Arriba la final de la Lliga de Campions més global dels darrers temps. El tòpic del “partit de l’any” entre el Barça i el Manchester United però és que és així. La final que potser, fins i tot, la pròpia UEFA ja voldria que es repetís l’any vinent al  Santiago Bernabéu perquè és la més internacional, en aquests temps de comunicació global. Són els dos equips més de moda, amb els dos jugadors més comercials, Leo Messi i Cristiano Ronaldo, un aspecte que cada vegada té més importància en l’esport d’elit. És la final també de les marques esportives, dels vídeojocs i els anuncis. D’aquí ve l’atractiu d’aquesta nit, tot i que potser serà la final d’Henry o Iniesta o Berbatov o Roney. I l’Stadio Olimpico de Roma presentarà un aspecte espectacular, amb l’atractiu de les grans aficions, com si volgués evidenciar que els coliseus romans tenen la mateixa importància de segles enrere però amb els gladiadors del segle XXI i amb un César reencarnat en àrbitre. I ara sense animals però amb televisions. Per això caldrà que el partit respongui a tanta expectació mediàtica i universal. Encara que, fins i tot, no sigui fàcil a causa de tanta tensió. I amb el gran repte d’un Barça que pot fer història amb tres grans títols en el primer any de Pep Guardiola, amb el qual en l’inici pocs i confiaven.

I com sempre, el més entristidor d’aquest tipus de finals és el mercat negre que es crea amb la revenda de les entrades, un mètode que és gairebé impossible que sigui transparent i sigui inevitable que alguns no caiguin a la temptació de pagar-se unes bones vacances a Roma. I la temptació és tan gran que supera als propis directius de club i la pròpia competició. Per això passa. I és entristidor per als aficionats, especialment els socis.

Música / The Show Must Go On # Queen