David Madí ha anunciat avui que deixa la política i que torna a l’activitat privada. De la mateixa manera que Artur Mas, a la tercera, ha aconseguit ser el president de la Generalitat, Madí ha posat fi a la seva etapa a Convergència. L’estratega de CDC i home de confiança de Mas, ha estat fidel a la seva declaració de principis: abandonaria el partit quan aconseguís que Mas fos President. Feina feta i missió acabada com a director de campanyes electorals. L’evidència de com si fos un killer contractat per a una missió especial.

En aquest període, Madí ha estat un professional de llums i ombres però malgrat les crítiques internes i externes, ha sabut guanyar-se la confiança del nucli dur actual de Convergència. Té el mèrit d’haver aguantat durant la travessa del desert i, en ocasions, se l’ha deixat massa sol, ja que producte del seu caràcter no ha tingut el suport d’aquells que presumien de córrer davant dels grisos sinó de les noves generacions de la cúpula. I respecte els objectius: tres victòries electorals, però fins a la tercera no ha aconseguit l’objectiu.

Amb el mateix Madí se’n va un perfil tecnòcrata de la política catalana, un retrat robot dels que volen estar a l’aparell i controlar l’staff amb la màxima professionalitat. I amb la fredor de com si fos una empresa en la qual toqués rendir comptes i comptes, i deixar les emocions als protagonistes. Així ha interpretat la política i així n’ha deixat mostres d’un tarannà més anglasaxó. D’aquell de més de fulls de càlcul que de micròfons. Agradés o no. Agradi o no. Però ha sabur posat un bon punt i final a la seva trajectòria, amb el regust d’una victòria i amb una decisió d’aquelles que tant costa trobar a la política catalana. D’aquí als elogis. I la necessària regeneració.

Música / If You Leave # Nada Surf