Arxiu mensual: març de 2010

Un clúster a Girona per a la televisió en 3D

L’Ajuntament de Girona i la Universitat de Girona han acordat que el clúster TIC Media de Girona tingui un aspecte identitari i s’ha decidit que sigui la televisió en 3D. L’objectiu és situar el Parc de la UdG en l’àmbit del TIC Media i que sigui un referent en l’àmbit de la televisió del futur per oferir continguts en 3D. No és fàcil en aquest moments de  crisi intentar promoure grans projectes com aquest, però l’elecció de configurar un citilab a Girona pot ser una bona forma per convertir la ciutat en un punt més de referència al mapa de Catalunya. Hauria de ser un altre motor d’atracció del parc i de la ciutat per concentrar les empreses TIC de la demarcació i crear un pol d’atracció en el camp de la TV3D. D’entrada, el repte és donar l’oportunitat a les empreses perquè puguin invertir, crear xarxa i fer recerca en 3D, “quan encara hi ha molt a fer en aquest sentit”. Al final, és quan configures un clúster. L’edifici, a part d’integrar empreses, també vol ser un referent per oferir platós de televisió per enregistrar en 2D i 3D en directe. Però també fer realitzar-hi postproduccions audiovisuals i fomentar la realitat virtual per a sectors tan importants per al nostre territori com la medicina i el turisme.

La definició del centre ja està creada i tant Girona com Catalunya necessiten projectes motors com aquest i saber-los promoure i rendibilitzar-los. I seria important que sortissin bé per posicionar-nos en el mapa TIC amb bones esperances de futur i enxarxar territori, empreses, societat i tecnologia. Tant l’Ajuntament de Girona com el Parc de la UdG ja tenen referents com el Citilab de Cornellà i el Medialab la Salle. Per tant, tindrem un punt més de referència per promoure amb més força el nostre potencial en la nova societat tecnològica i digital. La competivitat hauria de ser una motivació.

Música / Time Is Tickung Out # The Cranberries

“The Times” marcarà la pauta

[Youtube]iaCA4HtAebA[/Youtube]

L’històric diari The Times acaba d’anunciar que a partir del juny cobrarà als lectors de la pàgina web per accedir a la seva informació i també la del dominical amb el The Sunday Times. Serà el primer rotatiu britànic en aplicar aquest cobrament i s’ha convertit en el centre de les mirades d’altres grans diaris que estudien dur a terme la mateixa iniciativa. El diari, que ara és propietat del magnat Rupert Murdoch, cobrarà una lliura (1,1 euros) al dia o dues lliures per setmana als internautes que vulguin consultar les seves versions electròniques. Per als subscriptors del diari en paper, les versions web seran gratuïtes, mentre que per als lectors que se subscriguin només tindran un primer període de prova de franc. Es confirma l’aposta que va anunciar Murdoch l’any passat i arriba “un moment decisiu per al periodisme”, segons ha destacat Rebekah Brooks, consellera delegada del grup News International. Una evolució que és “un pas crucial per convertir el negoci de les noticies en una proposta econòmicament interessant”.

Al Regne Unit, només el diari econòmic Financial Times cobra actualment parcialment pels seus continguts digitals, però els internautes registrats poden consultar gratuïtament 10 articles al mes. Falten només uns mesos per comprovar si l’estratègia del grup News Internationa és exitosa o si en lloc de fidelitzar als lectors provoca una emigració massiva cap a altres diaris digitals gratuïts. De moment, amb la caiguda de vendes per la crisi econòmica, les empreses periodístiques estan buscant nous models de negoci que els permeti guanyar diners a través de la xarxa. Amb tantes notícies a internet, la decisió de The Times de cobrar és vista per a la competència com una estratègia molt arricada. Però la idea d’aquest projecte l’ha resumit amb encert James Harding, editor del diari, que ha reconegut aquest problema. “Però és menys arriescat que simplement oferir el nostre periodisme gratuït”.

Música / Hey, Soul Sister # Train

PD: I mentre The Times anuncia que arriscarà a internet, el magnat rus i exagent de la KGB Alexander Lebedev acaba de comprar el mític The Independent per la simbòlica xifra d’una lliura.

El Barça dóna per a molt

[Youtube]40h34MWs6Lw[/Youtube]

La precampanya del Barça està tenint més transcendència mediàtica del que hauria de merèixer. I els protagonistes i els més espavilats se n’aprofiten. Ahir mateix, va ser el president d’Spanair qui va acaparar la màxima atenció en anunciar que no es presentarà com a candidat, tot i que manté les aspiracions. Es queda, de moment, a l’aerolínia, on prou feina té per intentar rendibilitzar aquesta gran inversió pública de la Generalitat. I no li serà fàcil en aquest cicle econòmic.

