Alguns polítics socialistes espanyols, entre ells l’autoproclamada màxima autoritat del PSOE, Verónica Pérez, han anat a consultar al diccionari de la Real Academia Española la definició del mot rufián, i han publicat el resultat en els seus comptes de Twitter: “Persona sense honor, perversa, menyspreable.” Per aplicar-ho, evidentment, al diputat Gabriel Rufián, que els va treure de polleguera durant la investidura de Rajoy.
En lloc de consultar diccionaris, els hauria fet més profit consultar militants, abans de votar el que van votar. Però tenien molta Prisa, perdó, molta pressa, per evitar unes terceres eleccions molt complicades o, el que és pitjor, un remot acord d’esquerres amb el vistiplau tàctic d’algun grup independentista, cosa que obriria un nou camí per al règim espanyol del 1978. Un camí que els poders de l’Estat es resisteixen a fer i que, per evitar-ho, són capaços de moltes coses. Com per exemple, de decapitar el líder del segon partit de l’Estat d’una manera poc honorable, una mica perversa i, des d’un punt de vista de la democràcia interna, bastant menyspreable.
El discurs de Rufián no contenia insults directes però sí molta mala llet. Recollia les veus de socialistes indignats i les etzibava sense censura als diputats del PSOE. Fins i tot socialistes crítics amb la decisió de la cúpula del partit s’han mostrat molt dolguts per la duresa de Rufián: sembla lleig que des de fora es posi el dit a la nafra i es faci llenya de les divisions. Però és una metzina que s’aplica constantment als rivals en política i ningú no és innocent. Burxar i buscar la divisió dels 72 diputats del sí és l’esport de moda entre els del no i els del ja-ho-veurem, socialistes inclosos. Quan ERC feia tripartits, el burxament, llavors d’origen convergent, va acabar amb aquell partit decapitat, escindit i derrotat. I així tots els partits quan passen per contradiccions. Si ens posem tan figaflors, acabarem definint la política al diccionari com a activitat perversa i de poc honor. I qui estigui lliure de culpa que llanci la primera piulada.
(Publicat a El Punt Avui el 2 de novembre de 2016)