Arxiu d'etiquetes: Barça

Toca vendre un tipus de normalitat a Euskadi

[Youtube]v4A6HouTM-E[/Youtube]

Envien els reis a Bilbao per a la final de la Copa del Rei de bàsquet i passa el que era d’esperar: gran pitada inicial contra la sortida dels monarques al pavelló (sobretot els aficionats bascos i catalans), que després alguns mitjans de comunicació intenten magnificar i d’altres rebaixar. Però enviar els Reis d’Espanya a Bilbao tenia un missatge clar per transmetre més enllà de l’esport: un tipus de normalitat institucional a Euskadi des que Patxi López és el Lehendakari. A l’ACB ja li anava bé arriscar-se amb aquesta jugada pel pes mediàtic que podia adquirir l’esdeveniment, i més amb una final previsible que sempre és la que més interessa per l’audiència i els ingressos: un Barça-Madrid. I, per cert, on eren els representants polítics catalans al majestuós pavelló?

Amb els reis a la llotja, la polèmica estava servida i més quan els monarques no acostumen a ser-hi mai en les finals de bàsquet: l’última vegada va ser fa 9 anys a Màlaga. Però amb Juan Calors i Sofía a Bilbao s’assegurava també l’assistència dels dos presidents -Laporta i Florentino, com així va ser- i el pesos pesants de la política basca -Patxi López, l’alcalde de Bilbao, Iñaki Azkuna…-. És la demostració d’un intent més perquè des que no governen els nacionalistes a Euskadi, hi ha una altre País Basc més pacífic i integrador, això si sempre en clau espanyolista. A Catalunya, ja hi estem molt acostumats a aquestes dobles lectures perquè tenim més arrels fenicies que no els bascos.

Música / Sara # Revolver y Mikel Erentxun 

Pedro fa història en el Barça de Guardiola

Pedro Rodríguez, Pedrito, és un dels jugadors que encarna aquest cicle inicial de Pep Guardiola al Barça. Si fem la vista enrere, probablement, pocs tècnics s’haguessin atrevit a donar l’oportunitat de quedar-se a la primera plantilla del Barça. I més, amb la qualitat i talent d’aquesta davantera: Messi, Henry i Ibrahimovic. I encara més, donar-li l’oportunitat de jugar. Però el jugador canari ha sabut aprofitar la seva qualitat per reivindicar-se en els moments més oportuns i s’ha convertit en un històric del club blaugrana i de les estadístiques de la UEFA en marcar en les sis competicions d’aquesta temporada: Supercopa d’Europa, Supercopa d’Espanya, Lliga, Copa del Rei, Lliga de Campions i Mundial de Clubs. Un gran mèrit: és la sensació que surt Pedro i marca. És un dels revulsius d’aquesta campanya i ja ho va demostrar amb el partidàs recent contra l’Inter del Camp Nou. I jugant d’extrem pur, una posició que cada vegada costa més de trobar en el futbol modern i que evidencia quin és l’estil de joc que reivindica Pep Guardiola i la seva mentalitat d’apostar pel talent, el joc ofensiu i creure en els joves del planter. Pedro és una confirmació més d’aquest Barça que serà llegendari.

Música / Unchained Melody # U2

L’enfrontament de dues filosofies

[youtube]XdsmTuhRYdc[/youtube]

