Corbacho ha anunciat que deixarà el ministeri de Treball per ser el número 3 de les llistes del PSC a les eleccions catalanes, que ja són a punt de tenir una data a la tardor. Corbacho ha fet un pas important per intentar reforçar els socialistes catalans i apuntalar la quota electoral de l’àrea metropolitana de Barcelona. En clau socialista de política catalana és una jugada política lògica i una aposta ferma. I a més, arriba en un moment oportú per “tapar” la fugida d’un pes pesant com Castells. Però en clau espanyola és més complicat d’interpretar i posa una vegada més en evidència els rols dels polítics en funció de la seva responsabilitat, compromís i vocació de servei. El problema no és ara el cas Corbacho sinó la falta de consciència dels polítics i el símptoma que representa deixar un càrrec públic sense ser destituït.

La trajectòria de Corbacho no ha deixat de progressar -la seva fidelitat al PSOE és inqüestionable- i va aconseguir ser ministre en ser nomenat l’abril del 2008, gràcies en part a la gran bossa de vots catalana. Però la tasca ministerial era de les més complicades en el nou govern de Zapatero: dirigir Treball i afrontar el cicle de la crisi econòmica. Ara, a les portes de la vaga general -el 29 de setembre- i amb un índex d’atur de tardor que encara serà més preocupant, Corbacho anuncia que deixarà el càrrec passada la meitat de la legislatura i que espera un relleu per tornar a casa i posar-se al servei de Montilla. Un procés comprensible partidistament però popularment, sens dubte, ha triat el pitjor moment.

Música / Como lo tienes tú # Pereza