Estem en el considerat pitjor any del mal cicle econòmic que vam començar el 2008. Són ja dos anys per intentar remuntar la situació amb mesures integrals que ens permetin progressar i evitar circular per aquest camí sense sortida, més enllà de culpar els bancs i les caixes com a protagonistes de la crisi. La travessa del desert com a col·lectiu, sobretot de les persones més desafavorides, és cada vegada més dura i tot plegat dóna la sensació que està massa embolicat  i encallat entre els governs, les entitats financeres, les patronals i els sindicats. Assumida la crisi econòmica i els seus efectes amb les preocupants xifres de l’atur, també està quedant en evidència la crisi política pel fons i les formes que transmeten les constants rivalitats al Parlament i al Congrés. Quan la societat reclama mesures amb urgència i que puguin ser efectives, els partits polítics continuen evidenciant que són maquinàries estructurades per arribar al poder i no per crear unitat entre govern i oposició a no ser que s’arribi a una situació límit.

Potser, en el fons, és que ara, més enllà de les confrontacions polítiques constants i les paraules estimulants llançades al vent, recollim el que vam sembrar durant el cicle econòmic de bonança, tant en en l’àmbit financer com el polític. I mentre això passa, la bombolla es va desinflant i els ciutadans continuen reclamant mesures urgents per evitar que augmenti l’atur. I sinó hi ha cap progrés real, és evident que encara creixi més la desafecció política i ens veiem obligats a pensar que la generació dels nostres pares, els nascuts als anys 20, 30 i 40, potser van lluitar molt més del que ens pensem i, fins i tot, per molt menys. Vagi per a ells, aquest petit record en forma d’homenatge.

Música / Waiting on the World to Change # John Mayer