Escoltant aquest matí el debat monogràfic sobre el finançament al Parlament, continuo pensant que la política catalana necessita sempre quedar dividida en l’oratòria més enllà de l’acció. Siguin petites o grans qüestions de país, la sensació és que mai acabem tenint motius de celebració, sobretot, les que ens fan dependre del govern espanyol. Com un sí, però no, amb l’excepció dels resultats esportius, on queden ven exemplificades les victòries i les derrotes. La percepció global és que el nostre estat general polític no pot ser d’eufòria o satisfacció o, fins i tot, el de dibuixar-nos un somriure en les llavis. Ja sé que la política és desagraïda, molt més del que sembla, però tanta rivalitat entre govern -encara sigui tripartit- i oposició acaben provocant esquerdes per la barreja de les mitges veritats i mentides i la pugna d’interessos partidistes. Sobretot, no pot ser que 30 anys després, encara ens alegrem pels triomfs de la política del peix al cove i, posats a fer-ho, no pot ser que ni ens alegrem.

I mentre el país pateix sacsejades importants com la mort d’un cinquè bomber per l’incendi d’Horta de Sant Joan, políticament continuem enfrontats pels teoremes competencials i l’equidistància electoralista més enllà que les accions terrenals, que són les que precisament més percep el ciutadà, que ara lamenta més la pèrdua dels bombers que no gaudeix de l’acord de finançament. I posats a pensar en el que ens pertoca via retorn de l’Estat, una vegada anunciat a grans titulars, ja volem que arribi i quan més aviat millor!

Música / Shout Out Loud # Amos Lee