Arxiu mensual: juny de 2009

Condema exemplar a Madoff: 150 anys

L’estafa financera més gran de la història ja té resultat des d’ahir: Bernard Madoff ha estat condemnat a 150 anys de presó per haver estafat més de 9.000 milions d’euros per a més de 1.300 clients d’arreu del món, que hi van intertir els seus diners. La suma total amb els interessos s’acosta als 46.000 milions d’euros. El jutge del cas va declarar que  la condemna al financer de Wall Street havia de ser exemplar per evidenciar al món el càstig a tal magnitud: frau, blanqueig de diners, perjuri i robatori.  Objectiu: una comdena molt simbòlica per evitar altres grans fraus. Per això, en acabar el judici, els afectats presents a la sala es van mostrar satisfets per una sentència “raonable que enviarà un missatge al món i que va més enllà de la pèrdua de diners”. En el fons, és també posar límits a l’essència d’un sistema financer que mai n’ha tingut prou en les últimes dècades, ja que entre els afectats hi ha grans bancs, fundacions, empreses i particulars, que han perdut les seves inversions. Per cert, on són tots aquests milions? N’hi ha prou amb el perdó de Madoff?

El financer Madoff, que va demanar perdó a la seva família i als afectats, té 71 anys i, per tant, passarà la resta de la seva vida entre barrots, però si apliquessin la mateixa justícia molts potser no es passejarien somrien ara en altres països com l’Estat espanyol. I és que la història d’aquest gurú de les finances és digne d’una pel·lícula de Hollywood, tot i que faltaria possar noms i cognoms a la resta d’actors i actrius que formaven l’estructura piramidal de l’estafa i que ara diuen no saber res. Un castell inflable com aquest és impossible que el pugui construir una persona sola.

Música / Down On The Corner # John Fogerty

Operació salvar la corona

La història ja cansa perquè és la mateixa de cada “X” temps envers la Casa Reial espanyola. Representa que les comarques gironines són un territori “comanche” per a la corona borbònica des de la consolidació de la democràcia però ja hi ha mètodes infalibles que s’escapen de la classe popular per conquerir les amistats de les autoritats. I després és quan els d’aquí, o sigui que en teoria els nostres, van a rendir “lealtad y pleitesia” per esperar després un “retorn” amb diners i espècies. Ep! Que si calgués anar a cacera per les Espanyes, encara potser seria millor. És quan no importa la ideologia, el sentiment patriòtic i la història de Catalunya quan el que està en joc (negocis) és massa important com per autoimposar-se una vocació antimonàrquica. I públicament tenim molts antiborbònics però en privat…

O sigui, que el conte de la Fundació Príncep de Girona, que ara ja és oficial, és per evidenciar que el príncep Felip aglutina territoris més que separa i que hi guanyarà la ciutat: per aquest motiu els últims dies hi han hagut bofetades per intentar sortir a la foto d’avui. Solució: la zona d’autoritats de l’Auditori més apretada per tenir a tothom content i una evidència més que la ciutat de Girona potser ja no és aquella tòpica de grisa i fosca però que la seva gent potser, després de tres dècades, no ha canviat tant. Si més no, l’essència del poder i el rol classista dels governants.

Ah! És impagable l’escena de l’ascensor avariat amb els prínceps a dins.

Música / Grité una noche  # Nacha Pop

Els comerços del turisme global

Vaig quedar sorprès aquest cap de setmana del poc ambient turístic que vaig veure a Lloret a Mar. Acostumat a altres anys que hi havia constants anades i vingudes de joves a partir del vespre, amb vista a una nit potser massa llarga, aquests dies vaig trobar a faltar la gent. Dedueixo que són els efectes de la crisi i Lloret ho acusa com tants altres municipis turístics. I això que la població selvatana té un perfil de turista de nivell baix i que ve a Lloret a divertir-se sense massa limitacions i amb la idea de gastar pocs diners. Però a banda de la caiguda del turisme, em va sorprendre que els comerços turístics regentats per immigrants continuessin oferint els mateixos productes de l’any passat, després d’anunciar-se una sèrie de mesures per canviar alguns tòpics sobre les icones amb què els turistes identifiquen Catalunya (crònica d’Albert Soler). Això sí, aquest estiu hi ha més objectes del Barça, però la sensació és que entrar en una d’aquestes botigues és com transportar-te a un mercat global en el qual pots comprar de tot: una tova

