Arxiu mensual: març de 2009

Zapatero té sort que falla Rajoy

Veient la intervenció d’anit de Rajoy a Tengo una pregunta para Usted demostra que el PP no té gaire possibilitats de superar el PSOE en intenció de vot, tot i que el segon mandat de Zapatero, de moment, fa aigües en molts fronts un any després de la victòria electoral. Rajoy va superar la prova televisiva (ho tenia fàcil) però va demostrar una vegada més que a la dreta espanyola li cal un líder amb més carisma per tornar al govern de La Moncloa. I això que ara té un camí planer i no dóna la sensació de fer la travessa del desert: el mateix Rubalcaba, un gat vell i que ja les ha vist de tots colors, reconeixia fa pocs dies (en un cercle privat) que des del govern “no n’encertem n’hi una”. L’encenari ha canviat en molt poc temps per l’esclat de la crisi econòmica i quan encara li queden tres anys de mandat, Zapatero ja evidencia debilitats i que té massa plom a les ales per suportar tanta pressió. Fins i tot, ahir, un dels confidencials de referència de la política espanyola, s’aventurava a dir que Zapatero convocarà eleccions anticipades el 2010. Una especulació oportuna més, però simptomàtica. I l’alternativa d’un canvi a fons de ministres és una solució complicada perquè si fos pràctica ja ho hauria fet. Per tant, esperar el plus de les revolucions socials en època de recessió és una utopia i la credibilitat del president espanyol es va fonent com un terró de sucre  en el cafè quan valores l’escenari de Catalunya i el nou panorama al País Basc.

Comencen les intervencions a les caixes

El Banc d’Espanya acaba de moure fitxa en anunciar que intervindrà Caja Castilla-La Mancha (CCM), després del fracàs perquè no s’ha produït la fusió amb Unicaja, que ha fet marxa enrere perquè volia més avals per fer-se càrrec de l’entitat. Finalment, després d’un any de comprovar-se que la crisi no havia perjudicat el sistema bancari espanyol, canvia el panorama en produir-se la primera maniobra del Fons General de Dipòsit (FGD) per salvar una caixa. I és fàcil de preveure que no serà l’última. Tant mirar com patien els altres governs europeus dels països capdavanters i també la nova administració Obama, que ara resulta que comença a moure’s el taulell del joc bancari espanyol.

I li tocarà al FGD donar emissions de participacions preferents i la compra d’avals per, a través del prop de 2.000 milions, per proporcionar liquiditat a la caixa amb seu a Toledo i que aquesta es mantingui operativa. L’objectiu immediat del BdE i de l’executiu de Zapatero és garantir el finançament de CCM per assegurar els estalvis dels clients. I mentre tot això passarà a causa de la recessió, esperarem a veure si hi ha més fallides, fusions i més casos com els de Mario Conde. Al final, quan s’acabi aquest cicle negatiu, la incògnita serà veure si només queden 7 o 8 caixes d’estalvi espanyoles.

Música / Money # Pink Floyd

La revolta silenciosa dels neomanifestants

Ha estat una protesta històrica la dels empresaris catalans al Congrés per reivindicar un canvi en la política de Zapatero. Com bé recordava durant el trajecte amb el TAV el propietari del Tapas Bar, en 40 anys com a empresari mai havia vist una cosa així. I volia ser-hi. La concentració més l’entrega de les propostes als diferents líders polítics, va voler ser una escenificació urbana de la Pimec (res de tancar-se en un dels tants despatxos del parlament espanyol) per mostrar el malestar dels petits i mitjans empresaris per la situació en què s’ha arribat.

La crisi era visible fa un any però Zapatero va preferir centrar-se en les eleccions. Un any després, el panorama local i global s’ha agreujat i els petits motors econòmics del sistema reclamen mesures urgents per combatre el mal moment. No es cansen de dir que no volen ni suport ni diners sinó ajudes. Especialment, canvis legals per combatre la morositat i no sentir-se escanyats per aquest aspecte. I la reunió de la setmana passada tampoc va ser positiva, segons va reconèixer el mateix Gonzàlez. Per començar, ni Solbes hi era.