Tot i els bons resultats esportius, el president actual del Barça mereix crítiques pel seu estil de governança però mentre els resultats l’acompanyin, podrà treure pit i dedicar-se a fer el salt a la política amb l’esperança de ser el gran protagonista de les eleccions de la tardor. El seu desig va prenent forma amb Reagrupament i Carretero. I com que vol trencar l’statu quo, és criticat per una gran majoria política i els poders fàctics corresponents.

I mentre uns volen quedar-se al Barça i no podran, uns altres que es barallen, uns altres que inverteixen milions per intentar tornar al club, d’altres que són arlequins de l’espectacle, i uns altres fa anys que juguen el paper de bufons, el Barça intenta guanyar tots els títols possibles. I mentre els executius es dediquen a rivalitzar entre ells per ambició, arriba el moment clau de la temporada. Pep Guardiola intenta aïllar amb encert la plantilla del famós entorn, el mèrit és i serà tot seu. Ho saben i no ho poden dir-ho públicament, però és així.

Ah i, per cert, agradi o no –Soriano ja ho sap– el Barça sempre tindrà connotacions polítiques perquè la història de Catalunya té una identitat i la política sempre escamparà els seus tentacles en el si del club, com en la resta d’àmbits de la societat. Com ha fet sempre. I com sempre, els ídols sempre seran els jugadors i entrenadors, que per això són els recordats.

Música / On The Other Side # The Strokes

PD: Albert Sáez deixa la CCMA per El Periòdico i evidencia que el servei de país cada vegada té un cost més baix.

PD2: Una bona causa: la sisena edició del llibre solidari de periodisme esportiu.

El torn judicial de Jaume Matas

Avui és el dia que ha de comparèixer l’expresident de les Illes davant la justícia pel cas Palma Arena. Els escàndols de corrupció no deixen de saccejar la política mallorquina i al mateix temps, en els darrers anys, s’han centrat en el litoral mediterrani: des de Marbella, passant pel País Valencià, i fins a Catalunya. I mentre Jaume Matas ha de declarar aquest matí davant del jutge José Castro, la direcció del PP ja va mirar ahir cap un altre costat alhora que va avisar que si hi ha proves evidents de prevaricació serà apartat del partit, tot i que ara Matas ja s’ha desvinculat de la política activa perquè resideix a Nova York i treballa com a assessor per a PricewaterhouseCoopers. Mentre la crisi no deixa de passar factura al govern socialista -a Zapatero  li va faltar molt més convenciment en l’entrevista a TV3-, els escàndols de corrupció continuen qüestionant els mandats dels presidents autonòmics del PP.

I els casos en els quals es troba afectat l’exministre del PP no són pocs: prevaricació, suborn, apropiació indeguda, malversació, falsedat documental, tràfic d’influències, blanqueig de capitals, delicte fiscal i electoral. Tot apunta que Matas, com a mínim, no podrà abandonar l’Estat i haurà de lliurar el passaport.  Per tant, no podrà tornar a la feina durant una llarga temporada. A més, es parla de fiances milionàries -el seu entorn ja ha avisat que ha preparat els diners-, tant penal com civil, que superarien així les de Maria Antònia Munar.

Música / Smooth # Carlos Santana & Rob Thomas

PD: Laporta torna a demostrar fins on pot arribar el Laportisme: abandona Godall per pactar a l’ombra amb Soriano, volia Sala i Martín, i ara aposta per Ferrer.

PD2: Zapatero, tal com va demostrar amb l’entrevista amb la Terribas, només creu en Catalunya com a comunitat autònoma.

No disparin a la pianista

Han estat injustes les crítiques que ha rebut Mònica Terribas per l’entrevista al president Montilla. Era d’esperar que la conversa entre la directora de TV3 i el líder català rebés més crítiques negatives que elogis pel context electoral en què es troba Catalunya però, principalment, pel control polític constant a què està sotmesa la televisió pública catalana. Continua sent un mal símptoma que TV3 no pugui estar per damunt de la reacció de l’audiència per poder oferir una entrevista d’aquest nivell, i ja és massa habitual haver de passar els filtres habituals i els mecanismes que fa massa anys ha de suportar. A més, amb valoracions molt injustes que han arribat, fins i tot, a desqualificar la persona i no la seva tasca com a presentadora i directora. I Terribas, de fet, va actuar com sempre en aquest tipus de registre. Ara bé, mentre s’ha esbombat l’estil de la “pianista” s’ha deixat de valorar què deia el president de la Generalitat. Que era el que realment importava i el motiu principal del programa especial.