El clàssic d’anit va ser l’enfrontament de dues filosofies futbolístiques, amb un final que va demostrar que a base de milionades no es guanyen els grans partits. El Madrid, amb tot el que ha invertit amb el retorn de Florentino Pérez, no s’ha pogut treure l’espina del 2-6 al Bernabeu, aquell resultat que tan mal va fer a Madrid la temporada passada. Encara cou. Doncs bé, mig any després, el Barça continua demostrant que aquesta pot ser una altra gran temporada gràcies a una concepció futbolística basada en el talent, el sacrifici, el valor d’un equip i el planter. Un esperit inculcat per Pep Guardiola que va més enllà del que després pot transpuar per la rivalitat entre Catalunya i l’Estat espanyol, ja que, per exemple, diumenge el titular de l’ABC era: “El Madrid, en territorio Estatut“. Vergonyós. Sort que al camp no es va polititzar el duel i el públic, novament, va donar una lliçó de comportament. L’evidència esportiva que els milions no fan la felicitat i la crua realitat política que després de tres dècades de democràcia, tot i els nostres esforços, a Madrid continuen sense entendre els catalans. Qüestió de poder, quina llàstima!, perquè és el que només ens fa falta.

Música / Toca’s Miracle # Fragma

Creu de Sant Jordi per a Pep Guardiola

 

Pep Guardiola continua donant lliçons de professionalitat i excel·lència a mida que passen els dies. La temporada passada, la del seu debut al primer equip, va ser històrica amb el triplet -Lliga, Copa i Champions- i sembla irrepetible però, anit, en un partit clau per a la Lliga de Campions, el tècnic del Barça va tornar a evidenciar el que significa ser un entrenedor d’alt nivell i alhora liderar un grup humà. Cada vegada més intenta superar-se a base de dosis de professionalitat, sacrifici, talent i constància. I amb un suport total en el compromís d’equip, generant sempre fortaleses de grup, i alhora amb una alta efectivitat. Contra l’Inter no hi eren Messi i Ibrahimovic, però ni abans ni després de l’enfrontament es va lamentar ni queixar. Resultat final: va ser el “retorn” del Barça de la temporada passada i amb set jugadors de casa damunt del camp: Valdés, Puyol, Piqué, Sergio Busquets, Xavi, Iniesta i Pedro. I a la segona part van entrar Bojan i Dos Santos.

I diumenge ve com a líder el Madrid de Cristiano Ronaldo i Kaká i passi el que passi en el “clàssic” , tornarà a ser una prova de foc més per a Pep Guardiola, que em sembla encertat que no concedixi entrevistes i es limiti a les tradicionals rodes de premsa. Té molta facilitat de paraula, és bon orador i comunicador i , a més, es “mulla” i parla clar i català, respectant sempre les preguntes dels periodistes. Ell tornarà a ser diumenge el gran referent i estic segur que la seva passi el durà a viure el clàssic com si estés damunt el camp. Ahir mateix, va alliçonar Mourinho perquè l’excel·lència comença per ell mateix i el seu equip tècnic.

Per tot això i més com a gran exemple a valorar en temps de crisi, sóc partidari que rebi ja la Creu de Sant Jordi.

Música / Good Bye Lenin # Yann Tiersen

Millet, els estudis i ara… el “Barçagate”

Setmana moguda a Catalunya per notícies de rellevància que convulsen l’opinió pública: el cas Millet al Palau de la Música,  els estudis encarregats per la Generalitat i, des d’ahir, l’espionatge a la directiva del Barça (altrament dit auditoria de seguretat). Costa molt de creure tot el que va explicar Joan Oliver en la roda de premsa. Una cosa està clara i és que el director general corporatiu va defensar el president del Barça, Joan Laporta, dient que ell no en sabia res amb l’objectiu que aquest nou escàndol no afecti la seva figura, ara que es prepara per tornar a la vida privada. Tot i el guió, Oliver no va poder defensar amb vehemència com és que Laporta no tingués coneixement d’un espionatge en un club tan presidencialista com aquest.

El cas dels espionatges als quatre vicepresidents de l’entitat demostra la pugna interna que hi ha a la junta per a la successió del president, que vol tenir-ho tot controlat per garantir una candidatura continuïsta. La notícia també demostra que El Periódico ha de tenir garantida la filtració per publicar una notícia d’aquesta magnitud, amb el rerefons de les connotacions polítiques tan interessades que pugui tenir. I més en aquest moment tan especial: el relleu a la presidència, la preparació de candidatures com la de Sandro Rosell, l’aposta política de Laporta i el més important de tots, els resultats històrics de l’equip.

