Exposició a Nova York però no a Lleida

Avui fa 75 anys del bombardeig del Liceu Escolar i del mercat municipal de Lleida. Aquella tarda del 2 de novembre de 1937 van morir unes 200 persones, mig centenar d’elles nens del Liceu Escolar.

El fotògraf Agustí Centelles va retratar la tragèdia i les imatges van donar la volta al món i van il·lustrar una nova estratègia bèl·lica d’una crueltat insuperable: bombardejar els civils de la reraguarda per desanimar els soldats del front i fer caure la moral de l’enemic.

El 2009 escrivia un apunt en aquest blog sobre la vergonyosa venda de l’arxiu Centelles a l’arxiu militar  de Salamanca.

Tres anys després, l’arxiu és allà, a la calle del Expolio, i la sensació és que al Centro Documental del a Memoria Histórica encara no són conscients de la qualitat i la importància de les 12.000 fotografies de l’arxiu. Sense sala pròpia, sense  cap gran exposició organitzada, l’únic ús que han tingut en aquest temps ha estat el d’ensenyar el trofeu a Nova York, a finals del 2011, quan se’n va exposar una mostra al King Juan Carlos I of Spain Center de la Universitat de Nova York. Una imatge dels nens lleidatans assassinats presidia la mostra novaiorquesa, en un espai de molt mala qualitat segons alguns testimonis.

Després de portar-la a Nova York, per què no ve a Catalunya?

No hagués estat un bon moment aprofitar el 75è aniversari del bombardeig perquè l’Estat, flamant propietari del llegat, el portés a la ciutat de Lleida?

Una altra oportunitat perduda de l’Estat espanyol per tractar amb dignitat les víctimes de la guerra i per homenatjar una ciutat castigada per les bombes.

Els narradors implacables

Divendres vinent es compliran 75 anys d’un dels episodis més negres i alhora més desconeguts de la guerra del 36 a Catalunya: el bombardeig, el 2 de novembre de 1937, de la ciutat de Lleida amb dos objectius molt sensibles, especialment pensats per atemorir i horroritzar la població de la rereguarda republicana i danyar la moral dels soldats que eren al front mentre els seus fills i les seves famílies els esperaven a les ciutats. Les quaranta-quatre tones  bombes de l’aviació italiana enviada per l’exèrcit franquista des de l’aeròdrom de Sòria van caure principalment sobre el Liceu Escolar i el mercat de Sant Lluís. Van morir més de 200 persones, mig centenar de les quals eren nens que aquell moment feien classe al Liceu Escolar, una escola de caràcter laic i modern fundada anys enrere pel pedagog Francesc Godàs.
Amb motiu de l’efemèride, a Lleida s’han organitzat aquests dies dues exposicions fotogràfiques que, a més de la forta càrrega emocional i política pels records familiars i fins i tot personals encara vius a la ciutat (dimecres alguns alumnes sobrevivents del bombardeig assistien a la inauguració d’una de les exposicions), també posen en valor el fotoperiodisme com a narrador de la realitat: un narrador objectiu i impecable, transparent com els objectius de les lleugeres màquines Leica que van facilitar l’extensió d’aquest art, però que alhora apropa de forma impecable l’espectador fins al nus de la història, fins a la mare que plora desconsolada pel fill mort o les ciutats fumejants retratades des dels mateixos avions: la mirada del fotoperiodista sovint no era, i no és, neutral.
L’exposició Catalunya bombardejada mostra des del dia 24 al Museu de la Paeria imatges, cartells i diaris dels bombardejos sobre Lleida i altres ciutats catalanes com Barcelona, Granollers, Girona i Figueres. El Museu de l’Aigua de Lleida n’exposarà a partir del 6 de novembre una altra sobre els bombardejos a les centrals hidroelèctriques del Pirineu. A més, s’ha projectat aquests dies el documental El braç de les Fúries, dels periodistes Jordi Guardiola i José Carlos Miranda, entre altres activitats. Tot plegat, unes mirades que 75 anys després ens interpel·len amb la força demolidora de la història.

(Publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 26 d’octubre de 2012)