Arxiu mensual: abril de 2009

Un canvi que no és fàcil

Tot just entrem en aquesta societat líquida que va batejar molt bé Bauman per definir aquests nous temps de canvis accelerats i el trencament d’unes estructures estables. I la transformació no serà fàcil per molt que, tot i els efectes de la crisi, l’alternativa sigui parlar de la societat del coneixement i la nova era digital. M’agrada aquest concepte, tot i que encara no estem preparats a causa de les pors, l’escepticisme i la incertesa. Temps al temps però, ja que les persones cada vegada tenen més ganes de moure’s en aquesta direcció. Sabem quin és el trajecte però encara cal deixar passar anys perquè realment s’inverteixi en aquests nous conceptes i les institucions, les empreses i la política afrontin el nou canvi per adaptar-se a un món que evoluciona a un ritme vertiginós.

L’exemple mateix l’encarna Obama, que ja du cent dies en el càrrec com a mandatari de la primera potència mundial. La seva figura i lideratge reuneixen el concepte de canvi i una il·lusió en l’aplicació d’aquests nous valors que, fins i tot, van més enllà de l’economia. Amb Obama, ja tenim una realitat i no una base utòpica per pensar que tots podem participar, en la nostra petita o gran escala, en impulsar aquesta nova transformació. Mentrestant, podem tendir a l’individualisme però al mateix temps el ciberespai també cada vegada ens connecta més i ens dóna la igualtat per pensar i actuar localment i també globalment. En el fons, està naixent la Revolució Digital, una nova societat que fins i tot, no és fàcil imaginar.

Música / Across The Univers # Bono, Jagger, Keys, Billy Joel…

L’última gran revolució editorial

La llibreria Blackwell de Charing Cross, a Londres, acaba d’estrenar una màquina per imprimir, anomenada Expresso Book Machine (EBM), que ja l’han definit en el dispositiu “més revolucionari en la indústria editorial en els últims 500 anys”. És capaç d’imprimir i enquadernar un llibre en cinc minuts, el temps que un client pot aprofitar per visitar la llibreria o consultar llibres o prendre’s un cafè. El nou invent imprimeix 105 pàgines per minut i, fins i tot, enquaderna en color (imatges). Com si es tractés d’una gran fotocopiadora, té l’avantatge de posar al servei dels clients 400.000 títols disponibles i ja està preparada per presentar-ne més d’un milió. I el preu final del llibre és el mateix que si l’haguessin comprat a la llibreria o haver-lo encarregat.

Segons el propietari de Blackwell, l’EBM donarà una oportunitat a les llibreries que no tenen grans estocs i que no poden competir amb les més grans. Però caldrà que passi encara un temps perquè aquest revolucionari invent s’arribi a consolidar comercialment i se’n puguin valorar els avantatges.  Es perdrà l’encant de les llibreries? I el dels llibreters i llibreteres? I l’encant del tacte?  Potser l’EBM té el seu lloc natural en estacions de trens i aeroports però de moment, en una ciutat tan cosmopolita com Londres, en pocs dies ja ha causat sensació. En temps de crisi econòmica, en l’època de la nova societat digital, en la fase de naixement del llibre electrònic, tan sols un aparell d’aquest gran invent ja s’ha convertit en revolucionari. A nous temps, nous invents.

Música / Rotterdam # The Beautiful Song

PD: Arriba una nova edició d’El menú de l’escriptor. Blocs i literatura. Demà hi serem.

El fil vermell de les vides

Em va agradar anar a veure ahir l’obra “El hilo rojo”, al Teatre de Salt. Va ser una representació a través de les vivències d’uns animals sobre el procés real d’adopció de les persones. Amb senzillesa però amb molt respecte, l’obra es basa en una llegenda anònima d’origen xinès, que argumenta que entre dues persones que estan destinades a tenir un llaç afectiu existeix un fil vermell, que ve amb elles des del seu naixement. El fil vermell és la metàfora del procés de l’adopció, com si es tractés dels vincles imaginaris, però al mateix temps reals, que s’estableixen entre els pares adoptants i el fill que els espera en un altre punt de món. Per això, moltes famílies es van sentir identificades amb l’argument de l’obra i van veure representat el seu procés personal en algun moment de la representació. Encara que s’escenifiquen diferents estats d’ànim, les petites dosi d’emoció també es deixen entreveure en el procés personal del públic que ahir va omplir el teatre. Per això, el fil vermell que al final de l’obra els actors posen a grans i petits al canell té un significat especial: com la mateixa representació. Evoca moments, il·lusions, esperances, somnis… el nexe màgic de la vida entre pares i fills que formen una família.

Música / Running To Stand Still # U2

Sant Jordi sempre hi és

Catalunya té un patró excepcional, únic, perquè ens concedeix l’oportunitat de fer-nos sentir orgullosos. Els catalans no tenim massa motius per irradiar la nostra identitat més enllà de les nostres fronteres però la diada de Sant Jordi ho ha aconseguit a través del lligam de les persones i el sentiment que es pot generar en el regal d’un llibre o una rosa. Amb la barreja de pensaments, el tacte passant pàgines i els olors de roses humides. I l’oportunitat de trobar-se. Ahir en va ser la prova, a banda de què es va vendre més o qui va ser l’autor o autora més comercial.