Una vegada més, hi perd el Barça i guanya Crackòvia, que té un Barçagate per temps. Amb la sensació que els ciutadans tornaran a veure més ombres que llums, més negre sobre blanc i mitges veritats en uns entorns que són les èlits milionàries de Catalunya i que devoren els propis protagonistes per la dimensió del Palau de la Música, el govern de la Generalitat i el Barça.

Música / Lifetime # Maxwell

Els sentiments de Pep Guardiola

M’ha agradat amb la claredat que s’ha expressat aquest matí Pep Guardiola per parlar de la nova temporada que avui tot just comença el Barça. M’ha agradat, sobretot, perquè ha parlat amb la coherència que en ell és habitual a les rodes de premsa i el plus de l’experiència, en aquest cas més com a jugador, d’esquivar segons quines preguntes dels periodistes: especialment, les relacionades amb el Real Madrid. I amb el cas Eto’o ha estat franc i valent, i alhora respectuós i prudent respecte la seva anunciada marxa a canvi d’Ibrahimovic. Els arguments que ha donat són per una qüestió de feeling o sigui, sentiments, referent a la intenció de deixar de banda el davanter camerunès i ganes de fer canvis a la plantilla després de l’històric triplet. Li diu el pressentiment i sap que amb Eto’o, tot i el seu potencial, no s’equivoca. Pocs apostaven per Pep Guardiola fa un any i ha estat curiós escoltar i llegir en les darreres setmanes com els mateixos que no confiaven en ell com a entrenador del Barça ara li demanaven que parlés per donar la visió institucional del club, amb la intenció de contrarestar la segona tanda de galàctics de l’era Florentino. Però Guardiola ha estat bé: s’ha explicat quan calia i a l’espera d’esdeveniments. Calma interior en un club que estava molt poc acostumat a aquesta prudència mediàtica.

Música / Dirty Old Town # The Pogues

Una lliçó de PNL

El vídeo elaborat a TV3 i que va passar Pep Guardiola a la plantilla abans de la final de la Lliga de Campions és, sens dubte, una lliçó de PNL. Un exemple de coaching a través d’un DVD de 7 minuts que va ser encarregat pel mateix tècnic a Santi Padró i que ha tingut l’ajuda del muntatge de Jordi Gayà. Una motivació visual que per a què tingui sentit cal transportar a l’espai temps: a l’interior del vestidor, amb tota la plantilla reunida, un estadi ple, un gran rival, i a deu minuts de sortir al camp, quan cap jugador s’ho espera.

Música / Now We Are Free # Lisa Gerrard

La final més global

Arriba la final de la Lliga de Campions més global dels darrers temps. El tòpic del “partit de l’any” entre el Barça i el Manchester United però és que és així. La final que potser, fins i tot, la pròpia UEFA ja voldria que es repetís l’any vinent al  Santiago Bernabéu perquè és la més internacional, en aquests temps de comunicació global. Són els dos equips més de moda, amb els dos jugadors més comercials, Leo Messi i Cristiano Ronaldo, un aspecte que cada vegada té més importància en l’esport d’elit. És la final també de les marques esportives, dels vídeojocs i els anuncis. D’aquí ve l’atractiu d’aquesta nit, tot i que potser serà la final d’Henry o Iniesta o Berbatov o Roney. I l’Stadio Olimpico de Roma presentarà un aspecte espectacular, amb l’atractiu de les grans aficions, com si volgués evidenciar que els coliseus romans tenen la mateixa importància de segles enrere però amb els gladiadors del segle XXI i amb un César reencarnat en àrbitre. I ara sense animals però amb televisions. Per això caldrà que el partit respongui a tanta expectació mediàtica i universal. Encara que, fins i tot, no sigui fàcil a causa de tanta tensió. I amb el gran repte d’un Barça que pot fer història amb tres grans títols en el primer any de Pep Guardiola, amb el qual en l’inici pocs i confiaven.

