És curiós, quan es rellegeixen ara les opinions i les anàlisis d’abans de les eleccions nord-americanes, que molts dels que ara s’afanyen a oferir explicacions exactes sobre el que ha passat en la ment dels electors americans, menystenien l’histriònic Trump i auguraven una victòria més o menys folgada de Clinton. Els que escrivim en els papers acostumem a encertar-ho de ple un cop les coses ja han passat. En això, hi tenim la mà trencada. Però les prediccions abans que passin, que en realitat és el que més interessa a la gent, no són més que camins a les palpentes. Davant del primer xàfec de realitat l’argumentació més brillant, analítica i raonada sobre el futur immediat acaba convertint-se sovint en paper mullat.
Hi ha un contrast interessant entre els mitjans seriosos i rigorosos nord-americans, que apostaven per Clinton i en general preveien una victòria de la candidata demòcrata, i les televisions privades nord-americanes, més sensacionalistes, dretanes i que en molts casos confiaven, i la van encertar, en una victòria del magnat republicà. La premsa que analitza, reflexiona, mira estadístiques i contrasta, va fallar; la que banalitza la política, busca el sensacionalisme i els impactes emocionals, la va encertar.
Al cap i a la fi, voten les persones. I les persones no sempre ens movem per les reflexions racionals ni per la suma i resta ponderades dels pros i contres de les coses. Els grans diaris de referència americans també van fer reportatges sobre l’home blanc pobre de l’Amèrica profunda castigat per la crisi econòmica, amargat per veure amenaçat el seu precari estatus econòmic, racial i de gènere davant dels canvis del món. Però segurament els seus analistes no els devien llegir amb gaire atenció: reportatges d’interès d’humà, en diuen, dels de trepitjar barris, pobles i perifèries, on no són els somnis de la raó, sinó l’amargura dels sentiments, el que a vegades produeix monstres.
(Publicat a El Punt Avui el 15 de novembre de 2016)