Mes: novembre de 2014

Tellado

nangAmb una mica de prevenció mútua van quedar per fer un vermut un diumenge electoral. Va ser com un llampec. Es van mirar als ulls i es van enamorar a l’instant, empesos per una desesperació compartida. Durant les setmanes següents no van fer altra cosa que follar, sempre que podien, amb la urgència agònica de les coses prohibides i condemnades a finar. A vegades es miraven l’un a l’altre, mentre es vestien en una habitació d’hotel al costat d’un llit desendreçat, i descobrien amb sorpresa que les febleses pròpies i les diferències que sempre havien semblat insalvables ara els havien convertit en complements perfectes l’un de l’altre. Un venia d’una relació complicada en què havia sacrificat l’aventura a canvi d’una certa rutina i estabilitat, però tot plegat havia acabat amb sensació de maltractament. L’altre sortia d’una dragonkhaniana relació triangular que havia deixat tots tres membres exhausts, ferits i dolguts. S’havien promès no tornar-se a enamorar mai més. Però eren allà, de nou, provant-ho un cop més.

Aquesta ha estat la relació dels dos principals grups polítics del sobiranisme català durant els millors moments de l’anomenat procés. En els ulls dels càrrecs i militants de Convergència i d’Esquerra hi espurnejava tot aquest temps la il·lusió de la novetat i el descobriment. També l’excitació del risc i de l’exploració del desconegut. Artur Mas i Oriol Junqueras es feien selfies junts i s’intercanviaven floretes al Parlament i es prometien urnes i paperetes mentre feien veure que ignoraven les enquestes igual que dos amants ignoren el futur. Però el futur era allà, esperant com una ombra. En el fons, tots dos entenien que allò era impossible i que no podia ser i que aquella passió havia nascut amb la data de caducitat marcada des del primer dia. El 9-N va posar sobre la taula que els ritmes i les formes de cadascú s’expressen de forma diferent i que com més passi el temps i la legislatura més creixeran els silencis, les rivalitats i els malentesos.

I ja estaven a punt de deixar-ho a córrer, que van aparèixer el fiscal i les querelles. Quan tot es refreda, no hi ha res com l’aparició d’una amenaça per revifar la passió. L’amor és instint de supervivència i aquí el tenim de nou. Qui diantre és que pensa l’estratègia de l’Estat espanyol? A Rajoy li van regalar Victus per entendre la situació catalana. Potser hauria hagut de començar amb Corín Tellado.

 

(Publicat a El Punt Avui el 21 de novembre de 2014)

Periodisme

shamsiaVaig conèixer la periodista Mònica Bernabé a Mataró, a l’edició maresmenca d’El Punt. Tots dos ens havíem d’encarregar de la informació local de la ciutat. Ella tenia una mordacitat encantadora i quan tractava amb els poders locals ho feia amb la distància crítica i la prevenció irònica que els periodistes hauríem de tenir sempre cap als poders de tota mena, petits, grans o mitjans. I tenia alhora un nervi inquiet cap al món associatiu que la va fer connectar de seguida amb els sectors més dinàmics de la societat civil mataronina. La seva passió, però, ja era l’Afganistan. Hi havia anat un any i n’havia tornat amb un reportatge espectacular sobre la situació de la dona al país en mans dels talibans. No es va quedar aquí. Va fundar una associació pels drets de les dones a l’Afganistan (Asdha), i hi va viatjar contínuament fins que s’hi va quedar a viure per mantenir una intensa activitat en suport de les dones d’aquell país.

Ara, amb el fotògraf Gervasio Sánchez ha publicat el llibre Dones Afganistan i algunes de les fotografies que il·lustren el treball s’exposen aquests dies al Palau Robert de Barcelona. Les dones retratades apareixen al costat d’un text breu, fred i contundent com un cop de puny a l’estómac, que explica la història de cadascuna: casada amb 13 anys amb l’home que va pagar diners per ella, empresonada per haver tingut relacions fora del matrimoni, violada, vexada, empobrida, mutilada físicament o bé en el seus somnis i projectes vitals. Poques vesteixen el burca. La majoria mostren al descobert rostres d’una tristesa serena i endurida. En algunes escenes, el contrast de la vitalitat dels colors i teixits de la cultura afganesa amb els tenebrosos episodis que han passat les protagonistes produeix un efecte d’irrealitat. El problema no és el burca, sinó un masclisme cultural que considera les dones mercaderies que es poden comprar, vendre, usar, colpejar i llençar i que, amb intensitats i formes diverses, no és exclusiu de cap cultura.

No totes són històries tristes. Una de les darreres imatges és la de Shamsia Hassani, una jove de nervi inquiet que es dedica a pintar grafits per les parets de Kabul. Amb l’esprai a la mà i el hijab al cap, la Shamsia mira a la càmera desafiant poders i prejudicis de tota mena. L’exposició ens ha portat la Shamsia fins a davant dels nostres ulls amb la força de les veritats fredes i contundents. La Bernabé no ha deixat mai de fer periodisme.

(Publicat a El Punt Avui el 14 de novembre del 2014)