I com sempre, el més entristidor d’aquest tipus de finals és el mercat negre que es crea amb la revenda de les entrades, un mètode que és gairebé impossible que sigui transparent i sigui inevitable que alguns no caiguin a la temptació de pagar-se unes bones vacances a Roma. I la temptació és tan gran que supera als propis directius de club i la pròpia competició. Per això passa. I és entristidor per als aficionats, especialment els socis.

Música / The Show Must Go On # Queen

El Barça, campió, i l’Espanyol, a tocar la salvació

El Barça ja és bicampió amb la copa i la lliga. Dos grans objectius assolits i una demostració d’un equip que sembla no tenir límits. Un èxit inesperat a començament de temporada però els qui confiaven en Pep Guardiola ja tenien la convicció que el tècnic català sabia exteure el millor d’aquesta plantilla. Ara ja només queda el gran repte de la Lliga de Campions per confirmar que aquesta temporada sigui històrica. Aquests excel·lents registres s’ha produït amb un nivell molt alt de futbol, una bona planificació esportiva i el sacrifici col·lectiu de la plantilla, evitant sempre les interferències que pot produir una directiva. El cas d’aquest resorguiment queda encarnat amb el mateix Henry, que sabia el propi entrenador que seria un jugador clau dins del vestidor. Tal com així ha estat. És una temporada que hauria de servir d’exemple, com a referent per evidenciar l’excel·lència.

I l’altre costat de la balança hi ha l’Espanyol, que finalment es pot gairebé anunciar que podrà estrenar el nou estadi de Cornellà a primera divisió. I és l’antítesi al Barça: una mala temporada esportiva i una mala planificació que han acabat per dur l’equip a les portes del descens. Però en l’últim i decisiu tram de la lliga ha capgiarat una tendència, sobretot, gràcies a l’arribada de Mauricio Pochettino. Ha assolit ràpidament l’inesperat però la lliçó també hauria de servir d’exemple perquè la directiva no torni a cometre tants errors seguits i a vegades doni la sensació que s’oblida de la gran afició que té, que és qui ha ajudat molt l’equip a base d’una mena de Yes, we can.

Música / Sweet About Me # Gabriella Cilmi

L’emotiva afició de l’Athletic

La final de la Copa del Rei d’anit a Mestalla va ser una final que el Barça va jugar i va guanyar. Va complir els pronòstics amb el meritori futbol del cicle Guardiola, tot i les baixes importants d’Iniesta, Henry, Abidal i l’absència de Valdés a la porteria. Va ser una final plàstica, de les que necessita aquesta competició per trobar el punt d’atractiu: aficions de Barcelona i Bilbao juntes a València. Un espectacle que arriba en un dels moments més importants de la temporada i que va significar el primer dels tres títols que el Barça espera. El triplet ja és més aprop i confirma l’afany victoriós d’aquest equip guanyador. De fet, les finals conviden a lloar i destacar el guanyador, mentre que el perdedor s’ha de conformar amb el pes històric de la derrota i de quedar en segon terme. Però ahir, tot i que va perdre un equip, va guanyar una afició com la de l’Athletic. Va ser emocionant la seva resposta, el suport a l’equip i el reconeixement a la victòria blaugrana. D’aquestes aficions, amb essència britànica, no n’hi han gaires al futbol mundial, l’esport rei, la competició de masses i que necessita victòries i derrotes en aquest mercat global. Segurament, l’afició de l’Athletic no va pensar en la gran lliçó que va donar però el record visual de Mestalla és digne d’elogi i de no oblidar. Com si es tractés de només una victòria moral de l’aspiració d’un gran club.

Música / Lucha de gigantes # Nacha Pop