el 21 de setembre d’aquest any s’hi ha posat la senyera i, ara fa uns dies, la d’Europa. Tot això en virtud de l’acord recent del ple municipal de declarar-se territori català lliure i sobirà. La subdelegada Imma Manso va dir ahir dimarts a la tarda que havia rebut la denúncia i que, un cop fetes les comprovacions pertinents, la subdelegació hi actuarà. No ha dit com. Però hi actuarà.

Sembla que el PP dóna ja per superat el discurs preelectoral segons el qual cal aparcar debats estèrils sobre banderes i països i treballar junts contra la crisi. Almenys a Balaguer, això ja no serveix. Perquè perdre el temps en una guerra de símbols, i a més fer-ho de forma dubtosament democràtica (serà legal i del tot escrupolosa amb l’ordenament democràtic vigent, però caram, resulta poc edificant haver de recórrer a l’imperi de la llei per aconseguir allò que no s’ha pogut guanyar amb els vots democràtics al ple de l’Ajuntament), no vindria a ser la manera més directa de lluitar contra la crisi dels balaguerins.

A propòsit de la crisi: el consistori presentarà per al 2013 uns pressupostos dignes de postguerra. Si el 2012 es va haver de retallar en tot i eliminar qualsevol ombra d’inversió de l’horitzó immediat, per al 2013 la càrrega financera serà encara més dura i els ingressos seguiran congelats per la fredor glacial de l’economia de la ciutat i del país, i això sent optimistes.  L’alcalde, el convergent Josep Maria Roigé, encara no ha avançat cap detall del pressupost però quan algú li ho pregunta la seva reacció no és precisament d’alegria. L’any passat va suar per aprovar-los en minoria, i els del 2013 són ara per ara un misteri.

La prioritat és sortir de la crisi i treballar tots junts? És evident que el PP no està obligat a mullar-se amb uns pressupostos locals que no han redactat ni negociat ells, ni tampoc estan obligats a deixar-se la pell política en la rehabilitació de les finances d’un consistori a on mai no han governat. Potser no casa amb el discurs de l’esforç i les prioritats dels ciutadans, però obligats, no hi estan.

Tampoc no està obligat el no-nacionalista PP ni la subdelegada Manso a renunciar als seus principis ni a deixar de fer campanya amb la bandera absent de Balaguer, igual que CiU fa campanya posant-ne d’altres al balcó. Però si l’acció de la subdelegació del govern no-nacionalista de l’Estat més sonada de la legislatura a Balaguer ha de ser fer venir l‘autoridad competente a posar una bandereta més,  em sembla que tenim crisi per a estona.

Es busca en Dídac

El periodista i productor lleidatà Carles Porta busca en Dídac, el petit noi negre que, amb l’Alba, ha de garantir la continuïtat de la humanitat a Segon origen, la versió cinematogràfica del Mecanoscrit del segon origen del també ponentí Manuel de Pedrolo. El film és una antiga idea de Porta que va començar a materialitzar el 2009 a través de la seva productora, Antàrtida. En aquest temps ha convençut el director Bigas Luna perquè dirigeixi el film, ha enllestit guió i localitzacions i ha incorporat socis belgues i anglesos a la que serà una de les produccions catalanes més sonades del 2013. “Tot està a punt, ara només falta enllestir el càsting i posar-ho tot en marxa per començar a rodar a final d’any.” Dotze mesos després, la pel·lícula podria veure la llum.
Porta ha escombrat cap a casa i el film es rodarà en bona mesura a les terres de Ponent. Algunes imatges prèvies per atraure inversions es van rodar a l’estany d’Ivars i Vila-sana. I en el film, Lleida serà Benaura, la petita ciutat on vivien el Dídac i l’Alba abans que arribés l’apocalipsi i que és el primer escenari en què els dos protagonistes prenen consciència de la destrucció del món. Manuel de Pedrolo va amagar sota el nom de Benaura la ciutat de Tàrrega, on ell va passar la seva joventut. Tàrrega ha muntat aquest any una ruta turística dedicada a recórrer alguns dels carrers i elements urbans que Pedrolo va col·locar en la novel·la i que, Xavier Garcia, expert en l’obra de l’escriptor, ha identificat a la ciutat. A Barcelona també s’hi rodarà, i les escenes de platja, que en la novel·la passen la Costa Brava, seran en la costa tarragonina.
El guió, explica Porta, és molt fidel a la novel·la original que es va publicar el 1974 i que des de llavors ha estat a les prestatgeries de diverses generacions de joves catalans i dels amants de la ciència-ficció. Amb retocs, això sí: en Dídac, per exemple, vol ser una promesa del Barça i el Camp Nou és un dels escenaris planejats pels guionistes. I la del cataclisme, que deixa en Dídac i l’Alba sols al món, no prové de plats voladors sinó que és d’un altre naturalesa, que Porta prefereix callar. El que és clara és l’atmosfera del film: “Una barreja d’El Llac Blau i Mad Max”, promet Porta.

(Publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 5 d’octubre de 2012)

Foto: fotografama del teaser de Segon Origen, Antàrtida