És només un cas. Un petit exemple anectdotari. Però em serveix de referència per tenir la sensació de gratitut i esperança. I és que no he observat diferències en relació altres anys previs a la crisi respecte l’atenció hospitalària, en aquest cas el parc Martí i Julià. Malgrat les retallades, la pèrdua de pressupost i el desànim col·lectiu global, he vist aquests dies el mateix esperit de vocació de servei i la professionalitat habitual. I és lloable, molt! Un mena d’antídot als prejudicis i desconfiances. Aquesta actitud dels professionals és el millor símptoma per a pacients i familiars que utilitzen els serveis públics. I encoratjador si pensem en els futurs pacients i acompanyants.
Som una societat avançada, amb una qualitat de serveis heretada, que hem de continuar tenint encara que la recessió ens obligui a adoptar canvis de models i transformacions socials. És lògic que existeixin les queixes i reivindicacions del sistema perquè no es perdi la qualitat en la salut, els llocs de treball, els equipaments i les habitacions. Per això, el clam no hauria de ser un altre que el de “protegir” un sector que és el pilar de qualsevol societat, com l’educació i la justícia, que a més haurien de ser infranquejables a les temptacions dels governants. I amb copagament o sense. Hi ha massa generacions que van lluitar, treballar i sacrificar-se per tenir uns serveis públics dignes i de qualitat. Aquesta crisi, ells precisament, són els qui menys l’haurien de pagar ara, ja que ho han fet sempre.
Arthur Schopenhauer: “La salut no ho és tot però sense ella, tota la resta no és res.”