No és un bon moment econòmic pel canvi estructural que s’està generant, ni el paper passa per un bon moment en aquesta nova societat digital, però feia un dia esplèndid per no deixar escapar aquest Sant Jordi 2009. Ara, quan se’n faci balanç, potser el mal moment haurà passat factura en les vendes, però tot i això la societat civil va respondre. És una Diada que ens connecta i denota el nostre caràcter mediterrani. En conjunt, va transpuar un any més un sentiment de què el nostre gran mirall com a territori és a prova de, fins i tot, els mals cicles i que la il·lusió passa a través de les noves generacions.

Música / Set Portes # Lluís Llach & Pedro Guerra

La debilitat de Zapatero enforteix Montilla

Escoltant aquest matí com Jiménez Losantos carregava contra la trobada d’ahir entre Chaves i Montilla al Palau de la Generalitat pel posicionament del president català, diria que anem pel bon camí. Només faltaria que en el moment actual, tal com està de debilitat el govern espanyol -cúmul de causes però, sobretot, la gestió de la crisi-, Montilla no es volgués cobrar (diners i infraestructures) el que consideri que li pertoca a Catalunya. Encara que sigui el mateix partit polític, ja que la dualitat PSC-PSOE poques vegades s’aparenta, cal que tingui retorn el rèdit electoral de fa un any.

Quan Zapatero ha pogut exercir el seu poder ho ha fet (per això és té) i només cal revisar els seus moviments en la legislatura passada: moltes ganes de canvi autonòmic però pocs moviments i mínimes llicències. Així doncs, ara és l’hora de tancar el pesat capítol del finançament i aprofitar els deutes pendents que té la Generalitat. Encara que no sigui fàcil, per molts entrebancs que hi hagi en el procés a última hora, ha arribat l’hora de pensar que després de tant desgast mediàtic per les justes millores que reivindica Catalunya, aquestes es facin realitat. Es cas contrari, la vella recepta del “café para todos” seria tornar al passat i dilapidar el rèdit electoral que el president Montilla en pot treure d’aquí a un any per a les eleccions a la Generalitat.

Música / First Of The Gang To Die # Morrisey

PD: M’agrada la remodelació del web de la BBC en castellà.

Comencen els II Premis Blocs Catalunya

Avui mateix s’ha obert el període d’inscripcions per a la segona edició dels Premis Blocs Catalunya, que organitza l’associació STIC.CAT. Superada la incertesa de la primera vegada, i amb el bon record que ens va deixar la primera edició celebrada a Girona, els premis viatgen aquest any cap a Vic, d’acord amb la idea d’STIC de fer-los itinerants . La capital d’Osona acollirà l’acte de lliurement el 2 d’octubre. A la web dels premis hi trobareu les bases per participar-hi i la fitxa per inscriure el vostre blog a concurs.

Però tot plegat res no seria possible sense la gent que a la xarxa crea, inventa, parla, fotografia, penja vídeos, interpel·la, es relaciona, en definitiva es fa present en el món virtual d’internet que fa de la comunitat blocaire catalana una força especial, potent i definitiva que reclama identitat, posiciona el nostre grup social al món i renova les possibilitats de la gent de relacionar-se. Us esperem a la web dels premis blocs i a Vic.

Música / You’re The Best Thing # Ray LaMontagne

Fi al binomi Carod-Puigcercós

Ha arribat l’hora de Puigcercós (amb bloc nou). De fet, es podria dir que no és cap sorpresa, però finalment Esquerra ha sabut escenificar, amb més sorpresa de l’esperada, el cicle final d’un bilideratge. Carod hagués volgut lluitar fins el final però el seu lideratge no passava de ser mediàtic, ja que en clau interna era Puigcercós qui tenia el control del partit i el rol d’home fort entre la militància. Perquè ens entenguem: el control de l’aparell. Per això ha guanyat la pugna, després d’anys de tensions que feien augmentar la competivitat però que també generaven molts desequilibris entre els equips propers. A partir d’ra, és Puigcercós qui tindrà tota la responsabilitat i la pressió mediàtica, per molt que Carod justifiqui que està disposat a “pedelar” al seu costat. No és fàcil que es pugui “comprar” aquest posicionament, després de tanta sang interna esquitxada.

Una vegada anunciat quin és el cap del partit, és la militància la que ha de donar força a l’aposta amb vista a les eleccions catalanes de l’any vinent. Puigcercós feia anys que esperava aquest moment i després d’un llarg recorregut, fins i tot matant el pare (Àngel Colom), afronta el repte de veure fins on pot arribar electoralment (hi ha 21 diputats al Parlament) d’aquí a un any vista. Ara queda esbrinar el gran interrogant: si amb el canvi de líder Esquerra vol caminar sola el 2010, es mantindrà fidel al PSC o acabarà obrint una nova línia de futur amb Convergència. Les especulacions, que hi són, es resoldran al mateix temps que les eleccions, mentre que els pactes de poder es cuinaran en silenci, lluny dels focus mediàtics. Montilla i Mas ja saben que ara el competidor és Puigcercós.

