La consulta per la independència de Catalunya a Arenys ha demostrat la força del poble i ha posat en evidència el conservadurisme dels partits polítics més catalanistes, que no cal oblidar que viuen d’això, mentre que el PSC ha esquivat tan com ha pogut el referèndum per no perdre les quotes victorioses. M’ha agradat i no m’ha agradat tot plegat, que al final s’ha anat inflant mediàticament amb l’oportunisme de molts que volien tenir la seva quota de participació en l’èxit de la convocatòria. Ara ha estat massa fàcil quan s’han tingut massa anys per fer-ho però no s’ha avançat pels temors, els peatges, els interessos i el peix al cove. En tot cas, Convergència i Esquerra s’han trobat en el mateix estadi després de molt temps per una mateixa causa, ja que l’escenari no convidava a la confrontació.

Però el mèrit d’Arenys, hauria de quedar clar, és dels qui van pensar en despertar consciències i saccejar el panorama català tan encaixat dins d’uns paràmetres immòbils i, en els darrers anys, absorvit per la crisi i assimilant la cohesió social. A més de l’oportunisme més carronyer de l’ultradreta espanyola, per sort sense incidents, la jornada ha marcat un precedent històric que convida a l’optimisme. I poc més. Fins i tot al marge del resultat final. I és injust que els catalanistes haguem de somiar amb tan poc i que per molt que ara hi hagi prop d’un centenar de municipis disposats a copiar la iniciativa, l’empenta del poble es trobarà amb una Catalunya dividida i apoltronada. Aquest és el marc de present i futur.

Música / Freedom # George Michael