Tants anys reivindicant una televisió pública independent i de qualitat, i sempre acabem per encallar-nos allà mateix i haver de suportar els obstacles que acaben per frustrar innecessàriament els dirigents de l’ens.  És l’evidència de la temptació que genera governar i tenir el poder del control informatiu, amb la por que els mitjans públics no actuïn al teu favor. Governi qui governi, TV3 i el seu director/a haurien de tenir molt més autocontrol i poder de decisió. Segur que encara tindríem millors professionals i hi guanyaríem els teleespectadors.

Música / Right To Be Wrong # Joss Stone

La Catalunya que hauria de liderar

Castell-Platja d’Aro. A mig matí. Desenes de treballadors escampats al costat de la carretera un diumenge treballant a corre-cuita per intentar que Fecsa-Endesa pugui restablir el subministrament d’electricitat a les llars i empreses que, una setmana després, continuen sense llum al Gironès i el Baix Empordà. És una altra imatge entristidora que s’afegeix a les d’aquests dies en veure les torres de tensió caigudes al terra o bé doblegades a causa del temporal de neu que, per inesperat que fos, no n’hi per comprovar ara les deficiències que patia el nostre sistema. Veure com un helicòpter ajuda a col·locar pals de fusta en lloc de torres és una sensació massa tercermundista que Catalunya no mereix, que evidencia com durant anys hem estat a mans d’una empresa energètica que no ens ha tractat com a bons clients. Que, sens dubte, ho som.

Els catalans sempre hem tingut un esperit que ens ha permès ser un territori de referència a l’Estat espanyol i convertir-nos en líders en molts aspectes de la nostra societat. Hem estat una terra de lluitadors i emprenedors, i per això hem tingut un bon cartell a l’exterior. Però aquesta realitat s’ha anat transformant i les infraestructures en són una bona demostració. De fet, hem passat èpoques recents molt pitjors però sempre ens n’hem sortit. Tots junts, amb l’afegit de ser terra d’acollida i esperances, per la nostra bonança econòmica. Després d’aquest mal capítol, ara tornarà a passar i sempre ens toca refer-nos contra les mateixes adversitats que no ens afavoreixen. Però hi ha responsabilitats i una gran empresa que se n’ocupava de gestionar-ho. Per tant, és a qui li toca compensar als milers de clients catalans afectats.

Música / L’home que treballa fent de gos # Els Amics de les Arts

El temporal de “Política 2.0”

Ha coincidit la presentació del llibre d’Ernest Benach, Política 2.0, amb la nevada que ha patit Catalunya. Com si fos producte del destí, el dimarts al vespre el president del Parlament presentava el seu llegat a Barcelona mentre la visió de la novetat política es barrejava a internet amb les constants actualitzacions dels usuaris a les xarxes socials sobre el temporal de neu. Benach feia temps que preparava un llibre que reflectís el seu pensament sobre la política a la xarxa, l’actitut dels polítics i l’activitat dels usuaris a la xarxa. I les fórmules d’interacció més pensant en el futur que en el present. Ell sap i no li espanta divulgar-ho, que l’esclat de la ciutadania a la xarxa està transformant la política, tot i els lligams i barreres que encara es generen per salvaguardar el poder. En part, comprensible, després de tants i tants anys que la política s’ha convertit en un instrument de poder i els partits en estructures piramidals de principis militars.

Però la realitat està canviant: es vulgui o no. La primera nevada 2.0 de la història de Catalunya ho ha demostrat. Per sort, hi ha persones que accepten el canvi i no tenen temors a reconèixer que el canvi comença per ells mateixos. Per sort també, Ernest Benach és el president del Parlament i n’és un referent. I ja no són complicitats amb Benach, que també, sinó valorar objecticament el reconeixement que el seu llibre està tenint entre els usuaris. Potser, per als encara volgudament escèptics, són “només” una minoria però mai millor dit que la bola de neu només està començant a baixar.

Música / Keep The Car Running # Arcade Fire

La primera gran nevada 2.0 de Catalunya

[Youtube]QDnX3m7uwGc[/Youtube]

La d’ahir va ser la primera gran nevada que es pot considerar 2.0 de Catalunya. Mentre el dia despertava amb la primera nevada i les volves es feien més grans al migdia, evocant altres nevades històriques, la manca d’informació de la nostra administració va quedar compensada en les primeres hores per la xarxes socials. Blocs, Twitter i Facebook tenien actualitzacions constants d’usuaris que mostraven el seu petit univers i donaven informació puntual de carrers, barris, pobles i ciutats, a més de la interessant informació de l’estat de les carreteres, autopistes, trens i metro. L’efervescència va ser aprofitada per molts webs informatius per treure’n rendiment d’aquest allau d’informació a través dels ordinadors i els mòbils. Com a periodista, va ser molt interessant seguir la informació i observar com Catalunya quedava des d’enfarinada a tenir gruixos de neu de més de mig metre. En ocasions, els crítics de les xarxes socials tenen arguments per criticar aquesta nova revolució 2.0, però ahir va ser una demostració tan global que és inqüestionable no saber valorar la seva importància. Felicitats a molts editors i editores d’informació, fotos i vídeos amb la nevada com a protagonista com el de l’editor Quim Curbet sobre Girona.

