La història ja cansa perquè és la mateixa de cada “X” temps envers la Casa Reial espanyola. Representa que les comarques gironines són un territori “comanche” per a la corona borbònica des de la consolidació de la democràcia però ja hi ha mètodes infalibles que s’escapen de la classe popular per conquerir les amistats de les autoritats. I després és quan els d’aquí, o sigui que en teoria els nostres, van a rendir “lealtad y pleitesia” per esperar després un “retorn” amb diners i espècies. Ep! Que si calgués anar a cacera per les Espanyes, encara potser seria millor. És quan no importa la ideologia, el sentiment patriòtic i la història de Catalunya quan el que està en joc (negocis) és massa important com per autoimposar-se una vocació antimonàrquica. I públicament tenim molts antiborbònics però en privat…

O sigui, que el conte de la Fundació Príncep de Girona, que ara ja és oficial, és per evidenciar que el príncep Felip aglutina territoris més que separa i que hi guanyarà la ciutat: per aquest motiu els últims dies hi han hagut bofetades per intentar sortir a la foto d’avui. Solució: la zona d’autoritats de l’Auditori més apretada per tenir a tothom content i una evidència més que la ciutat de Girona potser ja no és aquella tòpica de grisa i fosca però que la seva gent potser, després de tres dècades, no ha canviat tant. Si més no, l’essència del poder i el rol classista dels governants.

Ah! És impagable l’escena de l’ascensor avariat amb els prínceps a dins.

Música / Grité una noche  # Nacha Pop