Però reivindicar-se a Madrid també té un risc i es va comprovar amb el suports que rep el PP. Els empresaris volien una protesta silenciosa però van patir tensions quan van aparèixer els líders populars en ple carrer. La maquinària del PP i del PSOE sempre són a punt governi qui governi, però es va superar el mal moment amb la seva marxa. Els líders catalans van admetre que la situació comença a canviar però l’onada d’esperança encara trigarà en fer-se realitat. De moment, la protesta del canvi ja s’ha fet (ara protesten els empresaris; això sí sense pancanters ni crits), l’exigència d’un model més competitiu ja és a les mans dels governants i, mentrestant, caldrà valorar la reivindació, les conseqüències del gran suport rebut arreu de l’Estat i el per què de la demostració que el grans problemes de Catalunya sempre acaben passant per Madrid. Que tinguem sort en aquest nou canvi de paradigma econòmic!

Música / The Times They Are A-Changin # Bryan Ferri

Tot esperant el finançament

Van passant els dies i els mesos i el govern català continua pendent de l’important acord final del finançament. Hagués estat més fàcil saber fins on podia arribar l’executiu de Montilla sinó s’hagués situat la reivindicació catalana dins el mateix concepte autonòmic del “café para todos“. Però continuem encallats i esperant una resposta positiva: mentre es dissimula la calma a Barcelona i els nervis a Madrid. Hauríem de dir que, per sort, l’acord hauria de ser ràpid i positiu, ja que tenim el mateix “color polític” entre els dos negociadors, però les vibracions no són bones pels interessos de cada govern, amb el pes de la crisi. El mateix Castells, un bon conseller, n’és un bon exemple del rol que ha generat aquest procés.

I en un tema tan esperat com aquest i amb tantes proclames des de Catalunya, s’espera un bon retorn després del suport electoral que es va donar a Zapatero perquè sortís reelegit. Montilla és conscient que si juga molt més que Zapatero en aquesta negociació que es cou a foc lent i que les grans obres dels mandats passen per aconseguir els objectius que saps que l’anterior president no ha aconseguit ni el que vindrà a posterior aconseguirà. Però, de moment, del finançament se n’ha fet una gestió tan política que empresarialment ja faria dies i mesos que seria mort. I mai s’hauria d’oblidar que els clients (votants i ciutadans) sempre tenen raó. Farà més Obama en quatre mesos que…

Música / The Summer Wind # Medeleine Peyroux

“Father” Ferrer

Hi ha llegats humans com els de Vicenç Ferrer que segur que ens han marcat en algun moment de les nostres vides. Els referents vitals que es poden tenir a una de les regions més pobres de l’Índia, com és Anantapur, no són comparables als nostres, però el que ha aconseguit aquest missioner al llarg de la seva vida estic convençut que perdurarà en el temps. Com estic segur que valorarem la grandesa de la seva emprenta a mida que passi el temps. Com del no res, en una regió sense gairebé recursos naturals, va aconseguir fer realitat un somni per ajudar als qui més ho necessitaven: més de mil pobles en 19.000 km2. Poc a poc, amb ajudes de gent que anava prenent consciència del seu projecte, va anar construint cases, hospitals, escoles i edificis per ajudar a famílies senceres. I sempre intentant que en sortís beneficiat el col·lectiu, que anava creixent gràcies a les ajudes, les aportacions i els apadrinaments. Un objectiu global carregat d’humanitat que ara ja té una gran dimensió que sembla, fins i tot, impossible d’imaginar. Tot a base de valors que avui dia passen massa desapercebuts per culpa de la cultura de vida que hem anat adquirint que passa més pel tenir que saber donar. I sempre recordaré una frase que em va recordar quan va visitar Girona: “En la pobresa més extrema, en la humanitat despullada, he trobat la major riquesa.”