L’èxit dels grans clubs anglesos

Una temporada més, els equips anglesos més potents han arribat a les semifinals de la Lliga de Campions. Són tres de quatre, a banda del Barça: Arsenal, Chelsea i Manchester United. I el Liverpool, a les portes. Una demostració més de la consolidació d’unes estructures de club modernes, ben enfocades i que han sabut captar inversors milionaris amb la finalitat de rendibilitzar els clubs. Aquests equips anglesos semblen ja entitats paralel·les a l’NBA, amb una gestió i un màrqueting que va molt més enllà del procés futbolístic de comprar i vendre jugadors i la venda d’entrades i samarretes. I estan un pas molt endavant de, per exemple, les estructures dels clubs espanyols, que es troben estancades a través de nuclis familiars que ara, fins i tot, ho tenen molt més difícil a causa de la crisi.

Aquí encara no s’entendria que uns inversors nord-americans o russos compressin l’Espanyol, el València, el Betis o el Mallorca, quan són clubs que tenen moltes dificultats per subsistir. I a més d’atraure aquests grans capitals estrangers, els club anglesos saben mantenir l’esperit i l’orgull. Tal com ahir va demostrar el Liverpool, que amb emoció va recordar al mateix estadi d’Anfield la tragèdia de les 96 persones que van perdre la vida fa 20 anys a Hillsborough. És tot un concepte d’empresa moderna la que ha fer reviure la Premier, amb l’excel·lència d’aquests clubs, però amb l’atractiu d’una lliga molt competitiva. I si a més, es manté la tradició i l’emotivitat, ja encaixa la gran fórmula.

Música / Fields of Anfield Road # Liverpool Players & Various Artists

L’exemple de Guardans

La polèmica d’Ignasi Guardans a Convergència mostrava tots els indicis de què no acabaria bé, tal com finalment així ha estat. CDC va resoldre molt malment el canvi de candidat per a les europees del 7 de juny i les especulacions fins a última hora van provocar la rabieta final del cap de llista de les dues últimes legislatures (amb web propi). El nom a l’ombra que circulava era el d’Alfons López Tena, una vegada va sortir del CGPJ, i Guardans n’era conscient, però tot i el seu malestar intern no badava boca perquè encara confiava en repetir un mandat més. Però Mas va voler arriscar i va apostar per Ramon Tremosa. Guardans, polític de caràcter i home que sempre s’ha sentit poc valorat a CDC, ha acabat per fer el salt polític i jugar fort: acceptar una proposta del govern de Zapatero per dirigit l’Institut de la Cinematografia i les Arts Audiovisuals (ICAA), en substitució de Fernando Lara. Més llenya al foc i, a més, fent costat a una polèmica nova ministra.

Ara el seu fitxatge es pot analitzar com un encert de Zapatero per desestabilitzar CDC, però CDC també en pot treure rendiment per evidenciar públicament quina és la personalitat política de Guardans i tancar el capítol del seu final de trajecte a Brussel·les i gairebé al propi partit. Però, en el fons, a banda dels interessos en joc, no deixa de ser una evidència més de com s’ha professionalitzat la política en les dues últimes dècades i de com es poden vendre les idees, els valors, les conviccions i els compromisos a canvi de qualsevol càrrec ben remunerat. Guardans s’ha equivocat una vegada més, però és un “monstre” més dels que crea el propi sistema.

Música / How Many Times # Ayo

I si Zapatero hagués triat Montilla?

Continuo sense entendre com un president autonòmic pot deixar de cop i volta el seu govern i anar a Madrid a fer de ministre. Em refereixo a l’elecció de Manuel Chaves com a nou ministre, després de ser reelegit com a president de la Junta d’Andalusia fa poc més d’un any (van coincidir el 9-M, com les generals). Aquests canvis no deixe’m de sorprendre i demostrar que la política necessita canvis amb urgents, gairebé els mateixos que reclamen els propis polítics amb la boca petita, especialment, les noves generacions. Perquè si fos un votant andalús no trobaria sentit a aquesta elecció, per molt que des del govern de Zapatero es pugui vendre que calia persones de més pes per dirigir el nou executiu en temps de crisi com l’actual. Però, i els votants de Chaves? Ara serà nomenat a dit José Antonio Griñán com el seu substitut i es demostrarà com es poden desvirtuar unes eleccions i, sobretot, com es trenca l’essència d’un sistema democràtic que cada vegada té menys credibilitat. No sé si els votants andalusos poden trobar sentit a aquest escenari. Posats a pensar en clau catalana, imaginem per un moment que Zapatero hagués triat Montilla: Què hagués passat a Catalunya? Qui seria el nou president de la Generalitat?

Música / Desert Rose # Sting & Cheb Mami