Arxiu mensual: març de 2009

Bolonya

La reforma universitària confirma el moment de canvi que viuen les universitats catalanes amb vista la transformació dels plans d’estudi a l’àmbit europeu. Ahir va ser un dia més de protesta per reivindicar el mal estar dels estudiants contra el que ha de ser la universitat del futur. Els crítics qüestionen el Procés de Bolonya per mercantilista mentre que els defensors pregonen que és el canvi que necessita la universitat per adaptar-se al futur. I gairebé no hi ha terme mig. Probablement, tots hi estarem d’acord que s’havien d’acabar les classes magistrals i que calia unificar els estudis a Europa (el mirall són els Estats Units) per unificar les titulacions en una època de gran mobilitat gràcies als canvis que s’han produït a la UE.

Però el Procés de Bolonya també ha nascut malament perquè no s’ha sabut planificar, ha generat més confusió que perspectives (no s’ha sabut explicar) i començant ja pels professors, han vist com es volien convertir els estudis a un nou format a cost zero. I la impotència dels educadors és gran quan ni des de Barcelona i Madrid s’ha sabut marcar quina era la línia d’aquest projecte i s’han sentit massa sols com a conillets d’índies. I cada universitat ho ha fet com ha sabut, amb esforç i incomprensiblement veient com es volien canviar els estudis mentre la universitat també necessita un replantejament d’aquestes característiques en l’àmbit intern.

Brussel·les o Madrid

Dissabte es va celebrar una manifestació a Brussel·les per reivindicar el catalanisme al “cor” d’Europa. Un acte atrevit i organitzat per la que en diuen la societat civil, que no és tan fàcil que s’agrupi més enllà del paraigües de la tan criticada política. Però l’atreviment va funcionar. Estic segur que entre els més de 3.000 catalans -esperem que algú ens certifiqui oficialment els que hi havia- una bona part eren gironins. Una manifestació ideada en poc temps per Deu Mil però que va complir amb el seu propòsit, fins i tot, en temps de crisi.

Ara resulta que tres dies després de la manifestació identitària com a país, la cúpula empresarial gironina escull Madrid per fer un acte solemne per evidenciar el “a rendir pleitesia” a la consagrada monarquia espanyola. O sigui, que d’aquests protagonistes que ahir eren a La Zarzuela com a  emblemes de la demarcació, per presentar la Fundació Príncep de Girona,  estic segur que no n’hi havia cap a Brussel·les. Però sí es van trobar per evocar la necessitat de continuar demostrant que Girona no és “territori comanche” i que cal continuar reverenciant la reialesa, com en els darrers anys. I com tants i tants anys hem fet els catalans i així ens ha anat. Però la posada en escena d’ahir era “cuita” des de feia força temps, en silenci, i sense voler que es trenqués l’encant mediàtic.

I en aquesta dicotomia ens trobem les generacions intermitges: entre la il·lusió dels joves a Brussel·les de tenir un estat propi i l’esperança dels poderosos de ser ben vistos a Madrid. Uns defensant una Catalunya lliure amb banderes al vent i els altres venent una Catalunya servil amb l’Espanya de sempre. I en aquesta cruïlla es troba Catalunya, una vegada més identitàriament dividida i sense un projecte transversal, integrador i que no sucumbeixi als encants del poder monàrquic, econòmic i les espècies en forma de caceres. Tristament és el que les elits volen i la majoria ho dissimulen.  

Música / The Harder They Come # Willie Nelson & Ryan Adams

 

El pitjor any de Zapatero

Era d’esperar la seva segona victòria contra Rajoy, però la gestió de la crisi econòmica, que ja va començar amb mal peu a causa de la campanya, han provocat que aquest any sigui el pitjor dels cinc que de moment ha presidit. I la previsió és que té poc marge de maniobra d’aquí al 2012 perquè el mal cicle econòmic gairebé s’allargarà tant com el seu mandat. A més, l’elecció dels ministres tampoc li ha permès superar el mal inici. Al seu favor hi juga que mentrestant té temps de “cremar” Solbes i el PP ja té prou embolics interns com per no presentar-se com a la gran alternativa.

María Teresa Fernández de la Vega. S’ha convertit en la gran salvadora de la gestió interna i en la dona que lidera la “cuina” del govern.

Pedro Solbes. S’ha acabat el seu cicle i ja té ganes de “caure” en un bon lloc després de l’etapa política. Preveldrà el seu final per no haver sabut renunciar a temps.

Miguel Ángel Moratinos. España tindrà la presidència europea el primer semestre de 2010 i és d’esperar que no sigui qui lideri aquest projecte. En aquests moments, hauria de ser un gran ministeri però el seu perfil no li aporta la vistositat necessària.