Música / Hell’s Bells # AC/DC

Salt i l’àrea metropolitana de Girona

Anit, a la presentació del Black Music Festival, vaig comprovar que hi ha un altre Salt, el que no ha estat tan mediàtic aquests dies. Ara que televisivament s’ha calmat la tensió, tot i que continua existint, hi havia moltes cares conegudes a l’acte a La Mirona que donaven l’opinió dels fets recents, arran de la primera protesta que va impulsar el promotor musical Pere Vila per reclamar més seguretat als carrers. L’alcaldessa saltenca, Iolanda Pineda, ha gestionat amb encert el rol mediador de l’ajuntament i, tal com va passar amb l’alcalde de Vic, ha sortit reforçada pel seu propi partit. Però el pòsit pels efectes dels robatoris i la manca de seguretat continua existint -ara hi ha més reforços policials-, amb persones que han patit la violència, com un company del diari, i escoles on molts caps de setmana hi han entrat a robar. I aquests saltencs, amb respecte envers el municipi i la resta d’habitants, encara se senten impotents i reclamen més civisme als carrers.

A causa de la crisi econòmica, Salt té ara complicat assimilar la convivència perquè que ha hagut d’afrontar en molt pocs anys l’arribada d’immigrants gràcies a la bombolla immobiliària. Mentre Salt s’ha transformat ràpid i li ha costat socialment adaptar-se al canvi, ha tingut el mèrit d’afrontar el que d’altes municipis han vist de la distància. Si observem el radi de Girona, s’observa que Salt, per la seva estructura, ha fet la feina de la integració social d’altres municipis. És difícil creure en l’àrea metropolitana  de Girona si hi ha desigualtats estructurals importants i evidents. És aquesta l’àrea metropolitana que s’ha planificat? Salt ha quedat massa abandonat en els darrers anys i, per sort, li han donat identitat projectes com l’Espai Gironès (amb l’afegit del seu entorn),  l’Hospital Martí Julià, l’Escola de Fisioteràpia i la Factoria Coma Cros (amb seus com la de la UOC). Salt continuarà lluitant com ha fet sempre, des de la seva independència, amb dificultats ja conegudes mentre Girona i altres petits municipis de l’àrea metropolitana continuen intactes a excepció dels recents barris residencials que s’han construït gràcies, principalment, a la mà d’obra que provenia de Salt.

Música / Lloyd # Get It Shawty

Sense gran pacte anticrisi, de moment

Just dos anys després de les eleccions del 9 de març de 2008 i la gran política espanyola continua encallada entre la rivalitat de les dues grans forces. Mentre la crisi va avançant i els registres econòmics espanyols continuen empitjorant, el PSOE i el PP, govern i oposició, mantenen el pols obert per xocar constantment en les grans qüestions que afecten el poder i el rol d’Estat. El PSOE continua esclau d’haver negat la crisi constantment per no perdre quota electoral i per mantenir-se fidel a l’eslogan de ser els dirigents optimistes. Però la factura d’aquest peatge cada vegada es fa més gran i d’això se n’aprofiten els populars, que en aquest nou any han deixat, de moment, els problemes interns a la cúpula per no deixar escapar una oportunitat tan evident.

Zapatero ha de donar la sensació que lluita contra la recessió amb eficiència, però es troba amb sotracs com els de Corbacho, que fa un any que deia que no s’arribaria als 4 milions d’aturats, quan ja anem encaminats a arribar als 5 milions. I el mandat temporal de la presidència europea tampoc ha començat massa bé per al líder socialista, que pressionat per la crisi té greus dificultats per ser eficient i demostrar-ho. I un equip de govern que continua molt tensionat entre si i té una data de caducitat: la remodelació prevista per a l’estiu, quan s’acabi la presidència de la UE. I mentre les grans prioritats de govern i estat queden a mans de Zapatero, Rajoy remunta atacant i posant en evidència la necessitat d’un pacte anticrisi, amb un llistat de mesures urgents i molt atrevides -amb l’evident suport de la patronal-. Lògicament, tot plegat, ofega a un executiu molt debilitat i dóna ales als opositors. De lluny, la Catalunya política s’ho mira i queda a l’expectativa de què negocien CiU i el PSC, a Madrid, amb vista les eleccions catalanes de la tardor.

Música / You Found Me # The Fray