L’impacte real de la taxa hotelera

Una de les principals crítiques que s’ha fet a la taxa hotelera és el fort impacte que pot representar sobre la factura. En alguna columna d’opinió fins i tot s’ha arribat a citar un impacte del 8%.
Anem a fer un exercici d’economia-ficció. Suposem que la taxa hotelera s’hagués aprovat ara fa dos anys i que els hotelers han decidit traslladar-la íntegrament als turistes (és a dir, que la taxa no ha influït en la fixació dels preus de les habitacions). Aprofitant la disponibilitat de sèries de preus d’habitacions d’hotels que ens brinda l’Idescat podem calcular l’impacte que hauria tingut aquesta taxa. A cada zona turística li hem imputat una taxa mitjana, que ha estat calculada tenint en compte el nombre de places hoteleres per categoria. Així, la taxa mitjana és de només 1,18 euros al Maresme contra 1,86 euros a Barcelona ciutat.  Per simplificar suposarem que l’ocupació mitjana és de 2 persones per habitació. Aquí teniu una gràfica amb l’evolució temporal dels increments de preu esperats.


Si mirem les diferents sèries podem veure algunes dades interessants. Els hotels del Maresme, els més econòmics pel que fa a tarifes d’habitació, patirien increments de preu que en el pitjor dels casos serien del 7%. En el cas de la Costa Brava o la Daurada aquests serien inferiors, superant el 6% en comptades ocasions, totes elles fora de temporada. Finalment, notar que en plena temporada d’estiu l’increment de la taxa hotelera seria similar, o fins i tot inferior, al que experimentaria la ciutat de Barcelona, on el comportament és més estable al llarg del temps.
A la pràctica però aquests increments de preus podrien ser inferiors, si els hotelers, consistents amb la seva tesi de què la taxa hotelera pot fer dissuadir molts turistes de reservar una habitació en un hotel de Catalunya, decideixen assumir una part de la taxa, via una menor preu de les habitacions.  També cal recordar que hem agafat un supòsit molt conservador, suposant que l’ocupació mitjana per habitació era de dos adults.
No obstant, el més probable és que tothom acabi pagant l’euro o els dos euros per nit sense cap problema. En el fons els turistes són poc sensibles al preu quan arriben a la seva destinació. Prova d’això és la pràctica hotelera tan estesa de cobrar deu euros per consultar una estona el correu electrònic o imprimir-se la targeta d’embarcament, o de cobrar quatre o cinc euros per cada aigua o refresc que un s’agafa del minibar.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de comerç, consum, finances públiques, turisme i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.