Els resultats de les eleccions europees van tenir la poca participació prevista (un 37% a Catalunya i un 46% a l’Estat), però posats a treure’n resultats, els partits catalans i espanyols, que per això són maquinàries electorals, van prioritzar les visions de grup que no les globals. Quan la desafecció política cada vegada augmenta i també, el desencís general amb la Unió Europea, les lectures dels líders van prioritzar les opcions de victòria o les d’evitar la valoració dels mals resultats. Preocupant, molt preocupant. És quan només interessa una part del tot: l’individualisme per damunt del col·lectiu. Tendència lògica però molt decebadora globalment perquè afecta l’essència de la política.

Els registres a Catalunya van demostrar que la crisi econòmica ha passat factura al PSOE (35% dels vots, amb 7 punts menys) i que CiU torna a resistir amb força (22%, amb 5 punts més), tot i la creació d’un candidat a última hora. El PP va aguantar el cop i Vidal Quadras ja té una ciutadana fidel que representa el 18%, com en el 2004, i que suposa el doble que la d’Esquerra (9%). Per contra, ERC i ICV (6%) baixen amb un 2,5% i un 1%, respectivament. A l’Estat, Mayor Oreja ha acabat superant amb diferència López Aguilar, amb un 3,7% i 2 escons. La crisi ha repercutit molt més en aquestes eleccions al PSOE que no en les eleccions generals del maig del 2008 i que la negació d’una campanya mai hauria de valorar en clau de progrés. Mentre el socialisme proclamava als seus amb el missatge de què ells (el PP) vindran, la dreta es confirma com la força governant a la UE. Per a Catalunya, en el fons, el més positiu és que tindrà tres bons polítics a Brussel·les, encara que amb perfils molt diferents, joves i preparats: Ramon Tremosa i Oriol Junqueras, i Raül Romeva.

Música / Portishead # The Rip