Arriba la final de la Lliga de Campions més global dels darrers temps. El tòpic del “partit de l’any” entre el Barça i el Manchester United però és que és així. La final que potser, fins i tot, la pròpia UEFA ja voldria que es repetís l’any vinent al  Santiago Bernabéu perquè és la més internacional, en aquests temps de comunicació global. Són els dos equips més de moda, amb els dos jugadors més comercials, Leo Messi i Cristiano Ronaldo, un aspecte que cada vegada té més importància en l’esport d’elit. És la final també de les marques esportives, dels vídeojocs i els anuncis. D’aquí ve l’atractiu d’aquesta nit, tot i que potser serà la final d’Henry o Iniesta o Berbatov o Roney. I l’Stadio Olimpico de Roma presentarà un aspecte espectacular, amb l’atractiu de les grans aficions, com si volgués evidenciar que els coliseus romans tenen la mateixa importància de segles enrere però amb els gladiadors del segle XXI i amb un César reencarnat en àrbitre. I ara sense animals però amb televisions. Per això caldrà que el partit respongui a tanta expectació mediàtica i universal. Encara que, fins i tot, no sigui fàcil a causa de tanta tensió. I amb el gran repte d’un Barça que pot fer història amb tres grans títols en el primer any de Pep Guardiola, amb el qual en l’inici pocs i confiaven.

I com sempre, el més entristidor d’aquest tipus de finals és el mercat negre que es crea amb la revenda de les entrades, un mètode que és gairebé impossible que sigui transparent i sigui inevitable que alguns no caiguin a la temptació de pagar-se unes bones vacances a Roma. I la temptació és tan gran que supera als propis directius de club i la pròpia competició. Per això passa. I és entristidor per als aficionats, especialment els socis.

Música / The Show Must Go On # Queen

Sempre recordaré que Laporta posava d’exemple a la seva candidatura com a aspirant a la presidència del Barça la grandesa del Manchester com a gran club del món. Tot allò dels power point i les gràfiques comparatives amb el club anglès que lluia una junta jove, renovadora, amb moltes aspiracions, desconeguda, i que es va atrevir a enfrontar-se a Bassat. Doncs bé, gairebé sis anys després d’aquell estiu i de la victòria sorprenent, el Barça ha aconseguit aquest gran repte, ja que la final de la Lliga de Campions de Roma és la més desitjada. De fet, és la final global d’uns temps globals. El duel dels nous temps mediàtics, el que pot mobilitzar durant dues hores tot aquest gran món audiovisual de les pantalles planes, en qualsevol racó del planeta: pels mòbils, els ordinadors i les televisions.

És la final dels dos clubs més universals del moment i que arriba en una fase cíclica en la qual el Manchester vol demostrar que continua sent el club de referència de la dècada, mentre que el Barça aspira a destronar el rei. I la final també és la demostració que cada vegada és més gran la diferència d’aquests clubs amb els de les seves respectives lligues i que ja és innegable que el futur més proper passa per a una gran lliga d’equips europeus i no disputar una lliga espanyola de 20 equips.

Laporta va posar d’exemple el somni d’aquesta final i tot i les dificultats més recents del seu mandat, en pocs anys ha aconseguit fer-lo realitat. Quan potser tothom s’esperava menys d’aquesta directiva després de les dimissions i les dures i constants crítiques de Rosell, el Barça, amb el mèrit que li pertoca a Pep Guardiola, acarona els tres títols i ha arribat a la final de la Champions demostrant, com bé va declarar el mateix Laporta al final del matx, que “el futbol estima el futbol”.

Música / We Will Rock / We Are The Champions # Queen

Arriba la fase important de la temporada i el Barça ha complert els pronòstics amb una nota molt alta. L’equip blaugrana és líder destacat a lliga espanyola, després de gairebé una temporada perfecte, és la final de la Copa del Rei i ha arribat amb garanties als quarts de final de la Lliga de Campions. Tres dels grans objectius del club que, de moment, s’han aconseguit. A més, amb bon joc, un criteri tècnic i la calma a la directiva. I també cal afegiri-hi aspectes del famós “entorn” que no sóc fàcils al Camp Nou. Ara però, falta el més difícil: rematar la feina amb els títols. I a la lliga està clar que guanyarà el millor, l’equip més excel·lent i dóna la sensació que el Barça està preparat per demostrar-ho perquè està clar que els números l’avalen.

Però, de moment, aquesta trajectòria té un gran mèrit, sobretot, per la manera com Pep Guardiola va arribar a la banqueta del Barça -li criticaven la manca d’experiència quan l’alternativa era Mourinho– i com s’ha consolidat en només poc temps. Una altra posició del club que no és fàcil ocupar, però que el de Santpedor ha demostrat que té un gran futur, que coneix bé la repercussió del club i que els esquemes tàctics passen per jugar un futbol d’atac i confiar en el planter. Precisament, d’on ell va sortir i va saber aprofitar l’oportunitat. Ho va fer com a jugador i ara ho comença a fer com a tècnic.

Música / Think # Aretha Franklin

PD: Un llibre que mereix està ben posicionat per Sant Jordi: El factor humà, de John Carlin (La Campana).