Música / We Are Free # Noa

Saura no ho estava desitjant

El conseller Saura no estava preparat per incidents com els dels antiBolonya al centre de Barcelona: 81 ferits entre els agents policials, estudiants i periodistes. Saura no volia haver d’assumir aquest rol mediàtic però va amb el càrrec i fins ara es pot dir que ha tingut una època tranquil·la. I l’escenari social s’ha transformat en molt poc temps i era d’esperar que la tensió per la crisi comencés a tenir repercussió. Ara li toca assumir un paper que no vol i li costarà més afrontar-lo i donar sentit alhora al seu partit. Perquè d’això es tracta: governar i representar ICV. Però també se’l deixarà sol. I els errors en la gestió i en la política es paguen, encara que, fins i tot, sigui necessari prendre decissions que van més enllà de la calma, l’ordre policial i la defensa d’unes idees.

És l’inici del que s’està començant a moure –dijous que ve una altra gran manifestació– i no interessa dir i ja només faltaria culpar els joves universitaris -encara que a les manifestacions caldria extreure els radicals- que a través de les protestes amb pancartes i crits volen dir prou a una situació educativa de canvi. Però és com la causa afegida a un mal temps general basat en l’economia que els adults hem gestionat molt malament. I el tòpic de peluts, antisistema i radicals ja ha passat a la història. Hauríem de començar a entendre que per algun lloc la tensió ha de començar a sortir, així com evidenciar el càstig i divisar els primers moviments a favor del canvi de paradigma econòmic.

Música / Falling Down # Oasis

Per un projecte educatiu global

Els sindicats de l’ensenyament, USTEC-STEs, CCOO, ASPEPC-SPS FETE-UGT CGT han tornat a convocar els professors a una jornada de vaga per protestar contra la política educativa de la Generalitat i han demanat als pares que no portin els nens a l’escola. Aquest serà el tercer dia que s’aturen les classes a les aules catalanes en poc més d’un any. I aquí rau el problema de l’educació al nostre país. Fa massa temps que es manté aquest sentiment de crítica envers el global de l’educació pública, que és tan necessari que va molt més enllà de la sisena hora i la futura setmana “blanca” al febrer (a Andalusia ara volen treure-la). Perquè si el govern de Pujol va cometre errors durant el seu llarg mandat (els encerts també hi eren), és una realitat que no ha quedat palès el canvi. Massa consellers en pocs anys i un canvi de cromos de conselleria, d’ERC al PSC, que ha provocat més tensions innecessàries. I l’exemple de què hem passat de parlar de barracons a aules prefabricades, no serveix.

És massa important l’educació, fonaments de la nostra societat com la Justícia i la Salut, com per deixar-la en segon terme i sense una planificació integral i de futur. Amb visió educativa de l’infant fins  a la nova universitat europea. Perquè d’estudis negatius i comparacions envejables amb els països nòrdics ja fa molts anys que en tenim i en sabem les causes. Volem realitats. I ara mateix hi ha el contrast de veure escoles que comencen a utilitzar pissarres digitals mentre altres fa anys que no tenen els recursos necessaris per afrontar el factor de la immigració. El que necessitem és avançar perquè els nostres fill en surtin beneficiats i els pares podem confiar en el nostre model perquè en tenim resultats. D’aquesta manera, el país hi guanyarà.

Música / Thinking About You # Norah Jones

Un Parlament sense pilars

El Parlament 2.0 ja és una realitat i m’agrada molt com ho ha resumit el sempre eficient Xavier Peytibi al seu bloc. Com m’agrada aquest discurs del president de la cambra, Ernest Benach, per sintetitzar aquesta obertura del Parlament al món d’Internet: com si caiguessin els pilars de l’edifici del Parc de la Ciutadella. Perquè la ciberpolítica és una realitat evident i ell n’és un exemple a través de formats com els blocs, el microblocs (Twitter, que cada vegada té més presència), les xarxes socials (Facebook) o el mateixos canals de vídeo (You Tube). Per això, en saber-se la notícia, les reaccions a Twitter van ser lloables i les resumiria amb la frase de Marc Teixidor.

