Zapatero ha complert les previsions i, finalment, ha remodelat el govern amb retocs importants, amb una paritat del 50%. Però amb la sensació que no ha estat una aposta de futur, amb perfils renovadors, sinó tot el contrari: garantir el pes del partit dins de l’executiu i amb ministres de confiança com Pepe Blanco per combatre la pressió del present. Les sortides han estat totes les lògiques i esperades, com la de Pedro Solbes, que és la més important. Degut a la crisi, s’ha triat un recanvi al Ministeri d’Economia que garanteixi la cohesió interna però Elena Salgado no té un perfil que pugui donar esperances als qui volien un home-dona amb lideratge. En canvi, Salgado, una dona de confiança de Rubalcaba, sí que evitarà errors imperdonables com els de Solbes.

Un altre polític que guanya pes a Madrid és Manuel Chaves. Reforça el nucli dur i entra amb un pes important per cobrir la quota de poder del mercat de vots del PSOE com és Andalusia. Així queda justificat el canvi de cromos amb Magdalena Álvarez, que feia massa temps que s’esperava el seu sacrifici. Però continua sent difícil d’entendre com un president autonòmic pot deixar la Junta, encara que sigui després de 19 anys en el càrrec, per anar a fer de ministre a Madrid. Les altres absències lògiques i necessàries han estat les de Bernat Soria, Mercedes Cabrera i César Antonio Molina (s’ha salvat Bibiana Aído), mentre que ha tornat Trinidad Jiménez, que feia temps que esperava aquesta oportunitat.

Ara és moment de valorar els retocs i d’aquí un temps la gestió del canvi. D’entrada, m’agrada el nomenament de Gabilondo, tot al contrari de González-Sinde. Però amb un cert regust que són canvis en clau massa interna, poc valents i evidenciant temors, que si el PP ho sap aprofitar li pot donar l’oxigen necessari per revifar-se. Ara que mentre es qüestioni tant el lideratge de Rajoy, Zapatero es pot permetre errors com els del primer any d’aquest segon mandat.

Música / She’s Got A Way # Bryan Adams