Alfredo Pérez Rubalcaba. Per la seva experiència, és un dels homes forts del govern.Treballa a l’ombra i té molt més poder del que sembla. Ha tingut el mèrit de saber adaptar-se als nous temps i fer la travessa del desert després de la caiguda de Felipe González.

Francisco Caamaño. La Justícia, que hauria de ser un dels pilars de la nostra societat, pitjor que el seu predecessor no ho pot fer. Per tant, ho té tot a favor sinó va de cacera.

Carme Chacón. La primera dona de la història d’aquest ministeri. Amb això ja està tot dit. Té moltes ganes d’escalar en l’organigrama però veure’m si una catalana i el fet de ser dona són els valors mercantilistes per convertir-se en el recanvi de ZP. De moment, està “blindada” i juga fort amb el màrqueting. Sempre podrà tornar a Catalunya.

Magdalena Álvarez. No és un bon exemple del lideratge que volia imposar Zapatero després de dos mandats d’Aznar. La quota andalusa sembla tenir set vides. Ser mal vista a Catalunya sembla que, fins i tot, et pot donar més crèdit a les “Espanyes”.

Mercedes Cabrera. Educació, que és un altre pilar d’una societat avançada, també pateix aquest mal moment i fa temps que el sistema espera el gran canvi que no arriba. A Catalunya, tot el protagonisme el té Ernest Maragall i els pleus de reforma.

Celestino Corbacho. Un altre ministre català que intenta sobresortir i no ho té fàcil a Treball i Immigració. Feia temps que esperava aquest moment però no li és fàcil a causa del cicle econòmic. De moment, el bon record encara el té com alcalde.

Miguel Sebastián. Home de confiança de Zapatero i una gran aposta per a un ministeri com el d’Indústria que no pot viure mediàticament de regalar bombetes a tots els espanyols. Comença a afrontar el gran canvi energètic però aquest panorama està en mans dels més poderosos i Espanya queda absorvida, com tants altres estats, pels grans lobbys de poder.

Elena Espinosa. Tal com està el panorama, fins i tot Medi Ambient sembla un bon ministeri per a una ministra discreta i que no vol assumir el protagonisme d’altres.

Elena Salgado. De moment, va resistint i és una de les persones de confiança de Rubalcaba. Però liderar un ministeri d’aquestes característiques requereix una persona que confiï molt més en planificar el “difícil” estat de les autonomies.

César Molina. Té les mateixes ganes de Solbes de “marxar” cap a casa i ja li ha fet saber a Zapatero. La Cultura no s’escapa de la crisi i el seu trajecte sembla que ja té un final immediat. Discret.

Bernat Sòria. Té un molt bon perfil i era una bona aposta però ara és complicat poder brillar com a ministre. Un científic a Sanitat i Consum mereix confiança per almenys trencar les dinàmiques de partit de sempre i encara cal que ens permeti pensar en l’eficiència.

Beatriz Corredor. Es troba en el pitjor lloc i en el pitjor moment. La bombolla de l’habitatge ha explotat i la caiguda era imparable. El mercat immobiliari ha passat per damunt del ministeri i el seu rol és el d’anar baixant al mateix ritme del sector.

Cristina Garmendia. Empresària basca, decidida i amb les idees clares. Intenta ser l’exemple del canvi però sense grans inversions és difícil poder innovar en un ministeri com el de ciència i innovació. L’empresa l’hauria d’ajudar molt i ara no és aquest el moment.

Bibiana Aido. El Ministeri d’Igualtat semblava fet per a ella, però els dos perfils encaixen i, de moment, han confirmat el mal any de Zapatero. La remodelació pot passar factura a tot el projecte.

Una acció a Brussel·les i paraules després d’un any

Els humans tendim a la comoditat i encara més en aquesta època que la tecnologia ens ha facilitat molt més les coses. Hi ha un munt d’exemples. I al mateix també ens hem instal·lat en aquesta mena de confort que al conjunt de la societat ja ens va bé. Per això, cada vegada estem menys acostumats als grans canvis i a protestar o reivindicar-nos. I si a més, hi afegim la crisi financera ja tenim l’excusa perfecte per no haver anat dissabte a Brussel·les. Començant per mi mateix.

Amb tants balls de xifres, encara desconec quants catalans hi havia a Brussel·les però veient les imatges i la satisfacció dels qui van tenir l’oportunitat de ser-hi ja té mèrit el que han aconseguit. Potser aquesta iniciativa ha comès molts errors, ha tingut problemes de logística i potser la societat civil no està tan preparada organitzativament com sembla, però l’acció ha valgut la pena. Si més no, tenim una unió identitària, una reivindicació de Catalunya, una proclama nacionalista que va més enllà dels clubs esportius. I rebrà crítiques perquè per a alguns només poden quedar bé les protestes de la dreta a Madrid els dissabtes a la tarda, davant de la Plaza de Colón.