La “dolce vita” de Berlusconi serà investigada

Berlusconi comença a estar cada vegada més pressionat per les festes privades amb prostitutes italianes (se li pregunta per les assistents pagades) perquè les proves dels escàndols són ja cada cop més evidents i el cas serà investigat per la fiscalia italiana. Berlusconi sempre ha tingut molt control mediàtic dels seus actes més íntims però les cinc festes recents a les mansions oficials de Certosa (Sardenya) i Villa Grazioli (Roma) se li comencen a escapar de les mans: han sorgit noves declaracions d’acompanyants que han anunciat que han estat pagades per assistir a les festes. A més, ara una de les joves pot tenir les imatges enregistrades per presentar a la fiscalia.

Il Cavallieri, fins i tot, algunes vegades n’ha sortir reforçat de les crítiques contra  els excessos generats per la seva persona (descontrol empresarial i futbolístic, culte al cos, festes privades…) però voler desafiar sempre als crítics no és un estil que evidenciï que la política hagi progressat a Itàlia en les últimes dècades. Aquesta posada en escena amb tics tan dictatorials i la seva visió tan conservadora evoquen temps passats que ja haurien d’estar oblidats de fa temps. Als 72 anys i com a responsable d’un país i magnat empresarial, potser es creu que té llicència per a tot però denota un tarannà que, precisament, ara és el que menys necessita la política per combatre la gran desafecció general. Realment, Berlusconi encarna la màxima de La Casta, com despectivament s’anomena als polítics a Itàlia, en temps globals que no són, precisament, de dolce vita.

Música / Non Me Lo Spiegare # Laura Pausini & Tiziano Ferro

Caixa Catalunya més Caixa Girona i internet

Un amic que treballa fora de Catalunya m’acaba d’enviar un correu electrònic en el qual, de manera molt breu i gràcies a la informació facilitada per un seu familiar, em confirma que Caixa Catalunya i Caixa Girona es fusionaran. O sigui, que abans que es comuniqui oficialment i es prepari la manera de presentar-ho públicament, ell ja sap gràcies a una informació interna de la cúpula de Caixa Girona que l’acord ja s’està començant a materialitzar. Ara doncs, caldrà anar avançant en el procés fins a tancar-lo. De moment, aquest correu només transmet un objectiu que ja és evident i esperat si es té en compte l’escenari dels últims temps: la crisi financera, reunions a  Barcelona entre les parts implicades, l’origen de les dues entitats i els plans del govern espanyol respecte la reducció de caixes d’estalvis. Ara, l’interrogant és què passarà amb Caixa Tarragona, que també s’englobava dins aquest mateix paquet.

I també, independentment de quan es vaig completant l’operació de fusió, la demostració d’aquest correu electrònic confirma com estan canviant els temps i com de ràpida es pot convertir la informació en aquesta nova Revolució Digital. És l’evidència de la immediatesa i que la informació ja és gairebé incontrolable de dominar. Un altre gran exemple actual seria el fenomen de la xarxa de microblocs Twitter, ja que els estudiants iranians burlen la censura del govern amb l’ajuda d’aquest canal de comunicació instantani i global (informació a El País). Un sol emissor, només un canal i possibles milions de receptors globals. La màxima expressió de la comunicació i que ens permet internet.

Música / The Promise # Girls Aloud

603 inscripcions als Premis Blocs Catalunya

És una il·lusió per a tots els qui formem part de l’Associació STIC.CAT que podem mantenir els reptes de tornar a convocar una segona edició dels Premis Blocs Catalunya, que aquest any se celebraran a Vic el 2 d’octubre. No és un bon moment econòmic, però hem continuat amb l’esperança de veure que les inscripcions als premis es podien igualar a les de la primera edició; per tant, es confirma la bona salut de l’univers blocaire català, tot i el fenomen de les xarxes socials i els microblocs. Ara, amb les 603 inscripcions, s’ha tancat el primer pas abans de les votacions, que comencen demà i acabaran el 10 de setembre.