Ara ja no hi ha excuses perquè un diputat o diputada pugui interactuar amb la societat i pugui crear aquest camí d’anada i tornada amb els ciutadans, les entitats o les associacions. De fet, ja està passant, i amb un esperit lliure que potser recordarem sempre més. És una aposta necessària més de la política catalana per liderar aquest canvi en la societat del coneixement i apostar per les TIC a escala local i global, que obre moltes més oportunitats. I és una obertura amb esperit positiu i un canvi que no ho serà fins que la nostra política i els polítics no s’ho acabin de creure. I tot i que hi ha reticències i entrebancades inevitables per la competència política, la societat progressa i el Parlament està obligat a promoure canvis com aquest. Perquè en el fons president Benach, “ladran, luego cabalgamos“.

Música / Reus # Whiskin’s

PD: Agraeixo la recepció del president Benach a la nostra associació STIC.CAT. Quedaria sorprès de les reaccions satisfactòries per acompanyar-nos: de punta a punta de Catalunya.

PD2: Llibre rebut: En la campaña de Obama (Ed. Niberta), de Jordi Pérez Colomé.

Les ganes de canvi d’Obama

Obama ha de significar un canvi generacional i l’esperança ja no era només dels nord-americans sinó global després de vuit anys de l’Administració Bush. Però després de tanta esperança, calen realitats, encara només hagin passat quatre mesos de la històrica victòria. I en matèria econòmica ja ha demostrat que vol evidenciar aquest canvi: ha qualificat d'”ultratge” el pagament de 128 milions d’euros que la companyia asseguradora AIG vol fer als directius, com a premis en sobresous per la seva gestió, quan ha estat rescatada amb diners de l’estat a causa d’una fallida imminent. I a part de la seva indignació, el president del EUA es va preguntar amb tota la lògica, a causa de la crisi alarmant, que “Com justifiquen aquest escàndol als contribuents que mantenen aquesta companyia?”

És l’evidència d’un canvi de lideratge als EUA, el de l’inici d’un canvi de paradigma econòmic i un pas més en la voluntat d’Obama de canviar les regles del joc del sistema finançer del seu país. Obama és al poder gràcies a l’esperança popular i és un dels eixos que sempre va deixar clar en els seus discursos que mai volia perdre. Per això, no es cansa de dir que vol tornar al poble nord-americà el que ell li va donar en vots i esperança. Per tant, comença la batalla d’Obama contra els abusos de les grans multinacionals que, com AIG, són capaces de rebre 130.000 milions d’euros del govern dels EUA perquè les pèrdues de l’any passat van ser de 30.000 milions, però que els seus directius en rebin 128 milions. Un escàndol!

Música / Our Country # John Mellencamp

PD: La nova recepta econòmica d’Artur Mas.

PD2: L’esperada visita de Murakami a Barcelona. Recomana la lectura per evadir-se de la crisi.

El Barça, camí de l’excel·lència

Arriba la fase important de la temporada i el Barça ha complert els pronòstics amb una nota molt alta. L’equip blaugrana és líder destacat a lliga espanyola, després de gairebé una temporada perfecte, és la final de la Copa del Rei i ha arribat amb garanties als quarts de final de la Lliga de Campions. Tres dels grans objectius del club que, de moment, s’han aconseguit. A més, amb bon joc, un criteri tècnic i la calma a la directiva. I també cal afegiri-hi aspectes del famós “entorn” que no sóc fàcils al Camp Nou. Ara però, falta el més difícil: rematar la feina amb els títols. I a la lliga està clar que guanyarà el millor, l’equip més excel·lent i dóna la sensació que el Barça està preparat per demostrar-ho perquè està clar que els números l’avalen.

Però, de moment, aquesta trajectòria té un gran mèrit, sobretot, per la manera com Pep Guardiola va arribar a la banqueta del Barça -li criticaven la manca d’experiència quan l’alternativa era Mourinho– i com s’ha consolidat en només poc temps. Una altra posició del club que no és fàcil ocupar, però que el de Santpedor ha demostrat que té un gran futur, que coneix bé la repercussió del club i que els esquemes tàctics passen per jugar un futbol d’atac i confiar en el planter. Precisament, d’on ell va sortir i va saber aprofitar l’oportunitat. Ho va fer com a jugador i ara ho comença a fer com a tècnic.

Música / Think # Aretha Franklin

PD: Un llibre que mereix està ben posicionat per Sant Jordi: El factor humà, de John Carlin (La Campana).