En definitiva, un fet que gairebé coincideix en el temps amb el primer any del segon mandat de Zapatero. Aquí, de moment i per desgràcia, només tenim paraules: fins i tot les mateixes proclames al vent que a Brussel·les. Des del 9 de març de 2008, no tenim res del qual els catalans, amb el nostre gran suport al PSOE, ens en podem sentir satisfets. En hem de conformar amb els ministeris de Chacón i Corbacho? I posats a comparar, aquí sí que hi ha un rol enorme entre els “il·luminats” que un bon dia es va proposar du 10.000 catalans a Brussel·les, amb la gran maquinària de poder i diners que suposa tenir un poder instal·lat a La Moncloa.

Música / Buscant l’espantaocells # Bikimel

Remenant els contenidors

Veure ahir al migdia com un matrimoni de gent gran remenava uns contenidors per trobar-hi alguna cosa que els fos d’utilitat és una imatge que a casa nostra encara no és freqüent. Per això, la imatge em va estristir.  I em va fer sentir afortunat. A més, unes altres persones anaven mirant les papereres per si trobaven alguna cosa per endur-se. Són persones que formen part d’una bossa que té la nostra societat i que ens aquests moments, a causa de la crisi accelerada, s’ha engrandit. Per això, les persones que treballen per a la gent més necessitada ara no donen l’abast. I suposo que es deuen sentir impotents. Parlant amb Salvador Maneu, reponsable de Càritas a Girona, em va alegrar escoltar el nou projecte integral que preparen i també que l’Agència Tributària els hagi ajudat una entrega d’ordinadors i impressores amb molt bon estat. No sé si és la manera però segur que és un pas per combatre la fractura digital a casa nostra.

I segur que hi ha més exemples i trobaríem més dades per exposar aquest mal moment econòmic i les persones que més necessiten recursos de primera necessitat. El problema és que Càritas, en solitari, no hauria de ser de les poques solucions. Ara bé, totes aquelles persones que fan el primer pas, el primer gest, ja és un detall per ajudar aquestes persones anònimes i que ara passen per un mal moment personal. I amb la fredor del silenci com acompanyant.

Música / My Eyes # Travis

Quina és la sortida a la crisi?

A banda de desviar el mal moment econòmic amb la pressió mediàtica contra els escàndols de corrupció del PP, tot i que si governessin els populars la persecució canviaria de bàndol, i de plans d’ajuda econòmics que mai acaben d’arribar, quin és el projecte del govern espanyol per sortir de la crisi? És cert que la davallada és global a causa d’aquest tipus d’economia que s’ha generat, però la situació és tan delicada que la bola de neu cada vegada es més gran i això genera que vagin caient pel camí més empresaris i sectors. Amb els efectes directes sobre la pèrdua de llocs de treball i l’atur. La sensació resultant després d’un any és que els nostres governants estan pressionats, volen evitar el tancament d’empreses sense futur per no sentir-se qüestionats i donen poca sensació de lideratge perquè les accions ràpides no arriben a causa d’aquest gran sistema indefinit.

I com que no hi ha un pla concret, tot i que demà l’intentarà presentar el Consell de Ministres, cada vegada més empresaris lamenten aquesta situació que consideren “vergonyosa”. La solució, de moment, ha estat la d’evitar la pressió mediàtica, no alertar el mal moment per no ser pessimistes, però la realitat del país comença a ser una altra. La crisi ja no és de la construcció sinó de liquiditat i si una empresa cau després de l’esforç de 15 anys, el període mínim per consolidar-se, després és molt complicat que es pugui aixecar. Mentrestant, esperem que els nostres polítics s’escoltin els empresaris que poden liderar aquest mal moment, potenciïn als qui estiguin disposats a promoure més llocs de treball i donar suport a les que tenen la vocació d’internacionalitzar els seus productes o serveis (no pot ser que el web del COPCA tingui aturat el servei de notícies al juliol de 2008). En definitiva, ara no és el moment d’obra pública sinó el d’estimular l’esperit dels emprenedors.

Música / A Cavall del Vent # Manu Guix

La borsa cau un 20% en dos mesos

La crisi financera es va augmentant a mida que passen els mesos. A Catalunya, tenim gairebé mig milió d’aturats i en el conjunt de l’Estat són tres milions i mig, amb la previsió que vaig progressant. Ahir mateix, un estadística del BBVA alertava sobre aquesta possibilitat i sobre la previsió que la recessió actual es mantingui fins a final de 2011. Una realitat cada vegada més difícil d’assimilar per a la societat i de pair per aquest govern de Zapatero, que demà passat anunciarà les set grans mesures per combatre la crisi i l’atur però sense un ampli suport dels sindicats i la patronal.