Mentre la societat avança en la direcció de consolidació de les TIC, els integrants d’STIC.CAT ens continuarem creient el país, confiant en el poder del català a la xarxa i motivant per combatre la fractura digital. Ahir mateix, li vam fer saber a Jordi Bosch els nostres reptes, abans ho vam realitzar amb Carlés Mundó, Jaume Roures i esperem tornar-ho a fer amb el conseller de Cultura, Joan Manel Tresserras, el president del Parlament, Ernest Benach, i el president de la Generalitat, José Montilla.

Però sens falta gràcies a tots els qui us hi heu inscrit, votareu a partir de demà, ens doneu suport i voleu formar part d’STIC.CAT.

Música / L’Empordà # Novo

PD: Trobareu més informació al web dels Premis Blocs Catalunya, i a la nota de premsa de STIC.CAT (PDF).

Obama mou les peces del taulell mundial

L’esperat discurs que va pronunciar ahir Benjamin Netanyahu va tenir constants referències al plans de Barack Obama respecte el procés de pau que es vol impulsar a l’Orient Mitjà. Tres mesos després d’accedir al càrrec de primer ministre israelià, Netanyahu va anunciar les seves exigències als països àrabs per assolir un procés de pau que va considerar encara més vital en aquests temps de crisi econòmica mundial. Però la seva visió de pau va tenir punts de vista diferents: com era de  preveure la Casa Blanca va donar-li suport, mentre que l’Autoritat Nacional Palestina ja ha anunciat que no hi està d’acord. I és que el mandatari israelià, tot i les bones intencions i la seva predisposició a actuar d’immediat, per reunir-se amb els líders àrabs va presentar un full de ruta de màxims que, tot i el reconeixement que pretén de l’estat israelià, el poble palestí no es pot abocar a un procés que d’entrada ja se li demana que ho entregui tot.

Tot això passa mentre l’Iran pateix una revolta social contra la victòria de Mahmud Ahmadinejad. A més, Netanyahu va alertar sobre el perill bèl·lic de l’Iran, en una altra mostra més de què comparteix els objectius d’Obama, que està disposat a actuar per aconseguir el nou ordre mundial que s’anhelava amb la seva victòria després dels dos mandats de l’administració Bush. Obama ha generat tantes expectatives d’ençà la seva victòria del novembre passat que ara està obligat a canviar aquest statu quo mundial basat en la riquesa, la religió i el poder.

Música / Creep # Radiohead

PD: Pau Gasol guanya l’anell de campions de la NBA amb els Lakers i ja és una llegenda del bàsquet català.

Opulència en temps de crisi

Com ja va fer amb el “cas Figo“, Florentino Pérez ha tornat al Real Madrid fent una ostentació de milions i al mateix temps ha rebut la benedicció dels poders fàctics de Madrid i espanyols. En temps de crisi econòmica, un dels empresaris de referència de l’Estat, ha entrat al club blanc per “salvar-lo”. I ha decidit reinventar la fórmula de l’any 2000 amb la casualitat de dos davanters portuguesos: fa nou anys va fitxar Figo del Barça (ara s’ha quedat amb les ganes de Messi) i aquesta vegada ha triat Cristiano Ronaldo, el considerat el millor jugador del món. Però són 96 milions d’euros en el traspàs més milionari de la història del futbol. I al mateix temps, el president del Madrid rebenta el mercat per fitxar els millors i puja el llistó de la inflació, quan precisament ja està a límits que els clubs no poden resistir i la majoria tenen greus problemes per sobreviure al desgast de la competitivitat.

