Dia: 9 de novembre de 2012

L’apocalipsi comença a Lleida

Era d’esperar: la fi del món ha començat i ho ha fet a les terres de Lleida. A on, si no? Si fa unes setmanes explicàvem en aquestes planes que la versió cinematogràfica del Mecanoscrit de Pedrolo és a punt de rodar-se, cal sumar-hi ara que la productora Audivio ja té enllestit el rodatge a Lleida dels dos capítols pilots de la sèrie de ciència ficció Rotten Rain. Es tracta d’un ambiciós projecte de ficció televisiva pensat per ser venut a grans cadenes internacionals i que té la ciutat de Lleida i les comarques que l’envolten com a escenari central d’un thriller fantàstic al llarg de tres temporades de dotze, vint i vint capítols. Seguint l’estela de Lost i o Herois, es tracta d’una sèrie coral amb múltiples personatges que fan front cadascú a la seva manera a una situació fantàstica però que apareix de la realitat (una apocalíptica infecció que comença a Lleida en un període de crisi social i econòmica molt forta i acaba afectant el 75% de la humanitat i que desvela un singular origen de l’espècie humana) i amb continus flash-backs al passat per desenvolupar les subtrames de cada personatge.
Víctor M. Romero, director i guionista de la sèrie, fa cinc anys que treballa en el guió del projecte. Un cop rodat, ara estan a punt de començar el muntatge dels dos capítols pilots, que en realitat són 90 minuts centrats en dos dels personatges i que es poden veure de forma independent com una pel·lícula, amb un estil i un format més cinematogràfic que no pas el que tindrà la sèrie. Ell i el productor, Francesc Balañá, es mostren optimistes pel que fa a la possibilitat de trobar comprador per a la sèrie en cadenes internacionals. Per això la llengua de treball dels actors del primer test (Míriam Martín, Toni Corvillo, Jordina Sarlé o Aida Flix, entre d’altres) és l’anglès i en segon lloc el castellà, ja que també situen a l’Amèrica Llatina els possibles compradors. Si se’n surten, l’hospital de Santa Maria i l’Arnau de Vilanova, la plaça de Sant Joan abandonada a l’estil Mad Max, el pont de Príncep de Viana amb cotxes accidentats i l’edifici de la Llotja envoltat de pisos esquerdats es podrien convertir en un futur pròxim en els missatgers de la fi del món a moltes televisions del planeta.

(Publicat a Cultura d’El Punt Avui el 9 de novembre de 2012)

Foto: fotografa Rotten Rain. AUDIVIO

L’independentista perplex

Arrenca la campanya i corre per tot Catalunya i també per les comarques de Lleida l’independentista perplex. Es tracta de l’independentista de sempre, l’independentista de pedra picada, el que sempre anava a les manis de la Diada quan pocs més ho feien, el que no va haver de córrer aquest setembre a buscar una estelada perquè ja en tenia unes quantes a casa. Es tracta de l’independentista impacient, que ara contempla amb perplexitat com al seu voltant han sorgit un munt d'”independentistes de tota la vida”. Alguns ho porten amb sana alegria.

D’altres, però, estan tan perplexos del gir que ha fet el país, que fins i tot sembla que els hi  sap greu. L’independentista perplex, almenys alguns d’ells amb qui he pogut parlar aquests dies, observa amb un punt de desconfiança i mal humor com els antics federalistes i antics autonomistes, els que abans se n’enfotien, de la seva dèria política, ara l’alliçonen a ell durant les sobretaules familiars o en les tertúlies del bar sobre com Espanya ens roba i ens maltracta i li parlen com si ells fossin els autèntics “independentistes de tota la vida”.

“Tot això acabarà en no res, allò del milió i mig ha estat un bluf, aquestos s’han fet ara independentistes per la crisi i de seguida que hi hagi un pacte econòmic per part d’Espanya es faran enrere”, m’assegurava fa uns dies un amic d’aquests de pedra picada.

Dijous, diada de Tot Sants, Solidaritat per la Independència va muntar a Balaguer un acte de petit format. També hi havia independentistes perplexos. Un d’ells em reconeixia abans de l’acte de les dificultats de Solidaritat per teixir un discurs propi ara que sembla que tothom s’hagi pujat al carro: “El partit hauria d’apostar per la bandera del català com a única llengua oficial i per la unitat dels Països Catalans”, em deia, per intentar diferenciar-se dels partits que ara s’han tornat “independentistes de tota la vida”.  El cap de llista de SI, el regidor de Tàrrega Santi Costa, va intentar convèncer a la dotzena de conveçuts que van anar a escolar-lo al Flemming de Balaguer que no se’n poden refiar dels cants de sirena de CiU ni d’ERC, només ells són la garantia. Núria Cadenas, independentista de tota la vida, i que tant ho és que de ben jove va patir la repressió d’Estat i s’hi va estar anys a la presó abans i tot de les garçonades del 92, va fer a Balaguer un discurs abrandat, emotiu i amb un to positiu que, tot i això, no deixava d’apuntar el mateixa direcció: malfieu-vos dels conversos.

Però sigui just o injust, les transicions les acaben fent els “conversos” i les grans majories.

A Espanya, el pas a la democràcia el van dirigir un cap de Falange i un partit socialdemòcrata que no havia tingut el protagonisme en la lluita antifranquista que sí van tenir els comunistes, els que havien lluitat amb força i contundència i fins i tot amb presó. Comunistes, sindicalistes i republicans espanyols van quedar arraconats pels “demòcrates de tota la vida” que sortien com bolets. Funcionaris i classes mitjanes que fins llavors havien estat còmodes amb el règim, eren ara els abanderats de la nova democràcia espanyola, amb Adolfo Suàrez, el falangista de centre, l’heroi i després màrtir de la nova democràcia espanyola, al capdavant del procés.

A l’antiga Unió Soviètica, no van ser els opositors represaliats els qui van acabar amb el règim per ells sols, va haver de ser un secretari general del PCUS, antic aparàtxic escalador en les estructures del règim, qui va fer la difícil i delicada de desmuntar la unió soviètica, fins que va ser devorat per no poder controlar-ne la velocitat i la intensitat.

El moment apassionant que viu ara Catalunya i que aquesta campanya electoral evidencia no és comparable a aquests altres, excepte en un punt: com descol·loca a tothom el gran moviment tectònic que provoquen els grups fins ara en el poder quan es reposicionen en la nova centralitat que s’ha anat creant els darrers anys de forma més aviat callada i tranquil·la.  Els independentistes de tota la vida ja no estan sols. Segurament n’haurien d’estar contents.