Escoltant aquest matí el debat monogràfic sobre el finançament al Parlament, continuo pensant que la política catalana necessita sempre quedar dividida en l’oratòria més enllà de l’acció. Siguin petites o grans qüestions de país, la sensació és que mai acabem tenint motius de celebració, sobretot, les que ens fan dependre del govern espanyol. Com un sí, però no, amb l’excepció dels resultats esportius, on queden ven exemplificades les victòries i les derrotes. La percepció global és que el nostre estat general polític no pot ser d’eufòria o satisfacció o, fins i tot, el de dibuixar-nos un somriure en les llavis. Ja sé que la política és desagraïda, molt més del que sembla, però tanta rivalitat entre govern -encara sigui tripartit- i oposició acaben provocant esquerdes per la barreja de les mitges veritats i mentides i la pugna d’interessos partidistes. Sobretot, no pot ser que 30 anys després, encara ens alegrem pels triomfs de la política del peix al cove i, posats a fer-ho, no pot ser que ni ens alegrem.

I mentre el país pateix sacsejades importants com la mort d’un cinquè bomber per l’incendi d’Horta de Sant Joan, políticament continuem enfrontats pels teoremes competencials i l’equidistància electoralista més enllà que les accions terrenals, que són les que precisament més percep el ciutadà, que ara lamenta més la pèrdua dels bombers que no gaudeix de l’acord de finançament. I posats a pensar en el que ens pertoca via retorn de l’Estat, una vegada anunciat a grans titulars, ja volem que arribi i quan més aviat millor!

Música / Shout Out Loud # Amos Lee

Després de massa temps de negociacions a l’ombra i fer-se esperar, al final ha arribat l’hora de l’acord i de l’escenificació final sobre el finançament de Catalunya. Tot estava més precuinat del que pugui semblar i és una evidència més que, en les qüestions de gran fons, Montilla i Puigcercós es continuen entenent, tot i els alts i baixos entre els respectius aparells i ideologies. Primer, va ser el 2003 amb el Tripartit i després el 2006, amb el pacte de l’Entesa. El mateix president d’Esquerra creu que és un “acord històric” perquè calcula que s’arribarà als 3.855 milions d’euros el 2012 (ICV, era previsible, també dóna el seu suport). Per contra, i com era d’esperar, CiU opina que el model “dinamita l’Estatut” i el tripartit és “còmplice d’un engany”.

Després de més d’un any de reunions i d’invocar l’essència del Nou Estatut, Catalunya ha obtingut un acord històric en matèria de finançament dins el nou model autonòmic que ha volgut aplicar el govern de Zapatero. I és que el supor del PSC en l’ajustada victòria de Zapatero el març de l’any passat també s’havia de traduir en espècies. I de les evidents, amb xifres, tal com sempre recull Andalusia, que és l’altre gran feu socialista. Ara, en clau catalana, caldrà veure fins on arriba aquest nou pacte entre el PSC i ERC, com s’afronta la crisi econòmica i quan es tornen a marcar les diferències entre els dos artífexs de la coalició, en teoria, a poc més d’un any de les eleccions catalanes.

Música / Shadow on the Sun # Audioslave