I dins d’aquest mal moment, tota la pressió de l’executiu de Zapatero recau, de moment, en els bancs i les caixes d’estalvi, que es mouen dins l’escenari de futures fusions, de fet, com pretén el mateix PSOE. Dins d’aquest cicle negatiu, tampoc els dirigents financers poden fer miracles i sinó tenen liquiditat, tampoc poden concedir crèdits. El mateix Almunia ho admet. Però mentre la situació bancària empitjora i s’intueixen més aliances amb “la Caixa” com a protagonista de fons, els guanys cada vegada són inferiors. I mentrestant, la borsa espanyola evidencia el mal moment del cicle actual: s’ha enfonsat un 20% en només dos mesos. I això sí que és preocupant i és un dany col·lateral alarmant.

Música / Travelin’ Soldier # Dixie Chicks

La lluita pel poder entre Madrid i Vitòria

Les eleccions al País Basc han quedat en un estadi en el qual la política juga amb la democràcia per, en el fons, establir els mecanismes de poder. Després de les eleccions, ha quedat obert els procés per escollir el nou lehendakari i s’ha evidenciat quin és el rol que vol tenir el govern espanyol des de Madrid a través de la investidura de Patxi López. Els bons resultats del líder socialista li permeten confeccionar govern amb el PP i UPyD. Però aquest pacte no pot confirmar l’afirmació gratuïta del futur lehendakari, que fa pocs minuts, en roda de premsa, acaba d’afirmar que: “Si el PNB queda fora del govern no passa res”. Aquesta visió és totalment partidista i amb visió centralista, i si Patxi López no té clar quin significat té Euskadi i la seva identitat, a més de governar molt condicionat, pot tensionar molt més un clima que necessita dirigents que sàpiguen que Vitòria no pot ser una franquícia de Madrid. Quin inici menys prometedor!

Música / The Promise  # Tracy Chapman

Euskadi queda en la cruïlla

Les eleccions autonòmiques a Galícia han confirmat la davallada del PSOE en obtenir Núñez Feijóo la majoria absoluta. Així és que el PP tornarà a governar en solitari i al mateix temps dóna aire a un líder tan qüestionat com Rajoy, que també s’hi jugava molt en aquests comicis. A més, la caiguda socialista és més espectacular encara quan es valora el moment actual dels populars espanyols, la pressió interna contra el seu líder i el pes de quatre ministres gallecs. El resultat és que Galícia enceta el cicle Feijóo, que veure’m si es pot considerar com la de Fraga segona part.

A Euskadi el panorama ha quedat molt més obert i el PSOE ha aconseguit jugar un paper determinant gràcies als bons resultats de Patxi López (de 18 a 24 escons). El PNB s’ha consolidat com a partit més votat  (de 29 a 30) però l’escenari queda molt obert i els pactes, amb el dilema de si des de Madrid es marcarà la consigna, són inevitables. I és que l’essència d’aquesta democràcia actual ja són els pactes i no les victòries electorals sense majories. Però Euskadi, com Catalunya, dins l’escenari espanyol sempre tindrà un pes identitari especial i la prova ja en són els més de 100.000 vots nuls de l’esquerra abertzale, promoguts per la plataforma il·legalitzada D3M (el 9,2%). Aquest resultat, sense dubte, ha beneficiat els partits espanyolistes. Així és que Ibarretxe no pot formar una majoria nacionalista mentre que Patxi López pot marcar una fita històrica al País Basc si obté els 38 escons amb el PP i l’UPyD (24, 13 i 1). Un horitzó nou però un futur que, d’entrada, no mereix gaire credibilitat.

Música / Lau Teilatu # Amaia Montero & Mikel Erentxun

Et trobarem a faltar Pepe

No és un bon moment per a la ironia del còmics per culpa d’aquesta crisi econòmica progressiva, però en la il·lusió dels artistes sempre existeix l’ingredient de rebel·lar-se contra una societat rutinària i acomodada (primera i segona part del vídeo). Pepe Rubianes n’era un exemple. Era un mestre de l’anàlisi quotidià però també sabia ser punyent amb aquells que més s’ho mereixien, com ara els governants i la monarquia. Avui ens ha deixat i ha baixat el tel·ló de la seva vida, i ho ha fet quan més falta feia, sobretot, per dibuixar-nos aquell somriure que mentre el veiem actuar dalt de l’escenari tots suposo que hem pensat la seva àcida paròdia en la nostra vida real, però que no ens hem atrevit a dir. Per això, ens evadia de la realitat i ens permetia saber que teníem un altaveu real. Fins i tot, encara que en ocasions no ens agradés el seu to burlesc Pepe Rubianes era una persona que tenia aquell plus per caure’ns bé. I precisament a la nostra terra, tot i el bon moment del teatre català, d’humoristes que omplen teatres no en tenim massa. I l’humor tampoc és el nostre punt fort. Per tot això, el llegat que ens deixa Pepe Rubianes encara té un doble mèrit.