El més preocupant és qui pagarà aquest fitxatge i els que vindran com Kaká, Villa i algun més. Potser seran 300 milions i serà l’evidència de què un president d’un club de futbol pot arribar a cometre una obstentació indignant en el món de l’esport per molt que digui que Cristiano Ronaldo serà rendible per al club blanc. De la cultura del pelotazo del mandat del 2000 al 2006, amb la gran complicitat del PP, ara s’ha passat a la del mite del Rei Mides en temps de crisi i quan governa el PSOE a l’Estat. La societat necessita uns altres valors i l’esport, també. I el Barça, mentrestant, actuant bé i esperant el seu moment després d’un triplet històric que té molt més mèrit que els 300 milions junts.

Música / Said it All # Take That

Reconeixement merescut per a Joan Solà

Em va agradar el reconeixement que va rebre ahir el filòleg i vicepresident del IEC, Joan Solà, en ser distingit amb el 41è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, en reconeixement a tota una vida dedicada a la llengua, des de les entranyes de la gramàtica i la sintaxi, que l’han portat a escriure una quarantena de llibres, fins a la docència universitària, com a professor de lingüística de la Universitat Autònoma de Barcelona, i a través de l’articulisme vehement a favor del català i el país. Va ser molt emotiva la cerimònia que Òmnium Cultural va organitzar al Palau de la Música, amb un missatge del guardonat molt oportú , reflexionat, i dels que no s’haurien d’oblidar fàcilment. Alhora de recollir el guardó, Solà va denunciar l’evident subordinació del poble català, tot i que es mostra confiat en el teixit social i la tradició catalana per refer l’autoestima col·lectiva i aspirar a l’ideal de “màxima sobirania” política, econòmica i cultural.

Segons Solà, perquè Catalunya sigui un “poble normal”, és necessari que aspiri a una situació global comparable a la dels estats reconeguts, amb una llengua referencial ben fixada potent i autònoma i amb una literatura, història, poder civil i espai geogràfic visibles i diferenciats. Conscient dels “moments de desorientació col·lectiva”, denuncia la manca d’una “força política necessària” per arribar a l’ideal de “màxima sobirania política, econòmica i cultural”. Llarga vida a la lucidesa, la valentia, el patriotisme i els premiats del prestigi de Joan Solà.

Música / A Vegades # Els Amics de les Arts

Quan només interessa una part del tot

Els resultats de les eleccions europees van tenir la poca participació prevista (un 37% a Catalunya i un 46% a l’Estat), però posats a treure’n resultats, els partits catalans i espanyols, que per això són maquinàries electorals, van prioritzar les visions de grup que no les globals. Quan la desafecció política cada vegada augmenta i també, el desencís general amb la Unió Europea, les lectures dels líders van prioritzar les opcions de victòria o les d’evitar la valoració dels mals resultats. Preocupant, molt preocupant. És quan només interessa una part del tot: l’individualisme per damunt del col·lectiu. Tendència lògica però molt decebadora globalment perquè afecta l’essència de la política.

Els registres a Catalunya van demostrar que la crisi econòmica ha passat factura al PSOE (35% dels vots, amb 7 punts menys) i que CiU torna a resistir amb força (22%, amb 5 punts més), tot i la creació d’un candidat a última hora. El PP va aguantar el cop i Vidal Quadras ja té una ciutadana fidel que representa el 18%, com en el 2004, i que suposa el doble que la d’Esquerra (9%). Per contra, ERC i ICV (6%) baixen amb un 2,5% i un 1%, respectivament. A l’Estat, Mayor Oreja ha acabat superant amb diferència López Aguilar, amb un 3,7% i 2 escons. La crisi ha repercutit molt més en aquestes eleccions al PSOE que no en les eleccions generals del maig del 2008 i que la negació d’una campanya mai hauria de valorar en clau de progrés. Mentre el socialisme proclamava als seus amb el missatge de què ells (el PP) vindran, la dreta es confirma com la força governant a la UE. Per a Catalunya, en el fons, el més positiu és que tindrà tres bons polítics a Brussel·les, encara que amb perfils molt diferents, joves i preparats: Ramon Tremosa i Oriol Junqueras, i Raül Romeva.

Música / Portishead # The Rip